'Jinetes de Alcalà', l'esquadró de la por

PalmaEl 2009 l’Ajuntament de Palma, en mans del govern progressista d’Aina Calvo, aplicà a mitges la Llei de memòria històrica. Mentre decidia mantenir dempeus la Feixina, no dubtà gens a l’hora de tomar l’altre gran monòlit feixista de Ciutat: el dels ‘Jinetes de Alcalá’. Situat també a un costat del Museu Es Baluard, a la plaça de Santa Catalina, fou aixecat el 1943 pel franquisme en record dels 29 oficials del quarter de Cavalleria d’Alcalá de Henares de Madrid. El seu paper esdevingué cabdal en el triomf del cop d’estat a capital balear.

Aquells militars havien arribat a Palma el 28 de juny de 1936 en qualitat de presos. Foren tancats al castell de Sant Carles, prop de la base naval de Portopí, on compliren condemna per haver participat a Madrid en un complot contra el govern legítim republicà. Els de Ciutat constituïen el gruix més nombrós d’insurgents encausats. Els altres (25) havien estat disgregats per altres dues presons de la Península. Es volia evitar, així, que protagonitzassin noves conspiracions.

Al castell de Sant Carles, els ‘Jinetes de Alcalá’ compartiren cel·la amb el marquès Alfonso de Zayas, el cap provincial de la Falange. L’abril de 1936 havia estat detingut amb altres camarades seus després que el Front Popular declaràs il·legal la formació nacional per pertorbar l’ordre públic. Els oficials madrilenys i el mallorquí estaven tranquils perquè sabien que aviat la situació política a Espanya donaria un tomb de 360 graus. Ho explica l’historiador Antoni Vidal, que acaba de publicar llibre La Guerra Civil a Palma (Illa Edicions): “La conspiració inicià les seves activitats el gener de 1935 i, a les Balears, la dirigí el comandant d’Infanteria Mateu Torres Bestard des de la Junta Divisionària. Aquesta entitat reunia representants dels diferents cossos de l’exèrcit i havia de coordinar la preparació del cop d’estat”.

Telegrama xifrat

El 1912 Torres Bestard havia estat destinat a Melilla, on establí una estreta relació amb el general Franco –el 1933 ja n’havia estat l’ajudant quan el futur dictador fou comandant militar de les Balears. “Els preparatius –recorda Vidal– agafaren major intensitat després de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936. Va ser llavors quan també se sumaren a la conspiració diferents organitzacions dretanes com Comunió Tradicionalista, la Falange, Acció Popular i el partit monàrquic Renovación Española. Una de les seves prioritats fou proveir-se d’armes i municions”.

Amb el triomf del Front Popular, el general Manuel Goded havia estat designat comandant general de les Balears. “De seguida –continua l’historiador–, Torres Bestard li demanà audiència per informar-lo de l’imminent ‘Alzamiento’”. El 16 de juliol arribava a Palma el telegrama “El pasado 15 dio a luz Elena un hermoso niño, a las cuatro de la madrugada”. Anava signat per un tal Juan: “Era l’ordre d’inici del cop d’estat per al dia 19, és a dir, quinze més quatre, a les quatre de la matinada. El general Mola l’havia enviada a totes les regions militars”.

El matí del dissabte 18 de juliol Palma es despertava amb la notícia de la revolta militar que s’havia produït un dia abans a Àfrica sota les ordres de Franco. Feia deu dies que l’escriptor madrileny Antonio Espina havia pres possessió del càrrec de governador civil de les Balears. L’endemà es quedà més tranquil després que el general Goded li perjuràs que l’exèrcit es mantenia fidel a la República. Mentrestant, el pla dels conspiradors complia el calendari previst. El mateix 18 de juliol la Falange ja alliberava del castell de Sant Carles el seu cap provincial, Zayas, i els 29 ‘Jinetes de Alcalá’.

Aquelles excarceracions encara alarmaren més els dirigents del Front Popular i els sindicats, que reclamaren armes a Espina per poder-se defensar. “El governador civil –assegura Vidal– tenia ordres de Madrid de no fer-ho. A més, insistia als qui el pressionaven que calia fiar-se de la paraula donada de Goded”. Els fets, però, no li acabaren donant la raó. El 19 de juliol es llegia el ban pel qual el comandant general de les Balears declarava l’estat de guerra arreu de l’Arxipèlag. En quedar destituïdes totes les autoritats civils, ell n’assumia “el mando absoluto”. “Els insurrectes –apunta Vidal– sabien que si queia Palma, també cauria Mallorca”.

Llavors totes les ires republicanes es dirigiren sobre Espina. El tractaren de “covard” i “pusil·lànime” per no haver proveït la població d’armes. “Tanmateix –assegura l’investigador–, ni així s’hauria pogut evitar el triomf de la revolta militar. En tot cas, molts haurien preferit morir defensant la República que acabar assassinats en una cuneta o afusellats a les parets dels cementeris de Porreres o Manacor”. El mateix 19 de juliol Espina ja era detingut al seu despatx per dos ‘Jinetes de Alcalá’ i un altre militar. “Els insurgents no saberen identificar la resta de dirigents del Front Popular que eren amb ell. Fou el cas del president de la Diputació Jaume García Obrador, que, en no ser reconegut, se’n pogué escapolir”. A la seva cel·la del castell de Bellver, Espina s’intentà suïcidar. Acabaria ingressat al psiquiàtric de Palma. En acabar la guerra, seria absolt per un tribunal militar.

Aurora Picornell

Una de les primeres víctimes d’aquella bogeria feixista fou la jove dirigent comunista del Molinar Aurora Picornell. El 18 de juliol conegué la notícia del cop d’estat mentre es disposava a embarcar cap a Barcelona. Havia de participar en l’Olimpíada Popular, l’alternativa antifeixista a la de Berlín, que, amb l’esclat de la guerra, no s’arribà a celebrar. A darrera hora, però, Picornell decidí quedar a Mallorca per organitzar la resistència. “Passà –diu Vidal– la matinada del 18 al 19 a la Casa del Poble de Palma, esperant l’arribada d’armes. Segons diferents testimonis, fou la persona que més intentava enaltir els companys mentre escoltaven Radio Barcelona”.

Picornell seria detinguda el 19 de juliol en una botiga prop de la Casa del Poble, on s’havia refugiat en assabentar-se que falangistes i oficials de ‘Jinetes de Alcalá’ es dirigien cap a l’edifici -el recinte es convertiria en el quarter general de la Falange. La coneguda ‘Passionària mallorquina’, de 24 anys, seria assassinada la nit de Reis de 1937 juntament amb les anomenades Roges del Molinar (Catalina Flaquer i dues filles seves) i una jove de Palència.

“Hable en cristiano”

El 20 de juliol dos ‘Jinetes de Alcalá’ també anaren a cercar el batle de Palma Emili Darder. El trobaren a la casa del jardí del Temple del seu germà Tomeu. Estava al llit ajagut, recuperant-se d’una angina de cor. Testimoni de la seva detenció fou el seu nebot Josep Darder, de set anys. El 2010, en una entrevista concedida al diari ‘Última Hora’, relatava els fets de la següent manera: “[Els ‘Jinetes de Alcalá’] interpel·laren mon pare amb prepotència, de manera grossera. Li exigien que els digués on era Emili Darder. I, ja que mon pare els va contestar en mallorquí, el varen interrompre amb un “hable en cristiano” [...]. Després, a punta de pistola, obligaren el meu pare que els acompanyàs a casa del seu altre germà. La meva mare em digué que anàs amb ell, que no el deixàs tot sol. Així que vaig anar corrents al seu costat. Va ser quan un dels colpistes em posà la pistola al clatell i em va empènyer cap endavant”.

Després d’un consell de guerra fantasmagòric, el 24 de febrer del 1937 Darder, de 41 anys, seria executat al cementeri de Palma juntament amb els polítics Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Un altre objectiu dels ‘Jinetes de Alcalá’ fou l’estació radiotelegràfica del far de Muleta (port de Sóller) –es volia tallar qualsevol comunicació amb la Barcelona republicana. Dos oficials s’hi presentaren el 20 de juliol de 1936. Un d’ells, Francisco Javier Lizasoaín, fou afusellat per uns carabiners que, malgrat defensar l’estació, acabaren sent arrestats i executats –el 1937, al lloc dels fets, la Falange hi aixecaria en record de Lizasoaín una creu que fou retirada el 2015 d’acord amb la Llei de memòria històrica.

Durant els primers mesos del conflicte els ‘Jinetes de Alcalá’ es dedicaren a ensinistrar els milicians de la Falange en el maneig d’armes. “La majoria –assegura Vidal– eren africanistes molt llançats que havien ascendit per mèrits de guerra. A partir del 16 d’agost també prengueren part en la lluita contra el desembarcament de l’expedició republicana del capità Bayo al Llevant de Mallorca”. Un cop controlada tota l’illa a còpia de detencions i afusellaments, els oficials madrilenys foren destinats a diferents fronts de la Península. L’autor de La Guerra Civil a Palma assegura que el triomf del cop d’estat a Mallorca fou inevitable: “Els insurrectes eren uns professionals. Al davant, en canvi, tenien un poeta (Antonio Espina), que era governador civil; un metge (Emili Darder), que era batle, i un electricista (Jaume García Obrador), que era president de la Diputació”.