Jaume, el príncep que es va fer frare

PalmaEra el fill gran i hereu de Jaume II de Mallorca. Però va renunciar a la corona, a la qual podria haver afegit el títol d’emperador, per fer-se frare franciscà. O no? Va abandonar després el claustre per tornar a la vida seglar? És seva l’estàtua jacent que es conserva al museu Hyacinthe Rigaud, a Perpinyà, vestit com un cavaller? Ens acostam a aquest príncep oblidat, fra Jaume de Mallorca, 725 anys després d’aquella decisió que va canviar la seva vida i la història del petit reialme, cap al 1299. I ho feim seguint els estudis de J. Ernest Martínez Ferrando, Maria Barceló, Bartomeu Bestard, Gabriel Ensenyat, Josep-David Garrido, Jordi Maíz i Lluís Tudela, i Marcel Durliat.

Jaume, dit així pel seu pare i per l’avi –Jaume el Conqueridor–, havia nascut cap al 1276 i va ser el major dels sis fills de Jaume II i Esclarmonda de Foix. A més del mateix Jaume , els homes eren: Sanç, que seria rei per la renúncia del germà; Ferran, que trobaria la mort a una aventura forassenyada a Grècia i que fou el pare del futur Jaume III; i Felip, que va fer de regent mentre Jaume III fou nin. I les germanes: Sança, esposa del rei Robert de Nàpols, i Elisabet.

Presumiblement, Jaume i Sanç, d’al·lots, varen ser presoners de l’oncle Pere el Gran, rei d’Aragó, quan Jaume II i ell estaven en guerra. I tots dos degueren estudiar a París, com a hostes del rei Felip l’Ardit –un altre familiar, per descomptat. Sembla que, a França, Jaume ja es va sentir atret per la vocació religiosa. Després de tot, l’ensenyament aleshores era en mans de l’Església, que probablement tractava de captar vocacions.

El franciscanisme, l’atracció cap a les doctrines de Francesc d’Assís, un personatge pràcticament contemporani –havia mort el 1226–, va tenir una influència significativa en la dinastia mallorquina. Jaume II va ser protector de Ramon Llull, tan vinculat a l’orde, i Esclarmonda va deixar generosos llegats als convents franciscans. El fill petit de tots dos, Felip, també es va fer frare franciscà, en el seu cas dels ‘espirituals’, que fregaven perillosament l’heretgia –sí, els d’El nom de la rosa. La filla Sança, en morir el seu home, va ingressar a un monestir de clarisses, que n’eren la branca femenina.

Ara bé, Jaume era l’hereu i, com a tal, se li havia de trobar una esposa a l’alçada. El pare va fer mans i mànigues per aconseguir una núvia, no ja adient per ser reina, sinó d’un graó superior. Caterina de Courtenay era l’hereva de l’imperi llatí de Constantinoble. És ver que havien perdut aquest imperi el 1261, però ostentar el títol d’emperador no era poca cosa. Es podia pensar, fins i tot, en una campanya de reconquesta, per tornar a daurar els desgastats blasons.

La princesa promesa ‘plantada’

Tot indica que un fet decisiu en la vocació de Jaume va ser la trobada amb Lluís, l’hereu de Nàpols. Tots dos rondaven els vint anys i coincidiren en una celebració familiar per totes dues bandes: les noces del rei Jaume el Just d’Aragó (cosí de Jaume) amb Blanca, germana de Lluís. Després, passaren uns dies plegats a Perpinyà. Segons el cronista Ramon Muntaner, establiren una mena de pacte: cadascú d’ells faria el que l’altre fes. I es comprometeren a renunciar a les respectives corones, per fer-se, tots dos, frares franciscans.  

De Lluís, tot i la seva curta vida, sabem alguna cosa més, ja que va arribar a sant: sant Lluís de Tolosa, dit així perquè en fou bisbe. Ara ens resulta estrany que un jovenet fos designat per a tan alta dignitat eclesiàstica, però aleshores era l’habitual: els bisbes no eren només els caps d’una diòcesi, sinó senyors poderosos, amb béns i terres, així que se’ls triava de la noblesa. Més bé, el sorprenent és que Jaume no rebés una prebenda similar: seria una prova de la seva humilitat, veritablement franciscana. Muntaner confiava que el príncep mallorquí seria, també, “sant en paradís”, com Lluís.

La mort de Lluís el 1298, a només 22 anys, va fer caure Jaume probablement en allò que ara diagnosticaríem com a depressió. Un informe d’un cavaller fidel al seu pare deia que es trobava “fort trist e fort pensiu”. Potser va sentir l’obligació de complir amb la paraula que havia donat a l’amic. Un altre fou comissionat perquè el príncep canviàs d’opinió, sense èxit.

Com és fàcil d’imaginar, allò va ser un bon disgust per a Jaume II. No només perdia el primogènit, amb la qual cosa l’herència passava al segon fill, el malaltís Sanç. També perdia la possibilitat d’emparentar-se amb un llinatge imperial. Tot va ser debades: Jaume es mantingué ferm en la seva decisió, i cap al 1299 va ingressar al convent dels franciscans de Perpinyà, on era la seu de la cort reial. Si hagués estat rei, hauria estat Jaume III, i no el nebot d’aquest nom. Tal vegada, la història del Regne de Mallorca hauria estat diferent. Mai no ho sabrem.

I ara, què fèiem amb na Caterina? Es podia fer servir com a recanvi el segon fill i nou hereu, Sanç. Però podem imaginar l’emprenyament colossal dels Courtenay, amb la ruptura del compromís. Així que la princesa imperial es va acabar casant amb un germà del rei de França, que a partir de llavors es va poder titular ‘emperador’. No és que ho fos de bon de veres, és clar, però quedava imponent al llistat de títols.

Jaume el Just d’Aragó va tractar de conhortar l’oncle de Mallorca per carta: què més podia desitjar, sinó que el seu fill triàs el camí de Déu? Clar que potser el seu pensament intern no fos tan caritatiu: els familiars de Barcelona sempre pretengueren aconseguir la corona mallorquina, així que un successor ratllat de la llista ja suposava un avanç. Per cert, que el Just havia de rebre una cullerada de la mateixa medecina: el seu fill gran, un altre Jaume, també renunciaria a la corona per vocació religiosa.

El misteri de l’estàtua jacent

A partir d’aquest moment es perd la pista de fra Jaume. No sabem ni tan sols quan va morir, degué ser entre el 1328 i el 1334. El testament de la mare, el 1313, encara l’esmenta. El 1316 hauria passat uns dies amb ell el seu germà Felip i Jaume l’hauria animat a no acceptar els alts càrrecs eclesiàstics que li oferien, molt en la seva línia d’humilitat franciscana. Si el primogènit encara era viu el 1324, quan va morir Sanç i Jaume III només tenia nou anys, per què no li confiaren la regència i, en canvi, se l’encarregaren a l’extravagant Felip? Per l’eterna negativa de l’antic hereu, a cap dignitat mundana?  

El cas és que, a la secció d’art gòtic del museu Hyacinthe Rigaud, a Perpinyà, s’exhibeix l’estàtua jacent d’un cavaller que procedeix del claustre dels franciscans, i que Maurice Durliat va identificar com d’un “príncep de sang reial”, per la presència de les armes d’Aragó –que eren, essencialment, les mateixes de Mallorca. L’escultura és certament curiosa: el personatge representat apareix amb una cama creuada damunt l’altra i amb la mà dreta aferrada a l’empunyadura de l’espasa, com si estigués a punt de desembeinar-la.  

Amb aquestes dades, Durliat va deduir que “possiblement” es tracta de l’hereu frustrat, tot i que també ha estat atribuïda a altres personatges. Ara bé: per què és un cavaller i no un frare? Tal vegada, després de tot, Jaume es va penedir de la seva vocació religiosa i va tornar a la vida seglar? Potser fins i tot es va casar i va tenir fills, que podien haver aspirat a la corona mallorquina?

Aquesta hipòtesi, per molt suggeridora que ens pugui semblar, manca de fonament. Possiblement, Jaume ha estat confós amb l’altre Jaume, el fill del Just. Que tots dos es varen dir Jaume, i els seus pares, també, resulta un bon embull. Potser també se l’ha confós amb Ferran de Mallorca, un germà de Jaume III, un altre que volgué fer-se franciscà, si bé després s’ho va pensar millor i es va casar amb una al·lota de la poderosa família Lusignan –sí, els de la pel·lícula El reialme dels cels.

Encara persisteix un dubte: per què, si es tracta de fra Jaume de Mallorca, va vestit amb armadura, i no amb l’hàbit franciscà? Tampoc això no és tan estrany com ens podria semblar. Era relativament freqüent, en aquella època, que als prínceps o reis que havien acabat els seus dies a un convent, per guanyar-se el cel, se’ls representàs amb dues imatges, una amb vestidures del seu rang mundà i una altra amb vestimenta religiosa. Potser només ens ha quedat aquesta.

Si és efectivament l’estàtua jacent de Jaume de Mallorca, seria, com subratlla l’historiador de l’art francès, “l’únic monument funerari antic” de la dinastia mallorquina que hauria arribat als nostres dies. Dels sepulcres dels seus germans Isabel i Ferran, enterrats als dominics de Perpinyà, mai més s’ha sabut, mentre que els de Jaume II, Sanç I i Jaume III són recents, del segle passat. Una altra bafarada del vent de la història sobre aquell ‘regne en mig del mar’.