Les joventuts passatgeres d’un professor

PalmaTot professor té un pacte especial amb el diable. Cada curs escolar envelleix mentre els seus clients (els alumnes) sempre tenen la mateixa edat. Així, el seu cos pateix els efectes inexorables del pas del temps, però la seva ment es manté jove gràcies al contacte amb les noves generacions. Bé ho sap el sineuer Pep Ferriol Sabater. Després de 38 anys esbravant-se a les aules, en fa dos que es jubilà. Prengué la decisió en complir seixanta anys. “Jo no estava cremat, sempre he passat molt de gust amb la meva feina. Podria haver continuat un temps més, però no sabia quin seria el futur de les jubilacions”, diu amb un somriure bonhomiós.

Tanmateix, Pep, de l’àrea de ciències naturals, tenia motius per estar cremat. Als seus últims anys a l’institut de Sineu feia classe a 1r i 2n d’ESO, els grups que desgasten més de tots. Ell és enemic de les etiquetes que sovint els sociòlegs assignen a les diferents generacions: X, JASP, Y o ‘Ni-ni’. També rebutja els discursos tremendistes sobre l’actual joventut. “El meu pare ja em feia aquests mateixos discursos quan jo era un al·lot”. Hi insisteix: “Les persones sempre són iguals, el que canvia és l’escenari. La joventut és gent amb ganes de fer i d’estar immersa dins una societat, que sempre és canviant”.

Obrers dòcils

Pep assegura que la nostàlgia és una mala consellera. Està en contra d’idealitzar el passat. Les seves paraules, però, el traeixen. I és que, a l’hora de girar la vista enrere, reconeix que hi ha diferències notables entre els alumnes que va tenir a finals dels setanta, quan just començava, i els últims que ha tractat: “Avui la gent jove ja no confia en els estudis per tenir un futur més prometedor. Ho veu perquè té un germà gran o un veïnat que té una carrera i ha acabat fent feina d’una cosa totalment diferent de la seva formació. És una generació desil·lusionada”. De seguida apunta al culpable d’aquesta situació: “Hem anat a fer obrers dòcils. Tot això està mogut pel gran capital, que el que vol són persones molt tècniques en una matèria, però que en general no pensin gaire”.

Les conseqüències del sistema capitalista no poden ser més desastroses: “Les noves generacions són més orfes intel·lectualment. Això també es nota amb els ensenyants mateixos, els més joves. Per ventura dins l’aula seran molt bons en la seva assignatura, però després, quan se’ls pregunta sobre algun tema d’actualitat, no saben què contestar”. Pep explica els motius d’aquesta desídia: “Nosaltres sortíem d’una dictadura i era una societat totalment diferent, amb ganes d’obrir-se, de fer coses. Les nostres ganes de fer hi eren perquè no havíem tingut res. Els d’ara, en canvi, ja ho han trobat tot fet”.

La personal radiografia d’aquest antic professor sineuer revela altres símptomes inquietants: “Entre els més joves hi ha menys compromís social. No entenen que la política sigui una cosa important. Ho veuen com un ofici més fàcil, per fer doblers. Amb això estan un poc desenganats. No tenen gaire ideologia. El que tenen dins del cap és una llista de necessitats creades i esperen tenir doblers per comprar-les. Són víctimes del consumisme. Els nins, tanmateix, són un reflex de casa seva”. El problema de fons, doncs, és la manca d’esperit crític. És per això que en Pep reclama un ensenyament més integral, on les humanitats, amb assignatures com filosofia, art i música, tinguin un major pes.

“Abans els joves -continua- eren més idealistes. Econòmicament no tenien res. No hi havia la propaganda que hi ha ara per consumir. Aleshores la gran majoria de pares eren pagesos o menestrals i no volien que els seus fills ho fossin. Tenien un bon poder adquisitiu i el següent pas era que els fills estudiassin per tenir així un futur més esperançador. És el famós ascensor social. Els pares confiaven molt en els mestres i s’involucraven molt en els centres. Ara la figura del mestre s’ha desprestigiat”.

Sobreestimulats

Pep assumeix que avui l’escola no té més remei que adaptar-se a les noves tecnologies: “Els nins veuen que tota la informació la poden trobar a cop de clic. És per això que el mestre ja ha deixat de ser la font de saviesa. Ha d’actuar de mediador del coneixement”. Alerta, tanmateix, del perfil dels nous nadius digitals, impacients i sobreestimulats: “Quan vaig començar els al·lots estaven més acostumats a escoltar, a estar quiets, a ser més passius. Tot el que succeïa al seu entorn, a la seva família, al país, tot era lent, més pausat”. El mateix passa amb la cultura de l’esforç, que avui -lamenta- és gairebé inexistent també a altres àmbits: “Abans tothom col·laborava, a l’estiu els joves anaven a fer feina amb el pare”.

“L’error -conclou en Pep- va ser quan, amb la implementació d’ESO, els al·lots de 12 anys feren el bot a l’institut. Els férem tornar adults massa aviat”. Són reflexions d’un professor jubilat, testimoni privilegiat d’unes joventuts passatgeres de contagiosa vitalitat. Per ventura les crítiques que sempre reben neixen de l’enveja. Ja ho va dir Rubén Darío: “Juventud, divino tesoro, ¡ya te vas para no volver!”.