Ooommmmm

He de fer el cor fort cada cop que passo per un garden center. Sé que són cars, lletjos i segurament un crim d'apropiació cultural; però hi ha una part de mi que vol comprar un buda per al jardí. És la mateixa part que durant el confinament es va subscriure un mes a una app de meditació. L'empresa contemplativa va fracassar, però ho atribueixo a la manca de verd de la ciutat. Aquests dies que m'assec sovint sobre l'herba torno a creure en la pau.

El poema occidental més cèlebre sobre l'herba és, ja em perdonareu, Fulles d'herba, de Walt Whitman (traduït al català fa poc per Jaume Pons Alorda, per a Edicions 1984). Segon vers del Cant de mi mateix: "Reposo i exalto la meva ànima, / M'inclino i reposo amb llibertat, i contemplo un bri d'herba d'estiu". Compareu-lo amb aquest haiku de Matsuo Bashō: "L'aroma de les roques: / l'herba a l'estiu, que envermelleix, / en la rosada i la calor".

En el de Whitman tot passa pel jo, mentre que en el de Bashō hi ha una absència clamorosa de subjectivitats. Com sabem, aquest és el gran clixé orientalista: nosaltres vam començar amb religions que sacralitzen l'ànima de cada individu, i d'aquí a l'individualisme de la democràcia liberal, mentre que els seus textos sagrats ensenyen que el jo és una il·lusió, d'on emana certa predisposició a la submissió davant l'autoritat. No es pot resumir sense que soni xovinista, què hi farem.

Però si aquesta clivella cultural sobre el jo és coneguda, es parla menys de les dues teories del no-res. En la filosofia occidental, el no-res és un forat que pertorba l'ésser, una força negativa en lluita contra la força positiva en un combat etern que mou el món. En canvi, el no-res oriental no té intencions pèrfides perquè no té voluntat. El buda somriu perquè el buit no és un problema, sinó una part de l'harmonia del món. La meditació zen no busca respostes per redimir-nos, sinó viure en pau amb el que hi ha.

Com mostren els poemes, l'estiu és un temps propici per seure al buit damunt de l'herba i meditar. Però si trobeu impossible triar entre dues tradicions tan fecundes com l'occidental i l'oriental, per sort tenim la síntesi californiana. A la terra on es fan les pel·lícules i els smartphones, budisme i companyia fa temps que estan perfectament integrats amb l'individualisme capitalista. Medites uns minuts cada matí per superar l'estrès, i cap a la start-up a fer dotze hores. Jo sempre penso en el final de Mad men: en posició de lotus sobre la gespa d'un turó, el gran creatiu publicitari Don Draper inspira, expira i pronuncia l'om, la síl·laba sagrada de les religions índies. De cop obre els ulls i somriu: se li acaba d'acudir una idea per al pròxim anunci de Coca-Cola.