Jolly Kamuntu “El Congo es desenvo-luparà gràcies als congolesos, no als estrangers”

PalmaJolly Kamuntu és una periodista i advocada de la República Democràtica del Congo que treballa a favor dels drets humans. Després de passar per Menorca, ha estat a Mallorca per participar en dues xerrades, una a Palma i l’altra a Muro, dins el marc del programa ‘Conversa de dones. Iniciatives transformadores des d’una visió internacional i local’.

Quins són els problemes principals del Congo?

N’hi ha molts. És un país molt gran, amb més de dos milions de quilòmetres quadrats, i això el fa ingovernable. Hi ha hagut un intent de descentralitzar-lo políticament, i ara cada província té el seu propi govern, amb la capital, Kinshasa, que intenta exercir el control. Però no és possible. A més, hi ha rebel·lions i guerres contínuament. La primera causa de la guerra és la lluita per l’explotació dels recursos naturals, sobretot minerals: cobalt, diamants, coltan... Els països estrangers venen al Congo i alimenten les rebel·lions per treure’n un profit.

Els congolesos normals i corrents deuen estar indefensos.

També hi ha el problema de la independència de la justícia. Les institucions judicials estan controlades per la política. No hi ha separació de poders. I tot està corromput: tot és susceptible de ser venut o comprat amb diners.

Tot i els seus extraordinaris recursos naturals, és un dels països més pobres del món.

Perquè de les riqueses no se n’aprofiten els congolesos. La fam, l’atur, la malaltia, la pobresa... Tot això és molt freqüent al Congo. Tot i que també hi ha multimilionaris congolesos, que viuen a fora. Hi ha infants que no estan escolaritzats, i hi ha també força analfabetisme. Les infraestructures sanitàries no estan preparades per tractar malalties com l’Ebola o la poliomielitis. Un dels fets més greus són les constants violacions dels drets humans. Qui les comet? Tothom. Les guerrilles, el govern, els poders estrangers.... Qui dona les instruccions perquè els congolesos es matin entre ells són els països enriquits, les grans potències, que estan darrere la xarxa d’interessos que ho mou tot.

Les dones i els infants deuen ser els que més pateixen.

La meva ciutat natal, Bukavu, a la zona est del país, on hi ha els recursos naturals, és considerada la capital mundial de la violència contra les dones. Històricament, la violació no forma part de la tradició africana. Hi havia violència domèstica, sí, però no la violació usada com a arma de guerra. Això ha estat importat, indirectament, per les potències occidentals que financen les guerres. Ells donen la instrucció als combatents d’aconseguir els minerals per tots els mitjans.

Vós no us heu resignat davant tantes calamitats.

Al contrari: veure tot això és el que ha fet que em rebel·làs. La primera temptació és rendir-te. Però després prens consciència que cal revoltar-se per canviar-ho. A mi em revolta tot això i també la imatge que es té del Congo. Més enllà del que hem dit, hi ha un altre Congo.

Explicau-me’l.

Hi ha molts homes i dones que s’han revoltat. Si es coneix la situació del Congo és perquè hi ha congolesos que la denuncien i tenen la voluntat de canviar-la. També s’han fet esforços legals i polítics. Des del 1996, hi ha una llei que castiga la violència sexual: hi ha processos judicials en marxa. La constitució també estableix avui dia que hi ha d’haver un trenta per cent de dones en política. Més elements positius del Congo? El paisatge i el clima! També hi ha molts homes i dones normals i corrents que viuen la seva vida. El problema és que la voluntat de canviar les coses és molt difícil de dur a terme per la dependència que es té de les grans potències internacionals: les multinacionals, els EUA, el Canadà, França, Bèlgica... El teu mòbil i el teu ordinador estan fabricats amb materials congolesos. Si nosaltres som els que donam la matèria primera, ens haurien de respectar i tractar d’igual a igual. Però no ho fan. Fornim la riquesa però ens maltracten: creen guerres per aprofitar-se de nosaltres. I tot perquè així els surt més barat. Els únics que poden canviar-ho de veritat són els joves.

Per això vós us dedicau a la joventut.

Jo vaig treballar com a periodista durant 17 anys, soc jurista de formació i defensora dels drets humans. Cont el que han vist els meus ulls. Tot el que explic ho he viscut com a periodista i com a víctima. Un dia vaig sentir que no n’hi havia prou amb el que feia com a periodista i vaig crear un centre de joves. Tenim tres objectius. El primer és promoure el debat, la paraula, per fer que els joves deixin de ser només els titelles dels polítics -només recorren a la joventut perquè animin les campanyes electorals- i tinguin un protagonisme. Els joves han d’expressar-se i han de governar.

I el segon objectiu?

Incentivar l’emprenedoria, crear iniciatives productives relacionades amb l’agricultura, la ramaderia o amb feines artesanals com la fabricació i la venda de sabó o el tall i la confecció de vestits. Amb els joves, parlam de l’atur i de la poca educació rebuda per molts d’ells. Molts joves han estat soldats i, quan tornen a la comunitat, generen una inseguretat perquè tenen problemes a l’hora de reincorporar-se. Cal reintegrar-los.

Falta el tercer objectiu.

És la promoció de la cultura local. Tenim una rica tradició, tot i que la guerra gairebé l’ha destruïda. Usam la música, el teatre, la dansa, el futbol per recuperar la cohesió, per infondre el respecte cap a les dones -la dignitat de la dona ha estat sovint arrasada- i per donar a conèixer la cultura pròpia. És una manera d’arribar d’una manera directa a la població. A les eleccions del desembre passat, férem campanya per rejovenir la classe política. Encoratjàrem els joves perquè s’hi presentassin i la gent perquè els votés. La campanya va tenir un cert èxit. Quan encoratges la gent, passen coses. El desenvolupament del Congo es produirà gràcies a nosaltres mateixos, no ens el donaran els estrangers.