PalmaEnguany coincideixen tres aniversaris: els 30 anys de la seva mort el 1992 –21 de juny, dimarts que ve–, els 60 de la publicació el 1962 de Nosaltres, els valencians –la seva obra emblemàtica– i el centenari del seu naixement, el 23 de novembre del 1922, a Sueca, la seva localitat, on també va morir. Els governs autònoms de Catalunya, les Balears i el País Valencià, cadascú amb les seves iniciatives –els filòlegs Josefina Salord i Damià Pons en són els comissionats a les Illes–, commemoren l’any Fuster: així, dimarts 21 seran les biblioteques de l’Arxipèlag les que retin homenatge a aquesta personalitat de la nostra cultura.
Fuster arrancà la seva trajectòria com a poeta –un gènere que després va deixar arraconat–, amb sis poemaris gairebé seguits: Sobre Narcís (1948), Ales o mans (1949), Tres poemes (1949), Va morir tan bella (1951), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). La seva trajectòria essencial, la d’assagista, la inicia a l’editorial Moll, la marca nascuda el 1934 –i encara existent, ara com a Nova Editorial Moll– i amb la qual el filòleg menorquí Francesc de Borja Moll, resident a Mallorca i continuador de l’obra d’Antoni Maria Alcover, practicava la resistència cultural, tot i els entrebancs de tota mena, els difícils anys del ple franquisme.
Molt probablement –segons el doctor en Història Gabriel Ensenyat al seu llibre Fuster i els mallorquins, publicat recentment per 3i4– qui va fer de pont entre el de Sueca i el de Ciutadella fou el també valencià Manuel Sanchis Guarner, bon amic de tot dos: “Fou un home que va fer un gran paper en aquest país nostre”, el descriu Fuster al periodista Toni Mollà. “Ens en fan falta molts com ell”. Havia estat empresonat per lluitar al bàndol republicà i, en ser alliberat el 1943, Moll li havia ofert que s’instal·làs a Mallorca, per ajudar-lo amb la tasca colossal del Diccionari català-valencià-balear –que va aconseguir acabar el 1962, enguany en fa sis decennis–, i hi va quedar 16 anys.
A les seves memòries, Francesc de Borja Moll narra com ja va comptar amb Fuster el 1952 a la frustrada iniciativa dels Quaderns Raixa, amb la qual “els millors literats de Catalunya, de València i de les Balears feren l’oferiment o acceptaren la invitació de col·laborar”, el de Sueca entre ells. Moll, però, no va voler renunciar a la marca ‘Raixa’, i va batejar així una nova col·lecció, en la qual Joan Fuster publicaria fins al 1972 sis volums.
El descrèdit de la realitat, el 1955, en fou el primer: una síntesi i una reflexió al mateix temps de la història de l’art i un “dels més llegits” de Fuster, a dir de l’estudiós de la seva obra Josep Iborra; hi dedica especial atenció a Joan Miró –qui l’any següent s’instal·laria definitivament a Mallorca–, d’“una potència plàstica insuperable”. A continuació sortirien els dos volums de La poesia catalana (1956), Indagacions possibles (1958), Judicis finals (1960) i Babels i Babilònies (1972).
De Formentor a s’Arracó
Josefina Salord, a Frontissa, destaca el valor de les cartes de Fuster “amb Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart i Manuel Sanchis Guarner”, i les no tan conegudes amb el poeta eivissenc Marià Villangómez o l’estudiós menorquí Josep Salord Farnés, “bon lector i seguidor de Joan Fuster”. Així com “la correspondència mantinguda amb escriptors de primera línia, des de la molt extensa de Baltasar Porcel a la més minsa de Blai Bonet”, entre altres autors de les Illes.
Fuster i Moll tornaren a coincidir el 1962 –recull el menorquí a les seves memòries– a les pàgines d’El Correo Catalán, on, amb Josep Pla, formaven el tercet català-valencià-balear. El 1968 compartiren la commemoració del centenari de Pompeu Fabra –“Fuster va dir coses molt agudes”– i el 1968 tots dos –amb Sanchis Guarner i Llompart– formaven part del comitè editorial de la Gran Enciclopèdia Catalana.
El 1959, Fuster –amb una selecció de destacats escriptors de l’Estat– accepta el convit de Camilo José Cela per participar en les primeres –i mítiques– Converses Poètiques a l’hotel Formentor. De la seva correspondència, el professor de la Universitat de València Josep-Vicent Garcia recull aquestes observacions del valencià sobre la trobada: “Una virtut inconeguda de la poesia era allò: passar una setmana a Formentor, badant i alimentant-se gratuïtament. Que Déu els augmenti la caritat, als organitzadors”.
En una entrevista amb Vicent Martí a El Temps, Fuster recordava el “diàleg agressiu” que es produí a Formentor entre Carles Riba i Robert Graves, “un senyor que també en sabia molt, però que estava desbaratat”. Per al valencià, l’autor de Jo, Claudi estava “molt tocat. Era d’aquells senyors anglesos que van a un país colonial. Va venir ací com podia haver anat a l’Índia (...). Graves va trobar massa resistències de Riba per fer aquell paperot i es va desbocar, literalment”.
Segons Damià Pons, Joan Fuster va viatjar a les Illes en molt comptades ocasions –en canvi, la seva silueta retallada, amb motiu de l’Any Fuster, ha estat present a la celebració de Sant Jordi, a la Fira del Llibre de Palma o a la Biblioteca Pública de Mallorca, Can Sales. Però sí que ho va fer el 1968, per a una trobada –il·legal– d’una vintena de catalans, valencians i illencs a Ca ses Monges a s’Arracó, segons narra Ensenyat: escriptors, intel·lectuals i polítics com –entre d’altres– Climent Garau, Josep Maria Llompart, Gori Mir, Antonina Canyelles, Antoni-Lluc Ferrer, Andreu Murillo, Josep Maria Benet i Jornet o l’històric dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Miquel Coll i Alentorn. Mentre la Guàrdia Civil, afegeix Ensenyat, els cercava per la zona de Randa.
L’escriptor Antoni Serra relata que tot d’una després d’aquella reunió clandestina es va trobar a Palma amb Fuster –“bon amic, pel qual tenc una admiració especial”, qui li comunicà que li havien marginat d’aquell “contuberni” –l’expressió és de Fuster–, sembla que per estar Serra massa controlat per la policia. Segons el solleric, Fuster fou “cruel” en parlar del que havia estat aquella trobada: “Res, tu... Discursos. Tothom té el discurs preparadet”. Fins i tot, “es va desentendre una mica de la reunió (...) i, mig d’amagat, s’estimà més beure un bon glop de whisky al corral”. La qual cosa no li impedí d’improvisar una intervenció, quan li fou sol·licitada.
El clàssic que “no va llegir ningú”
Aleshores, Fuster ja havia publicat Nosaltres, els valencians (1962), un llibre que ha esdevingut emblemàtic a la nostra cultura. Però, quan es va publicar, “no el va llegir ningú”, assegurava el mateix Fuster, trenta anys més tard, a Toni Mollà. Tampoc “no és el llibre que jo més m’estime (...). Fou un encàrrec i el vaig escriure, amb l’ajuda de Tabacalera i la casa Soberano [és a dir, cigarretes i copes de brandi], en un parell de mesos”.
Josep Maria Llompart, recull Ensenyat, enllaçava aquell 1962 Nosaltres, els valencians amb el volum precedent de Jaume Vicens Vives Notícia de Catalunya (1954), demanant-se “quan tendrem en les mans” un títol semblant pel que feia a l’àmbit illenc: una reflexió enfocada cap al present, a partir del passat. Conta Moll que l’escriptor Joan Roig i Montserrat li va suggerir que ell mateix el redactàs. Però no va ser fins al 1967 quan va veure la llum el volum corresponent, Els mallorquins, del jove de 25 anys Josep Melià, amb pròleg de Fuster. També l’historiador Andreu Murillo s’engrescà a redactar Els menorquins, però aquest no es va arribar a publicar.
Ensenyat afegeix, entre els corresponsals a les Balears de Joan Fuster, Llorenç Villalonga, Bartomeu Barceló, Miquel Gayà, els mateixos Gori Mir i Josep Melià o Jaume Vidal Alcover, així com mallorquins residents a l’exterior: Miquel Dolç, Vicenç Rosselló Verger, Josep Massot i Muntaner, Antoni Lluc-Ferrer i el ja esmentat Baltasar Porcel, de qui va redactar el pròleg a la seva novel·la Els escorpins. Segons ha publicat recentment l’escriptor i professor Nel Martí al Menorca, Fuster i Murillo també coincidiren, “en el marc del Congrés de Cultura Catalana” (1975-1977) en la Campanya Popular pels Estatuts d’Autonomia dels Països Catalans, juntament amb Llompart i Isidor Marí. Multitud de vincles que jalonen la relació de Joan Fuster amb les Balears i que motiven amb escreix que nosaltres també l’hi recordem.
Assenyala Josep Iborra que les narracions de l’algerià de família materna menorquina i d’expressió francesa Albert Camus produïren en l’escriptor de Sueca un “efecte al·lucinant”. Tots dos eren d’origen modest –Fuster no tant com Camus– i si “a casa, pràcticament no n’hi havia” de llibres, conta el valencià a Toni Mollà, a la del més tard Nobel de literatura no n’hi havia cap. La independència de criteri n’és un altre tret en comú: “Jo no m’havia compromès a ser eternament el pare de la pàtria”, diu a Mollà. “M’han fet referent, cosa que jo no he buscat mai”.
Fuster va traduir al català cinc textos de Camus, un autor, per descomptat, no gaire simpàtic per al franquisme, al qual sempre es va oposar: La pesta (1962) –el primer Camus en català, dos anys després de la seva mort, del qual es compleixen també 60 anys aquest 2022– i L’estrany (1967), en solitari, i El mite de Sísif (1965), L’home revoltat (1966) i L’exili i el regne (1967), aquests tres en companyia de Josep Palacios. Fou “un escriptor que marcaria pràcticament tota la seva trajectòria com a traductor i que tindria una influència cabdal en els seus assaigs”, ha recollit a l’ARA la periodista Núria Juanico. El poeta i filòleg Vicent Salvador ha assenyalat en aquestes pàgines que “el Fuster d’aquells anys sentia una atracció extraordinària pels autors europeus que s’havien debatut entre el doctrinarisme i la disciplina dels partits comunistes d’aleshores i, per l’altre costat, la convicció de la necessària independència dels intel·lectuals, tal com s’entenia la funció social d’aquests en el segle XX”.
Al pròleg de La pesta, datat a Sueca el 23 de novembre del 1961 –el dia del seu 39è aniversari–, Fuster constata la “irradiació poderosa i penetrant” de Camus, per “la simple i senzilla presència d’una decisió moral, exemplar per la seva integritat i revulsiva pel seu designi implacable. Quant totes les forces de l’home semblaven confabulades contra l’home, Camus va alçar la seva veu severa enfront de les amenaces; enfront de totes les amenaces. Es negà a ser còmplice de la injustícia, del dolor i de la mort –si és que tot això no és la mateixa cosa–, vinguessin d’on vinguessin”.
u