Els més joves en creuar l'Himàlaia: “La fortalesa mental és la clau de l’èxit”

Barcelona“Estar preparat mentalment és més important que estar-ho físicament”. El banyolí Sergi Unanue i el barceloní Dani Bendicto ho tenen clar: si no haguessin estat preparats psicològicament no haurien completat la Great Himalaya Trail, la travessia de muntanya més alta i més llarga del planeta i una de les més perilloses del món. Una fita que els ha convertit en els més joves del món en fer-ho, després d’haver completat 1.700 quilòmetres de travessia en 99 dies i haver acumulat 175.000 metres de desnivell. I tot això sense assistència i sense haver fet prèviament res d’alpinisme. Aquests dies desenes de mitjans parlen de la proesa d’aquests dos catalans de 26 anys. ¿Però com ho han aconseguit sense experiència prèvia ni suport? Descobrim com han arribat a tenir aquesta preparació mental, on han dormit, què han menjat i com s’han orientat per aconseguir completar aquesta aventura èpica.

El Sergi i el Dani feia ja més d’un any i mig que viatjaven per separat, però fent rutes gairebé paral·leles. Tots dos van sortir de Catalunya sense data de tornada amb la idea de viatjar amb menys de 10 euros al dia, sense agafar avions, fent una immersió cultural molt profunda i descobrint llocs poc turístics. Després de travessar Europa i part de Rússia fent autoestop, es van trobar per primer cop a Mongòlia, on van comprar tres cavalls per recórrer 250 quilòmetres d’estepa. Després, per separat, tots dos van decidir que la moto era el millor mitjà per conèixer el Vietnam i, també cadascú pel seu compte, van travessar a peu Laos -el Dani- i Cambodja -el Sergi-. “Les situacions extremes que hem viscut durant aquests reptes han sigut claus per afrontar l’aventura de l’Himàlaia”, considera el Sergi. “Situacions de tensió en què has de prendre una decisió ràpida i gestionar pors ens han servit d’entrenament per al que hem anat trobant durant la ruta”, explica el Dani. “La fortalesa mental que hem anat acumulant ha sigut la clau de l’èxit”, afegeix convençut.

L’aventura els va rebre amb 20 dies de pluja. “Ho teníem tot moll i no hi havia manera que s’eixugués”, recorda el Dani. “Va ser especialment dur, havia vingut a l’Himàlaia a veure muntanyes i cada dia estava tapat. Em posava de molt mal humor”, afegeix el Sergi. El temps va donar una treva, però llavors l’hivern va arribar amb tota la seva esplendor, neu inclosa. Recorden que després de passar tres dies a Jumla esperant que passés un temporal, van sortir per travessar un dels passos més fàcils, d’uns 3.600 metres d’alçada, però hi havia un metre i mig de neu. “Obrir camí sobre neu verge amb una motxilla de 25 quilos és una manera molt lenta d’avançar”, explica el Sergi. “Amb cada pas que fas se t’enfonsa la cama fins al maluc i l’has d’aixecar desplaçant tota la neu”, descriu el Dani. Recorden aquell dia dur, ja que van avançar no més de dos quilòmetres en 4 hores, però al final van aconseguir arribar al següent poble per fer-hi nit.

Algunes nits al ras

De les 99 nits que van passar entre muntanyes, la majoria van dormir sota cobert, però 16 les van passar en tenda de campanya. “Cap dia vam passar fred extrem, però vam haver d’acampar sobre glaceres i llocs no gaire agraïts”, afegeix el Sergi. “Hi vam fer front recordant el dia que a l’Índia jo havia hagut de plantar la tenda al costat d’una autopista”, compara el Dani. La resta de dies dormien en el que es coneix com a guest house. “No deixa de ser una casa d’una família d’una sola habitació, amb una llar de foc al mig que serveix de cuina i d’estufa. Algunes tenen uns bancs on dormen ells o, si no, ho fan a terra sobre una estora, com els convidats”, detalla el Sergi. També han fet nit en altres allotjaments catalogats com a hotels, on sí que tenien una habitació privada amb dos llits. La majoria, però, no disposaven de dutxa. En tres mesos només van dutxar-se sis dies i, d’aquests, només un va ser amb aigua calenta. “Això va ser molt dur. L’últim mes, al gener, en ple hivern, no ens vam dutxar cap dia”, admet el Sergi. “Al final, si tots dos fem pudor, és igual”, diu rient el Dani.

Els allotjaments al Nepal els han sortit gratis. “No pagues sempre que consumeixis aliments”, explica el Sergi. I els ha anat molt bé per continuar amb la seva economia viatgera. Admeten, però, que la gastronomia al Nepal és molt poc variada. Durant els tres mesos de travessia han menjat 117 vegades dal bhat. “És arròs i llenties, el plat tradicional del Nepal, que la majoria de vegades va acompanyat de patates, carbassa o col”, detalla el Sergi. “El mengen tant per esmorzar com per dinar i sopar”, afegeix el Dani, que explica que tot i ser poc variat a ell li ha anat molt bé per seguir una dieta vegetariana sense problemes. “Amb això puc demostrar que es pot fer una travessia d’alta muntanya sense menjar carn”, reivindica. Però confessen que hi ha dies que han passat gana: “Ja ens hi havíem trobat en altres moments del viatge i hem sabut gestionar-ho”, diu el Dani. “Al cos no li passa res si un dia no menja”. Però tot i trobar les primeres necessitats cobertes, consideren que el poble nepalès és poc hospitalari. “Fins ara sempre havíem tingut experiències positives i jo soc un ferm defensor que la majoria de la gent del món és bona. No dic que els nepalesos no ho siguin, però sempre tenen un interès econòmic o material darrere”, considera el Sergi. “I això és perquè algú abans, amb bona fe, ha donat diners o material i ara es pensen que tots els estrangers donem coses. No volem afavorir aquestes actituds perquè formen part d’un turisme insostenible”, argumenta.

Un camí per a nous reptes

No hi ha dubte que l’Himalaya Trail és complicat i exigent: 1.700 quilòmetres que passen per cotes de gairebé 5.800 metres com el Tashi Laptsa. Per completar-lo han caminat principalment de 10 a 20 quilòmetres al dia, però en ocasions n’han arribat a fer 40. A això s’hi han d’afegir condicions climàtiques complicades, petits accidents i pèrdues en el camí. “Cada dia ens perdíem una estoneta, era un dels riscos de no portar guia, però mai ens vam perdre dies sencers”, recorda el Dani. Tenien tres fonts bàsiques d’orientació: els mapes de cada regió en paper amb corbes de nivell, el mòbil amb un parell d’aplicacions de mapes offline i les persones locals a qui preguntaven amb el nepalès bàsic que han après.

Tot i les complicacions, el resultat és cent per cent positiu. El Sergi resumeix l’aventura així: “Ha sigut una experiència única a la vida que ens ha ajudat molt a tenir més confiança. Si hem pogut fer una proesa com aquesta sense haver fet abans res d’alta muntanya, ens esperen un munt de reptes nous”.

Els reptes anteriors

Autoestop

L’autoestop ha estat la manera de transportar-se més habitual d’en Sergi i en Dani des que van deixar Catalunya. “Molta gent es pensa que ho fem per diners, que també, però principalment, ho fem, perquè és una experiència diferent i dona molta llibertat”, explica en Sergi. “El que vull quan visito un país, és que una persona local em convidi a casa seva per conèixer més a fons la seva cultura”, afegeix en Dani. “A Sibèria va ser revelador, perquè a diferència del transsiberià podia parar on volia i em vaig banyar sol al llac Baikal”, recorda en Sergi. Per en Dani, “la Xina va ser un dels països més divertits: fins a dues ocasions dos policies em van convidar a dormir a hotels”.

A cavall per Mongòlia

En Dani i en Sergi es van trobar per primer cop a un mercat de Mongòlia amb la idea de comprar tres cavalls per endinsar-se a l’estepa i arribar a Olgi, on hi ha un festival anual de caçadors d’àligues. Tenien molt pocs coneixements de cavalls, però l’aventura els atreia molt. “Va ser èpic: ens vam perdre, vam topar amb una tempesta de neu, vam caure desenes de vegades...”, recorda en Dani. “Però el poble mongol és molt hospitalari i ens va ajudar durant els 2.000 quilòmetres que vam fer”.

En moto pel Vietnam

“Si Vietnam és el país de les motos, no podia escollir un altre mitjà per recórrer el país”, diu en Dani que va anar de Hanoi, al nord, a Ho Chi Minh, al sud, i va tornar. En total 3.000 quilòmetres que li van servir per “aprendre una mica de mecànica i moure’s com ho fan els locals”. En Sergi, per la seva banda, es va centrar en el sud: “vaig comprar la moto a Ho Chi Minh i la vaig tornar a vendre allà, així també és una manera d’estalviar en transport perquè recuperes gran part de la inversió”.

A peu per Laos i Cambodja

Després de l’aventura de la moto a Vietnam, en Sergi va decidir arribar a Tailàndia creuant Cambodja a peu. “Vaig aconseguir un cotxet de nadó per repartir el pes que duia a l’esquena i va ser l’excusa perfecta perquè em veiessin inofensiu”. Recorda que tothom li oferia aigua, menjar i allotjament i que molts li deien que era el primer estranger que passava per la zona. En el cas d’en Dani, l’experiència a peu per Laos no va ser tan gratificant. “Em pensava que era pla com Vietnam, però el nord és molt muntanyós i feia molt calor. Va ser dur, però l’entrenament perfecte per l’aventura de l’Himàlaia”.