Josep Maria Quadrado, el gran ‘influencer’

PalmaDeixau-vos estar de jovenets amb milers de seguidors a les xarxes. El gran influencer de les Illes Balears és Josep Maria Quadrado, qui va morir fa més d’un segle, però que va concebre una visió de la història de l’Arxipèlag que ha estat acceptada pràcticament fins als nostres dies. El recordam quan es compleixen, enguany, 175 anys de la publicació de la Historia de la conquista de Mallorca, un dels seus títols cabdals, publicat el 1850. I ho feim seguint els estudis d’Isabel Peñarrubia, Joan Mas, Gabriel Ensenyat, Pere Fullana, Miquel Duran, Catalina Cantarellas, Manel Santana, Andreu Murillo, Miquel Àngel Casasnovas, Joan Cantavella, Josefina Salord, Antònia Tayadella i Francisco Sevillano.

Quadrado va encunyar una visió idealitzada del regne ‘privatiu’ de Mallorca com una mena d’edat d’or de la història de les Illes. D’aquí, la mitificació de Jaume II, Sanç I i Jaume III, que ha arribat fins a l’actualitat. Va qualificar les institucions pròpies de “democràtiques”, cosa absurda perquè ni de bon tros representaven la totalitat de la població, ni molt manco els seus interessos, tot i que encara hi ha entre nosaltres qui ho comparteix. I va afirmar que a Mallorca, com si fos una mena d’Arcàdia illenca, no hi havia hagut feudalisme, cosa que ha estat acceptada com a dogma de fe pels historiadors posteriors fins als anys seixanta del segle passat. 

La influència de Quadrado al seu temps fou espectacular. Amb la revista La Palma, que va dirigir, amb els seus escrits i discursos i amb la seva acció cívica. Perquè va fer de tot: poeta, dramaturg, autor de textos religiosos, biògraf, periodista, crític literari, traductor, arxiver, acadèmic i vicepresident de la Comissió de Monuments. Va tractar la història de les Balears, però també la de la resta de l’Estat i la universal. Va influir sobre personatges tan diversos –i tan rellevants– com Miquel Ferrà, Marià Aguiló, Antoni Maria Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Maria Antònia Salvà, Àngel Ruiz i Pablo i Francesc Camps. És a dir: el “qui és qui” de la intel·lectualitat mallorquina i menorquina entre finals del segle XIX i començament del XX. 

Paradoxalment, el seu rastre és a penes perceptible a les seves ciutats de naixement i d’adopció. A la plaça que duu el seu nom, a la Palma antiga, sovint la gent es refereix com ‘del Quadrado’, com si fes referència a la figura geomètrica. Al carrer Josep Maria Quadrado, a Ciutadella, tothom el coneix com ‘les Voltes’, per la seva característica arquitectura.

Signatures contra la llibertat religiosa

És en aquest carrer que va néixer Quadrado, dia 14 de juny del 1819. Si bé tenia només dos anys quan es va traslladar a Mallorca amb la seva mare, vídua. Des de llavors Palma seria la seva ciutat de residència. De la seva vida privada no se’n parla pràcticament enlloc. Devia ser una persona rutinària i sedentària, no gaire extravertida, amb una certa tendència a la melancolia. Ara bé, no li mancava el sentit de l’humor: ell i el seu grup d’amics feien conyes amb l’erudit Joaquim Maria Bover, fins al punt de treure’s de la màniga una Història de la Dragonera en les seves relacions amb la civilització europea, com a rèplica a la Història de Cabrera en les seves relacions amb la història de França, de Bover. 

Per a aquest personatge fou decisiva la formació amb els jesuïtes, al col·legi de Monti-sion. De jove, volia ser capellà. L’activisme catòlic fou un tret decisiu de la seva trajectòria, fins al punt de recollir signatures –això no és un invent d’ara– contra la llibertat de cultes. Amb tot, no se situava en les posicions ultramuntanes del catolicisme polític, sinó en les moderades. La qual cosa li valgué ser titllat de liberal, i això no era, ni de bon tros.

El seu mentor fou Jaume Pujol, secretari de la Diputació, que el va col·locar en aquesta institució com a escrivent, a només catorze anys. El 1840 el designaren arxiver del Regne de Mallorca, però un mes després el varen destituir, amb l’excusa de ser menor d’edat. La realitat era que els progressistes, que aleshores comandaven, no el podien veure ni en pintura. Tres anys més tard li tornaren el lloc de feina, però el 1850 el seu salari va caure dels pressuposts: li digueren que podia continuar, això sí, sense cobrar res. Quadrado va moure fils a Madrid i va aconseguir que l’Estat passàs a fer-se càrrec de l’Arxiu i li tornàs la feina i el sou. I no només tingué problemes amb els progressistes, sinó també amb els nobles, ja que no havia deixat molt bé els seus avantpassats en parlar de la Revolta Forana del 1450. 

Com a historiador, Quadrado destacà a la seva època, primer, perquè en un període de marcat centralisme i nacionalisme espanyol, ell reivindicava –i glorificava– la història autòctona. En segon lloc, perquè, d’acord amb els corrents europeus del moment, ell s’apuntava al mètode ‘positivista’: és a dir, una història científica, a partir de documents, i no mig inventada o ‘afusellada’ dels cronistes anteriors, com havia estat habitual. I de documents, com a arxiver que era, en tenia per donar i prendre. 

Ara bé, que idealitzàs les institucions pròpies, i que es mostràs crític amb la Nova Planta que les va fulminar a començament del segle XVIII, no volia dir, en absolut, que Quadrado fos regionalista, ni que preconitzàs cap mena d’autonomia. Ell es qualificava d’“espanyol i només espanyol”. Les reivindicacions catalanistes, com apunta Mas, li semblaven un perill per a la unitat de l’Estat, en un moment, la segona meitat del XIX, d’agitació política. El mateix pel que fa a la llengua pròpia, que ell denominava “llemosí”, un de tants de noms encunyats per no haver-li de dir ‘català’, terme que sembla que a alguns els posa molt nervisos, encara als nostres dies. Ell va escriure la pràctica totalitat de la seva obra en castellà.

Contra Joanot Colom i George Sand

Perquè Quadrado, allò que volia de veritat, era ser reconegut a Madrid. Ja ho va intentar una primera vegada, de jove, el 1842. Volia triomfar com a autor de teatre, amb drames com Leovigildo o Cristina de Noruega que, dit sia de passada, no devien ser res de l’altre món. El 1845 tornava a la Vila i Cort cridat per Jaume Balmes per dirigir el periòdic El Conciliador, que advocava per la pau entre liberals i carlins mitjançant el matrimoni d’Isabel II amb el pretendent a la corona Carles Lluís, projecte que tampoc no va reeixir, així que va tornar a Mallorca. Segons Fullana, li oferiren una cartera ministerial, però no la va acceptar. De fet, mai no va exercir un càrrec polític.  

Pel que fa al rigor en els documents, la veritat és que Quadrado els feia venir bé, en funció del ‘relat’ volgut, com deim ara. Com que l’època dels reis propis havia estat el paradís terrenal mateix, per força la reincorporació a la corona d’Aragó havia de ser el començament de tots els mals. I el monarca que va reincorporar les Illes, Pere el Cerimoniós, el dimoni en persona. Com observa Andreu Murillo, l’arxiver Josep Maria Quadrado “tenia a l’abast” els documents que provaven que la crisi del regne de Mallorca venia d’abans. Però els va ignorar. No deixis que la veritat t’espenyi una bona tesi.

Cas semblant són les revoltes del passat, i més concretament la Germania del 1868. A Quadrado, la revolució l’horroritzava: degué ser per a ell un espectacle dantesc veure tombar el 1869 l’estàtua a Palma d’Isabel II, a qui havia dedicat la seva obra Recuerdos del Real Palacio de Mallorca. Certament, admetia alguns motius per al descontentament. Però, amb el seu respecte a l’ordre establert, no podia justificar de cap de les maneres que aquest fou alterat. La ‘bístia negra’ de Quadrado foren els Agermanats, i més concretament el seu dirigent Joanot Colom, a qui qualificava de “gran criminal”. 

La de polemista fou una altra dels vessants de Quadrado, i aquesta des de ben jove. Acabava de publicar-se Un hivern a Mallorca quan, el 1841, va publicar un article furibund contra el llibre i la seva autora, a qui qualifica de “nena bagassa i donzelleta errant” i de “la més immoral de les escriptores i la més immunda de les dones”. Deixant de banda el lamentable masclisme d’aquestes expressions, Quadrado tenia motius per emprenyar-se: certament, era un veritable pamflet contra els mallorquins. 

Josep Maria Quadrado va morir a Palma el 6 de juliol del 1896, a 77 anys, edat ben avançada per a l’època. Només feia un any i mig que s’havia jubilat. Aleshores no hi havia manera de comptabilitzar, com ara, el nombre de seguidors per clics. Els de Quadrado, però, en serien legió.