Joan Ferrer: " La meva orientació sexual no té res a veure amb la meva gestió política"

PalmaEl regidor de Mobilitat, Joan Ferrer, ha guanyat recentment una sentència que li ha donat la raó per una demanda interposada contra l'articulista J. A. Horrach Miralles. A l'article 'Salvadores de almas', publicat el 16 de setembre de 2016 al diari 'El Mundo', Horrach feia referència a la infantesa del regidor, a la seva orientació sexual i al 'bullying' que Ferrer va patir per part dels seus companys de classe. Tot, per criticar la seva gestió al capdavant de l'àrea de Mobilitat. La sentència és una passa endavant, ja que posa en evidència que el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge ha de prevaler per sobre de la llibertat d'expressió.

Quina relació teníeu o teniu amb el senyor Horrach, l'autor de l'article 'Salvadores de almas'?

Anàvem junts a classe, a l'escola de Sant Josep Obrer, i quan vàrem acabar EGB jo vaig fer FP i ell va començar BUP, però jo no l'havia tornat a veure. Sabia que publicava alguna cosa de tant en tant, m'havia agregat a Facebook fa molts anys, però no havíem tornat a parlar ni teníem cap tipus de relació.

Quan vàreu llegir l'article, quin va ser el vostre primer pensament?

Hi ha una persona de l'EMT que s'encarrega cada matí de passar-nos la informació més important de la nostra àrea apareguda als mitjans. Cada dia a les nou rep per WhatsApp tot allò que ha sortit referent a mobilitat. Quan vaig llegir l'article a la pantalla de l'ordinador no m'ho podia creure. La primera vegada vaig llegir-lo en diagonal i de seguida vaig pensar que ho havia llegit malament, que no podia ser. Però després d'haver-lo llegit dues, tres vegades, vaig quedar bloquejat. Tant és així que vaig sortir del despatx i els el vaig mostrar al cap de departament i a la directora general. Quan ho varen veure varen quedar blancs. Llavors vaig entendre que ho havia llegit bé i em vaig posar a plorar. Ho vaig passar molt malament.

Com us va afectar personalment la publicació d'aquell article?

El pitjor de tot va ser quan vaig haver d'explicar-ho a la meva mare, perquè ella va patir tota la situació d'assetjament que jo vaig viure quan era petit i durant molt de temps es va culpabilitzar de no haver-hi fet prou. Vaig haver d'explicar-li-ho i va estar tota la setmana molt tocada.

Va ser com tornar a la infantesa de cop...

Exactament. Jo ara en tenc quaranta-un anys, ja; clar, ha passat molt de temps i els havia perdonat. Però el fet de llegir l'article va ser com tornar a posar aquells fets damunt la taula. Em feia la sensació que tenia una altra vegada dotze anys. A l'article, Horrach insinuava que com que jo havia tingut una infantesa dissortada i que ho havia passat malament, ara me'n venjava posant un carril bici al meu antic barri. No puc entendre com es pot ser tan bèstia d'utilitzar aquests fets per criticar la meva política de mobilitat.

Vàreu posar-vos-hi en contacte?

Vaig posar-me en contacte amb Joan Carles Palos, el cap de premsa de l'Ajuntament, qui ho va fer arribar al director d''El Mundo'. L'explicació que li varen donar és que no se n'havien adonat, tot i que a mi ningú no em va telefonar i, per tant, no ho vaig poder testificar. Esperava que aquest home demanaria disculpes. Paral·lelament, l'assumpte va saltar a les xarxes socials, que n'anaven plenes, perquè molta gent va començar a compartir-ho. Devers el migdia vaig rebre un missatge del senyor Horrach per privat en què em deia: "Em sap greu si el meu article no t'ha agradat".

Textualment.

Sí. Evidentment no era una qüestió de gustos. A mi em pot agradar més o menys el seu estil, però no es tractava d'això, sinó de si ofens o no.

Vàreu contestar-li?

No, vaig pensar que era millor no fer-ho. Si no hi havia cap tipus de rectificació, emprendria accions legals. Fins i tot vàrem preparar-li una proposta d'acord perquè pogués rectificar, però res. Vaig esperar un temps prudencial i després vaig interposar la demanda, amb una multa de dotze mil euros i demanant una rectificació pública. Llavors ens va dir que podria fer la rectificació, però que no pagaria les despeses de l'advocat, i això ja va ser el detonant per iniciar la via judicial.

Com va anar el judici?

Bé. Vaig explicar com havia anat tot. A la sentència, el jutge va argumentar que no hi havia cap motivació per publicar que jo era homosexual i que m'havien maltractat quan era petit per després vincular-ho amb la gestió política. A més, a l'article també parlava de la gestió de les regidores Aurora Jhardi i Neus Truyol, però en cap moment feia referència a la seva orientació sexual. Només feia referència a la meva perquè no és la normativa. Tot això ell no ho va saber explicar, va dir que s'havia malinterpretat l'article, que havia utilitzat un to irònic, etcètera. I el fiscal al·lucinava i li demanava "Estava ironitzant sobre el 'bullying' infantil?".

També argumentava que feia ús de la seva llibertat d'expressió.

Nosaltres érem conscients que la part de la crítica que Horrach feia sobre la política de mobilitat era totalment lícita; de fet, n'he rebudes de molt més agres. Però el que argumentava el jutge és que la llibertat d'expressió no justifica la vulneració del dret d'intimitat d'una persona, sobretot si aquesta fa referència a la seva infantesa.

Hi ha influït d'alguna manera que sigueu un personatge públic?

Clar, jo això ja ho sabia, sabia que en rebria, de crítiques, però no amb aquest tipus d'arguments. Imaginem que jo, per exemple, en el contracte d'autobusos donàs prioritat a una empresa en la qual tingués accions o interessos privats. Evidentment que això es podria connectar, criticar i denunciar. Però que a mi m'agradin els homes no té a veure amb res referent a les iniciatives polítiques que hagi pogut emprendre i no les pot afectar de cap manera.

Es torna a posar damunt la taula la qüestió dels límits de la llibertat d'expressió.

Crec que sovint aquests límits poden ser difusos, però sempre hi ha unes línies vermelles que s'han de respectar. En aquest cas, la vulneració de la meva intimitat no tenia raó de ser. A més, és que aquest home presumia de saber sobre la meva orientació sexual, tot i que no el conec de res i mai li he explicat si em colc amb homes o amb dones.

Vàreu tenir res a veure amb la decisió per part del Govern d'obrir un expedient per aquest cas?

Són dues coses diferents. Jo, per un costat, vaig interposar la meva demanda privada i no ho vaig explicar gairebé a ningú. Però, per una altra banda, l'Ajuntament, a través de l'àrea d'Igualtat, i basant-se en l'informe d'un tècnic de l'àrea, va instar el Govern balear que iniciàs un expedient sancionador fonamentant-se en la llei LGTBI. L'expedient es va resoldre. Es va analitzar l'article i segons la llei es va considerar que no hi havia expressions vexatòries. Però en la resolució es deia que la via civil, que era la que jo havia iniciat, era l'òptima per resoldre aquest tipus de casos.

Quin balanç feis de tota aquesta experiència?

Bé, estic content, evidentment, perquè crec que la sentència és justa. I supòs que també crea un precedent, perquè ara que el debat està tan obert i se'n parla tant, de la llibertat d'expressió, comprovam que aquesta té uns límits.

Creis que la llei LTGBI pot suposar avanços importants en aquest sentit?

Sí, perquè ara almanco hi ha uns mecanismes perquè infants i adolescents no hagin de patir el mateix que jo vaig viure. És important que hi hagi més recursos i mecanismes per detectar a temps aquest mena de situacions.

Pensau que es fa prou feina des de l'àmbit educatiu per controlar el 'bullying' vinculat a la LGTBIfòbia?

No en tenc prou coneixement per fer-ne una valoració, però en general diria que no té res a veure la situació d'ara amb la dels anys vuitanta. Encara record alguns professors meus fent befa i comentaris homòfobs.