Josep Pons Frau, el fotògraf de la ruralia

PalmaEn contra del que molts pensen, a Mallorca la ruralia començà a morir molt abans del boom turístic. A partir de la segona meitat del XIX els aires de la Revolució Industrial ja havien arribat a l’illa. El sector secundari exhibiria múscul des de diferents sectors: mobles, bijuteria (Manacor), productes tèxtils (Palma, Bunyola, Esporles, Santa Maria, Sóller i Pollença) i calçat (comarca del Raiguer i Llucmajor).

El 1875 les mercaderies fabricades ja es pogueren transportar amb més facilitat amb la inauguració de la línia de tren Inca-Palma. Fou la primera pedra d’una xarxa ferroviària que arribaria a tenir una extensió de 220 km. A principi del segle XX Mallorca ja era l’illa amb més trens de la Mediterrània i la regió espanyola que també més en tenia. Al crit de “¡Viva el progreso!” s’havien anat obrint nous trams: Inca-Sineu (1878), Enllaç - Llubí - Muro - sa Pobla (1878), Sineu - Sant Joan - Petra - Manacor (1879), Santa Maria - Santa Eugènia - Algaida - Montuïri - Porreres - Felanitx (1897), Palma - l’Arenal - Llucmajor (1916), Llucmajor - Campos - ses Salines - Santanyí (1917) i Manacor - Sant Llorenç - Son Carrió - Son Servera - Artà (1921).

Època daurada

Testimoniant aquells canvis tan vertiginosos hi havia fotògrafs que anaven fent provatures amb un art nascut el 1826 de la mà del francès Niépce –el 1839 el seu soci Daguerre ja havia comercialitzat de manera oficial la primera càmera, coneguda com a daguerreotip en honor seu. A les Balears, un dels pioners de la fotografia va ser l’artista francès Jules Virenque. El 1855 s’instal·là a Mallorca, on col·laboraria amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Obriria un dels primers estudis fotogràfics de Palma. En morir el 1876, la seva vídua, la valldemossina Francesca Simó Cruelles, es posaria al capdavant del negoci i es convertiria en la primera dona retratista de l’illa.

Seguint les passes d’aquells pioners hi havia Josep Pons Frau. Nascut a Sineu el 1883, de jove es traslladà a Palma per matricular-se a l’Escola d’Arts i Oficis. Després continuà els estudis a Madrid, a l’Escola Superior de Belles Arts. El 1912 ja tornà a Sineu per casar-se i muntar un estudi de pintura. S’especialitzà a pintar molins. Per tenir més solvència econòmica, també exercí de professor de dibuix en diferents centres d’ensenyament de Ciutat.

A poc a poc la sensibilitat artística del sineuer el portà a centrar-se en la fotografia. Ho feu en un moment clau de la nostra història. A principi del segle XX Mallorca ja havia començat a canviar de fesomia no només arran de l’impacte de la industrialització, sinó també arran de l’aposta pel turisme, vist com una eina de modernització. Pons no dubtà a il·lustrar fullets per a Foment de Turisme de Mallorca, nascut el 1905. El 1930 les seves instantànies de paisatges i monuments de l’illa també aparegueren en una de les primeres guies turístiques modernes de l’Arxipèlag, la de Josep Costa Picarol, un artista eivissenc mallorquí d’adopció.

Pons viuria el que s’ha conegut com l’època daurada de la fotografia mallorquina. Compartiria curolles amb el palmesà Jaume Escalas Real (1893-1979), fotògraf amateur que seria director de l’hospital psiquiàtric de Palma (1920-1963) –era fill del santanyiner Jaume Escalas Adrover (1847-1929), també metge i fervorós entusiasta de les imatges. A Ciutat, un altre tòtem gràfic fou Gaspar Rul·lan (1896-1973), d’activitat frenètica: col·laborà per a la revista Brisas, que oferia informació de la jet-set del turisme dels anys trenta, i feu de fotògraf oficial de la Diputació Provincial, ocupació que li permeté retratar personatges com Winston Churchill, el general Weyler i Manuel de Falla. Els interessos professionals de Pons, tanmateix, se centraven en la Part Forana, on compartí protagonisme amb altres fotògrafs com el pollencí Guillem Bestard Cànaves (1881-1969) i Pere Mascaró Castelló (1888-1973), de Maria de la Salut.

‘Beatus ille’?

El tret distintiu del sineuer va ser la seva gran habilitat per captar l’essència de la ruralia. La seva figura ha estat estudiada per l’antropòleg de Lloret de Vistalegre Andreu Ramis Puig-gros, coautor del llibre L’arxiu de Josep Pons Frau (Ajuntament de Palma, 1991): “Ell ja utilitzava unes màquines compactes, sense necessitat de tapar-se el cap amb un vel negre per enquadrar la imatge. Es decidí per retratar un món que ja estava desapareixent amb les primeres indústries als principals nuclis de l’illa”.

La confirmació d’aquell canvi d’era també és confirmada per altres fonts. El 1926 el músic Baltasar Samper, en passar pel llogaret de les Olleries (Santa Eugènia), consignava la realitat següent: “Hem fotografiat l’escena de la batuda, que aquí encara es fa segons la tècnica tradicional. Potser ben aviat no serà possible veure aquestes escenes a Mallorca, ja que les màquines agrícoles envaeixen a poc a poc tots els camps”. El nostre apòstol de la llengua, el manacorí mossèn Antoni Maria Alcover, mort el 1932, també es mostraria preocupat per la pèrdua d’aquell món. Les seves notes terminològiques de camp també inclourien molts dibuixos del seu propi traç d’un gran valor.

De mirada etnogràfica, la càmera de Pons captà l’activitat agrícola del Pla de Mallorca, especialment el cultiu de cereals i la seva batuda i la collida d’ametles i figues. En totes les imatges el protagonista és l’home en l’exercici de la seva lluita per la subsistència diària. Hi ha instantànies que no són robats, sinó posats de la vida quotidiana: una dona gran col·locada vora el foc, just en el moment d’anar a tallar el pa, o un home assegut preparant-se una pipa. També hi ha composicions del tot artístiques com una foto en una ferreria de Sineu que reprodueix la forja de Vulcà pintada per Velázquez.

“En molts casos –recorda Ramis– Pons ens ofereix un món excessivament idealitzat, primitiu, bucòlic i romàntic. Tanmateix, la Mallorca de la ruralia de principi del segle XX no corresponia al tòpic horacià del beatus ille (‘feliç aquell’), que exaltava la bonhomia i l’harmonia de la vida al camp. Al Calendari folklòric de Mallorca, el pare Rafel Ginard (1899-1976), de Sant Joan, ja s’encarregà de desmuntar aquest tòpic. Ell parla d’una vida ben dura”. Massa edulcorat era, doncs, l’elogi de la pagesia que aquells anys feren els escriptors de l’Escola Mallorquina liderats per Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.

Folklore desvirtuat

En alguns posats, el sineuer desvirtuaria el concepte de folklore, una paraula nascuda el segle XIX a partir de les arrels angleses folk (‘poble’) i lore (‘saviesa’). “Feia vestir les dones –apunta l’antropòleg– de pageses a l’ample. Eren escenes postisses perquè la realitat és que durant el seu dia a dia no anaven amb rebosillo i volant. Possiblement es tractava de les exigències del guió. A les guies turístiques on Pons publicava alguns dels seus treballs s’esqueia mostrar coses que interessassin els visitants potencials, fos o no realitat. Altres fotos que només feia per a ell s’escapaven d’aquesta dinàmica”.

Baltasar Samper també confirmaria aquestes pantomimes creades per al turisme incipient. En una visita a Santanyí l’agost del 1926 deia: “Aquest matí hem anat a fotografiar les brodadores de ca na Maria Bel, que ja ens esperaven vestides de ‘pagesa’, tal com havíem convingut. Aquests vestits ja rarament es veuen, car arreu les dones han adoptat els que anomenen ‘de ciutadana’, és a dir, a la moda corrent”.

En aquest punt, Ramis insisteix a desfer un malentès: “Va esser en temps de la Segona República, i abans, quan ja es va reivindicar el vestit tradicional de pagès com a element identitari. Durant la postguerra, en un procés planificat de resignificació, s’acabà d’explotar aquesta imatge de la ruralia. Al franquisme li interessava posar en valor allò exòtic i provincià sense discutir la unitat de ‘destino en lo universal’. Després, durant la mal anomenada Transició, algunes associacions culturals mantingueren dalt d’un escenari allò que creien genuí i ho convertiren en una cosa postissa, del tot manipulada. Ara, per sort, moltes agrupacions diferencien les exhibicions o mostres del vestit de pagès de les escenificacions de les ballades populars”.

Pons morí el 1952 a 70 anys, just a les portes del boom turístic. “S’hauria pegat –lamenta l’antropòleg– tocs pel cap si hagués vist el canvi que patiria Mallorca amb la nova indústria turística”. Aleshores agafà força la fotografia propagandística. El seu màxim exponent fou el català Josep Planas i Montanyà, que desembarcà a Palma el 1945, a 21 anys, per fer el servei militar. Planas destacà per ser l’introductor de la fotografia en color, amb la qual feu milers de postals presentant l’antiga illa de la calma de Santiago Rusiñol com una destinació turística de luxe. Enguany és l’any Pons Frau amb motiu del setantè aniversari de la mort del fotògraf sineuer. El proper dimecres 18 de maig el Museu de Mallorca inaugurarà una exposició de l’ull que estigué a temps de retratar una Mallorca rural ja perduda, igual que la industrial que es desmantellà en benefici de la gallina dels ous d’or.