“Diagnosticar el TDAH s’ha convertit en el recurs fàcil”

A Niñ@s hiper, Ubieto i Pérez denuncien l’obsessió dels pares per convertir la infància dels seus fills en hiper. Conversen sobre com els adults estan colonitzant la infantesa de manera accelerada per la via de tot allò que porta aquest prefix: hiperactiu, hipersexualitat, hiperconnectat...

Comencem pels hiperconnectats. S’ha posat de moda monitoritzar la vida dels fills via aplis per comprovar si dormen bé, si mengen prou... ¿Com està afectant aquesta hiperconnexió el paper dels pares?

Abans els pares tenien galons només pel fet de ser pares. El problema és que, amb la transformació de la societat, molts estaven desorientats perquè no sabien si seguir el model dels seus pares o un altre de totalment diferent. Just en aquest espai de trànsit ha entrat amb molta força la tecnologia i molts pares l’han acceptada pensant que els podria servir per monitoritzar la vida, com si es pogués reduir a un algoritme. A més, aquests avenços es presenten com si fossin promeses que et permeten controlar el fill, i en realitat tenen dos efectes: l’hipercontrol i un cert abandonament, perquè amb l’excusa que el nen ja està monitoritzat l’acabes deixant sol.

Una obsessió de la societat actual és posar etiquetes a tot. Per què?

Les etiquetes van bé a tothom, triomfen perquè és un nom per a un estat. Quan et trobes malament t’espantes, però quan el metge et posa l’etiqueta ja et tranquil·litzes. Proporcionen una identitat en moments d’incertesa. No només els interessa als metges, de posar-ne, sinó també als pares per poder dir que el seu fill té, per exemple, TDAH, perquè si no en tingués s’haurien de preguntar què han fet malament ells, què no escolten...

Precisament en 12 anys han pujat un 30% els diagnòstics de TDAH. Està sobrediagnosticat?

Diagnosticar TDAH s’ha convertit en el recurs fàcil. Posant l’etiqueta a tot el moviment infantil l’únic que s’ha aconseguit és convertir-ho en una epidèmia.

Però el problema és que el diagnòstic del TDAH comporta en la majoria de casos prendre medicació...

Totes les guies d’actuació clínica diuen que la medicació ha de ser l’última opció. Però a la pràctica molts cops es converteix en la primera perquè és l’opció més fàcil. A Espanya hi ha més de 250.000 nens que prenen psicoestimulants, i només a Catalunya un 3,7% dels nens tenen prescrita medicació, i en el cas dels adolescents de 12 a 15 anys ja arriba al 5,5%. Crida l’atenció que en països com França i Suècia l’ús d’aquests psicoestimulants és pràcticament nul. Aquestes dades han alertat els experts, que creuen que el creixement tan elevat de nous diagnòstics està provocant també que es mediqui abusivament. Als EUA, per exemple, és el segon diagnòstic més freqüent a llarg termini en nens i ja està molt a prop de l’asma.

Com arriba a afectar els nens, aquesta medicació?

La pastilla frena l’angoixa, cosa molt important per a la persona que se la pren, perquè creu que és la solució. També té un efecte clau per al mateix professional, que quan la prescriu es tranquil·litza una mica, i per als pares, perquè els funciona com una certa guia d’actuació. Ara bé, aquests psicoestimulants tenen efectes secundaris en el cos, poden provocar problemes arterials, riscos cardiovasculars, retard del pes i el creixement, i efectes en termes de desresponsabilització de les persones que en prenen a l’hora d’afrontar problemes.

Desresponsabilització?

Quan un adolescent pren una medicació psicotròpica durant llargues temporades i amb controls no sempre freqüents, tendeix a generar una creença que el que li passa no és responsabilitat seva, sinó de la seva bioquímica cerebral. Vaja, és com si tot el que fa o li passa no fos cosa seva.

Quines haurien de ser, doncs, les alternatives a la medicació?

Com que el TDAH és un fenomen que bàsicament s’observa a l’escola, la resposta hauria de passar primer per veure quines estratègies educatives es poden implementar en cada nen i sempre amb la implicació de la família. Modificant aquestes estratègies -cosa que implica un tipus d’interacció i d’aprenentatge diferents-, la prevalença actual del TDAH disminuiria. Un nen, per exemple, no pot estar-se assegut rígidament a la cadira d’una aula. En aquest sentit, un dels aspectes positius que anem observant en tots els processos d’èxit en innovació educativa és que incorporen una certa mobilitat de l’alumne. Només en el cas que hi hagi alguna cosa que desbordi el marc de l’escola s’hi pot incloure el psicòleg. Sobretot quan aquestes conductes també es produeixen a la família o en altres llocs. Tot això, esclar, sense descartar que, per a alguns casos, la medicació és necessària i útil.

El llibre desmunta falsos mites sobre els nens, entre els quals que només fan servir un 10% del cervell. Tenen una intel·ligència limitada?

Els nens fan servir la intel·ligència de què disposen i, sobretot, l’augmenten quan l’exerceixen. Aquí són claus les interaccions que creen amb la família, els companys, els professors i l’entorn social. L’argument “El meu fill és molt llest: si volgués...” caldria posar-lo a prova. De vegades amaga una inhibició contra possibles fracassos. Com a argument, però, als pares ens consola perquè pensem que el nostre fill té grans capacitats.