John Wayne arriba a la fira del poble

PalmaLa tardor és temps de fira a molts pobles de les Balears. Fires de mostres, de caràcter més generalista, com la de Llucmajor, que se celebra o s’haurà celebrat quan vosaltres llegiu aquest article. O fires temàtiques, molt exitoses d’uns anys cap aquí: fira de la llampuga a Capdepera, fira de gremis artesans a Alaró, fira del teatre infantil i juvenil a Vilafranca, fira del bolet a Ferreries, fira de la sal a Sant Josep de sa Talaia. Això per esmentar-ne just algunes properes en el calendari.

Les fires volen dir triar fermança, però també anar a les atraccions. Les atraccions són petits mons de cartró pedra i enginys mecànics poc o gens sofisticats, amb molta renou i un sens fi de colors, pensats per ser habitats per infants enlluernats dins la seva pròpia fantasia i adolescents turboimpulsats per les hormones. Un descampat és el lloc ideal per construir una ciutat efímera amb les barques de l’espai, els trens de la por, els pops gegants, les cases del misteri, les pistes dels cotxets de xoc i tot el que vostès vulguin. Els adults feim veure que tot això s’ha separat de les nostres vides, però ens ho miram de coa d’ull. I els que tenen fills petits, com l’home que veiem a la imatge, tenen l’excusa idònia per tornar-hi fent el desmenjat.

Autoreferencialitat

Una cosa curiosa de les atraccions ambulants és la seva insistència a convocar imaginaris antics. O vells, diguem-ho directament. Algú dirà, fins i tot, rancis. En qualsevol cas, referències que no pertanyen al món dels infants d’ara, sinó al dels infants que van (que vàrem ser) els adults, els tiets, els pares, potser els padrins. Tal vegada es tracti dels imaginaris de la infància dels propietaris de les atraccions. Els que es dediquen a anar de fira en fira, muntant i desmuntant aquestes atraccions, no tan sols no s’han separat del món de sons i colors, sinó que hi segueixen vivint la resta dels seus dies. I també té lògica, per tant, que vulguin condicionar els seus enginys mecànics, la seva precària i truculenta posada en escena, amb les fantasies del seu temps. Amb els herois i les heroïnes que s’hi movien. No és tant una qüestió de nostàlgia com d’una certa tendència a mirar-se una mica el llombrígol. Alguns crítics d’art, o literaris, naturalment pedants, parlarien d’autoreferencialitat.

El que veiem aquí és una atracció que pren com a motiu l’Oest, el salvatge i vell Oest de les pel·lícules del Hollywood clàssic. El plafó principal ofereix retrats prou reconeixibles d’algunes de les estrelles més llegendàries dels anys d’esplendor: començant per l’esquerra tenim John Wayne, l’actor que sens dubte va forjar el caràcter i la fesomia per antonomàsia de l’heroi dels westerns. James Dean, que en la seva curta carrera no va rodar cap western pur, tot i que les seves tres grans pel·lícules (Rebel sense causa, A l’est de l’edèn i Gegant) en tenen multitud d’elements. La no menys mítica Marilyn Monroe, de vida també breu i atribolada, va actuar en algun western notable, però sobretot va ajudar a redefinir el gènere a la seva darrera i magnífica pel·lícula, Vides rebels, de John Huston. La grandíssima Elizabeth Taylor va coprotagonitzar l’esmentada Gegant amb James Dean i Rock Hudson, i la tenim sobretot present per les dones tristes de La gata damunt la teulada de zinc calenta o Qui tem Virginia Woolf. Fa il·lusió especialment que, per darrere la cabina, veiem guaitar la nàpia de Lee van Cleef, un dels actors fetitxe dels spaghetti western, ni de bon tros tan glamurós com els altres que hem comentat, però immortal per haver estat l’insubstituïble dolent d’El bo, el lleig i el dolent, de Sergio Leone, amb Clint Eastwood de jove protagonista. I encara una dosi extra d’il·lusió per veure que l’artista (traguem-nos el capell pels artistes que dibuixen cartells i atraccions de fira, un ofici ara en declivi) ha tengut el detall de reproduir el paisatge de ‘Centaures del desert’, aquest paisatge desèrtic vermell, recremat que és Monument Valley, ple de formacions rocoses que semblen monstres gegants.

Les atraccions de fira són també el regne de les faltes d’ortografia, i per això a la cabina hi llegim, orgullosa, la firma Atraciones [sic] L.E. Méndez, arribada des d’Extremadura. Al darrere guaita, blanc, entotsolat, un molí de vent que John Wayne possiblement hauria atacat, confonent-lo amb l’indi Geronimo.