Josep Melià, el procurador ‘roig’

PalmaEl 23 de juliol del 1974, ara fa mig segle, un misser i periodista mallorquí de 35 anys jurava el càrrec com a ‘procurador’ al que ara és el Congrés dels Diputats, a Madrid. Aleshores encara no ho sabia ningú, però eren les darreres Corts del règim de Franco. Ara bé, aquell jove, Josep Melià Pericàs, nascut a Artà el 1939, poc abans de finalitzar la Guerra Civil, se situava en nítides posicions reformistes. A només 28 anys, havia publicat un títol cabdal per a la nostra autonomia, Els mallorquins. I encara li quedava una llarga carrera política i intel·lectual fins a la seva mort, el 2000.

De la capacitat de Melià, n’és bona prova que cursàs no una, sinó dues carreres, Dret i Periodisme, en una època, els darrers cinquanta i els primers seixanta, en què a les Illes no teníem universitat pròpia. Les va estudiar a Madrid, gràcies a una beca de la Fundació Joan March. L’Administració suposava una sortida professional sòlida, com ara: Melià va treure unes oposicions al cos tècnic del Ministeri de Treball i ocuparia, successivament, els càrrecs de cap del Servei de Documentació, assessor, cap del Servei d’Estudis del Ministeri de l’Habitatge i cap del Gabinet Tècnic del ministre. No estava gens malament, per a un jovenet de províncies.

Però el seu destí no era pujar en l’escalafó d’aquell règim franquista que, de tota manera, ja feia les darreres coejades. El 1962, el mateix any que Melià es graduava en Lleis, Joan Fuster publicava un llibre: Nosaltres, els valencians, que marcava un abans i un després en la presa de consciència pròpia dels territoris de parla catalana. Ja el 1954, Jaume Vicens Vives havia tret Notícia de Catalunya. Tocava que, a les Illes, qualcú hi redactàs un treball semblant.

Va ser el jove Josep Melià qui, entre l’octubre del 1963 a Formentor i l’agost del 1964 a Alcúdia, va escriure Els mallorquins, que el 1967 publicà Daedalus, editorial creada pel geògraf Bartomeu Barceló i l’escriptor Guillem Frontera. És un recorregut per la història illenca, que es tanca apostant per “la creació d’una consciència regional molt més definida que l’actual” i amb un diagnòstic pessimista sobre les elits dirigents.

La victòria sobre l’oficialisme

“Els mallorquins contribuirà a encendre ‘consciències’, a crear ‘consciència’”, assegurava Joan Fuster al pròleg. I sí, Josep Melià era això, un encenedor de consciències, cosa que, encara a la dictadura, podia resultar incòmoda. L’historiador Joan Mas assenyala que Melià era un dels ‘sospitosos habituals’, per dir-ho així, a qui la seguretat franquista no llevava els ulls de sobre. En destacaven els informes que asseguraven que era “de tendència catalanoseparatista i progressista” i que “remet al Diario de Mallorca articles hostils al Règim i sempre amb crítiques a l’Administració” –no debades, la coneixia per dins.

Aleshores encara eren vigents, amb la resta d’institucions franquistes, les Corts ‘orgàniques’. Era un invent que la dictadura s’havia tret de la màniga el 1942, quan els seus amics nazis i feixistes estaven perdent la II Guerra Mundial, i li convenia una neteja de cara cap als presumibles vencedors, els aliats, donant impressió de pluralisme. De fet, seguien una estructura copiada de Mussolini: en lloc de partits polítics, aquesta assemblea, poc més que decorativa, la integraven ‘notables’ –com rectors d’universitats o presidents de col·legis professionals–, representants dels municipis i dels sindicats –per descomptat, també franquistes– i un centenar de ‘procuradors’ elegits pels caps de família i les dones casades. Si bé no fou fins al 1967 que es va fer efectiva aquesta aparent ‘participació’ ciutadana.

A començament del 1974 moria Guillem Sureda, procurador per les Balears d’aquest ‘terç familiar’. Així que s’hi havia de convocar una elecció, per triar-ne un de nou. L’oficialisme franquista va apostar per Juli Barrado, regidor de l’Ajuntament de Palma. Un segon candidat era Manuel Fiol. I el tercer, el ‘roig’ Josep Melià. Era una situació semblant a la que es produiria anys més tard a la vacil·lant Unió Soviètica, quan Gorbatxov va permetre la concurrència de candidats no comunistes, i allò es va convertir en una via d’aigua per a la caiguda del règim.

Mas recull que la campanya de Melià per a la seva elecció no va tenir res a veure amb allò habitual en aquelles institucions fossilitzades. El d’Artà va organitzar un servei de premsa que informava els mitjans de les seves activitats, parlava amb els estudiants i va visitar Menorca i Eivissa, les habituals oblidades. Molt ‘a l’americana’, la seva dona el va acompanyar en alguns actes, i en va demanar el vot femení. El seu lema era ‘Obertura i canvi’. I en català, el més insòlit de tot.

El candidat contestatari va guanyar l’elecció que es va fer el 12 de juny següent, si bé s’ha de matisar que només hi va participar un 14,8% de l’electorat –un percentatge que avui seria un escàndol–, bona prova de la incapacitat de mobilització del règim. El triomf de Melià va ser incontestable, amb 26.397 vots, enfront dels 15.417 de Barrado, amb Fiol a molta distància de tots dos. Curiosament, va ser la Part Forana que va donar la victòria a l’artanenc, ja que a Palma l’avantatge fou de l’oficialista.

Josep Melià va prendre possessió de l’escó el 23 de juliol següent. Però aquelles no eren unes Corts del franquisme qualssevol. Eren les darreres. Després de la mort de Franco i, des que Adolfo Suárez assumí la presidència del govern el juliol del 1976, mantenien la ficció de la legalitat per fer possible, mitjançant la reforma política, la transició cap a la democràcia. Sens dubte, Suárez es va fixar en aquell misser i polític mallorquí. Quan La Gaya Ciencia, a la seva col·lecció imprescindible de divulgació política, va treure el volum Qué es la reforma política, l’havia de redactar el mateix Suárez, segons El País. Però l’encàrrec es va confiar a Melià. Aquelles Corts es varen fer el famós ‘harakiri’ aprovant la llei del 1976 que les enviava a la Història, suïcidi polític al qual Melià es va afegir amb entusiasme.

La derrota del 1977

Un ‘roig’ a les Corts franquistes? Segons Mas, així el qualificava el llavors governador de les Balears, Carlos de Meer, representant del ‘búnquer’, el sector més intransigent del règim. A la revista Cort, el procurador s’expressava contra De Meer i “els feixistes descordats que l’envolten”, criticant la prohibició d’actes culturals. Per això, Cort fou objecte de segrest. En una entrevista amb Llorenç Capellà, el 1975, Melià expressava que voldria “pertànyer a un partit d’esquerres, socialista i democràtic, gens sucursalista i que fos expressió d’un sentiment mallorquí”.

No va perdre el temps, Melià, en aquella darrera legislatura ‘orgànica’. Va encetar un bon grapat d’iniciatives vinculades a les Illes, com la gratuïtat en la normalització dels noms de pila en el Registre Civil, i la rehabilitació de les murades i el conjunt de Dalt Vila –també l’enllumenat de l’Almudaina d’Artà, el seu poble. Seva va ser també l’esmena per atorgar un senador a Menorca, i un altre a Eivissa amb Formentera, a les futures Corts de la democràcia.

Amb la perspectiva d’unes eleccions democràtiques per primera vegada en 39 anys, es va cuinar aquella famosa ‘sopa de lletres’: l’aparició, com a bolets, de formacions polítiques, a banda d’aquelles ja existents de l’oposició al franquisme. Melià va crear, el 1976, el Partit Nacionalista Mallorquí. Ja no es tractava de ‘regionalisme’, que era el màxim que el franquisme tolerava, sinó de fer servir el terme ‘nació’. Eren les primeres sigles d’un itinerari polític, el de Melià, que després passaria per Unió de Centre Democràtic (UCD), Centre Democràtic i Social, Centristes de les Balears i Unió Balear, fins a recalar a Unió Mallorquina, de la qual fou vicepresident.

Als comicis del 15 de juny del 1977, Josep Melià hi va concórrer com a cap de llista al Congrés, per les Balears, d’Unió Autonomista, coalició del Partit Nacionalista Mallorquí i una part del Grup Autonomista i Socialista de les Illes (GASI) de Climent Garau. Era l’única formació específicament ‘balear’ que hi participava, ja que el Partit Socialista de les Illes, l’equivalent al MÉS actual, ho feia en coalició amb el Partit Socialista Popular de Tierno Galván, amb el nom d’Unitat Socialista.

Però només uns dies abans dels comicis, el 4 de juny, la pràctica totalitat de les forces que s’hi presentaven varen signar un pacte comú, en el qual demanaven una futura autonomia per a les Balears. La iniciativa va partir d’Unitat Socialista i, com recordava un dels seus promotors, Antoni Tarabini, en declaracions a El Mundo/El Día de Baleares, “Melià va pensar que era una maniobra contra ell. No ho era”. Però, de fet, li llevava la banderola ‘autonòmica’, que passava a ser de tots.

Fos per aquesta pèrdua aparent de l’exclusivitat de la proposta, perquè la reivindicació d’autogovern tampoc no era tan arrelada, o pel que fos, els resultats d’Unió Autonomista quedaren ben enfora de les seves expectatives: sisena posició, per darrere d’UCD, el PSOE, Aliança Popular, Unitat Socialista i el Partit Comunista, i sense representació parlamentària. Només sis anys més tard, per fi hi hauria autonomia a les Balears. Però no seria l’autor d’Els mallorquins qui la pilotaria.