"Parlo la primera llengua que em surt, és inconscient"

La inèrcia, la comoditat i la força del grup són els principals motius dels joves per abandonar el català i passar-se al castellà

Un grup d'estudiants del Centre d'Estudis Montseny del Poblenou.
24/03/2024
8 min

BarcelonaA casa parlen català, però quan surten amb els amics es passen al castellà. O parlen una barreja de català i castellà. Així és la vida de molts joves catalanoparlants, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Ho diuen les enquestes i ho confirmen els joves. "Si és una cosa superimportant parlo en català, però si és una conversa amb una amiga que sol parlar castellà, li parlo en castellà. És que en una conversa potser canvio sis vegades d’idioma, és completament aleatori", explica Helena Bou, que fa segon de batxillerat. Per què canvia de llengua? "No ho sé. No en tinc ni idea", admet. "Parlo la primera que em surt, és inconscient", afegeix la seva amiga Irene Figueras.

"La llengua és un tema tabú perquè, si defenses el català, sempre acabes sortint perjudicat"

Marta Seuba, Barcelona, segon de batxillerat

Reunim un grup d’alumnes de tercer d’ESO a segon de batxillerat del Centre d’Estudis Montseny, una escola-institut concertat del districte de Sant Martí de Barcelona. Tots certifiquen que la inèrcia, la comoditat i la força del grup són els tres principals motius per abandonar el català. "Depèn del costum –apunta la Irene–. Amb qui parlo en castellà, em surt el castellà. Amb les amigues amb qui parlo català és impossible que els parli castellà, excepte si és en una conversa en què tots parlem en castellà". "Si la primera conversa que tens amb una persona és en castellà, sempre li parlaràs castellà, és molt difícil canviar", continua Aitana Torres.

Els usos que fan de la llengua són molt fluids, les converses quotidianes són en català o castellà (o les dues llengües a la vegada) en funció del tema i, sobretot, de les persones a les quals es dirigeixen. Ara bé, admeten que el castellà sempre és la llengua que arrossega el grup. "Si una persona parla castellà, canvia la dinàmica i tothom acaba parlant en castellà. No sé per què ho fem. No passa a la inversa", observa Beth Martín. "És cert que sempre acabem cedint els que parlem català, perquè com que el castellà és més internacional, no ho sé, jo canvio, m’hi enganxo, perquè em surt molt fàcil i no aguanto una conversa bilingüe, perquè estàs traduint-ho tot internament", explica Marta Seuba. Això ha fet fins i tot que s’hagi acostumat a parlar en castellà amb amigues que també tenen el català de primera llengua. "A bàsquet parlem en castellà perquè hi ha una noia francesa i, per inèrcia, amb totes les de l’equip sempre parlo en castellà. Ni te n’adones", diu la Marta. Admeten que els falta consciència i consistència lingüística.

Més enllà de l'hàbit, els joves apunten dos arguments més per explicar la convergència al castellà. D’una banda, que la majoria del consum d’oci que fan a les xarxes i l’audiovisual és en castellà o anglès. "El català està associat a l’àmbit educatiu", diu Oriol Gómez. De l'altra, que alguns companys castellanoparlants no se senten còmodes amb el català: "Tinc amigues que tenen vergonya de parlar català, potser pel seu accent o pronúncia, perquè no acostumen a utilitzar-lo", diu la Marta. "Potser és perquè de vegades la gent que parla català, quan t’equivoques o dius una expressió en castellà, es posen les mans al cap", critica l’Helena. Ser motiu de burla –per exemple "per l’accent de Lleida"– o témer ser assenyalats políticament és un dels motius que els preocupen. "Si mires un TikTok en català sempre et trobaràs el comentari «habla otra lengua» i això afecta molt", diu la Marta.

La convergència al castellà i la substitució lingüística són conceptes dels quals han parlat a classe o amb la família, però no es toquen amb els amics. "La llengua és un tema una mica tabú perquè, si defenses el català, sempre acabes sortint perjudicat", diu la Marta. És signe d’una opció política, "per això el tema és incòmode", concreta l’Helena. I per això pot ser més fàcil i innocu parlar castellà, que és la llengua no marcada. "De vegades comences a parlar en castellà i a la tercera rèplica t’adones que l’altre parla català i canvies", admet Mar Cussó. La Irene celebra haver trencat un hàbit lingüístic que sembla inamovible: "He aconseguit canviar de llengua una vegada, amb una amiga. És pensar-ho i dir: «Si tu parles català a casa i jo també, per què parlem en castellà quan estem soles?»".

"El català està desprestigiat, als pares no els sembla útil"

Anna Miquel, professora del CE Montseny

“Els joves no són innovadors en els usos lingüístics. Són mirall del que veuen en la societat. Sobreprotegim els alumnes fins i tot a l’hora de donar-los les notes i, en canvi, per què els responsabilitzem tant amb el que passa amb la llengua? –es pregunta la professora de català Puri Pinto–. Són un símptoma, no la causa: és el que veuen”.  

Les professores de català de l’escola CE Montseny dibuixen un ús general del castellà espontani en les converses entre alumnes i del català per dirigir-se a les mestres de català, que sovint fan de “policia” amb la mirada, admet Arantxa Martínez. Diuen que els joves han desconnectat de TV3, dels referents musicals catalans, ja se’ls fa estrany el doblatge en català, troben de mala educació parlar català amb qui parla castellà i poden identificar el català “com a carrincló, localista, de poble”, explica Alessandra Marcia. “És que fins i tot els nanos de 14 i 15 anys parlen amb accent llatinoamericà”, diu la professora, per explicar els referents que importen als joves. A més, per molts joves el castellà és “la llengua materna o una llengua familiar”, assenyala Pinto. Per això ella defensa que l’important no és l’idioma inicial dels alumnes, sinó les tries lingüístiques que poden aprendre a fer. 

Les professores de català del CE Montseny amb el director, Pep Trelis.

Més enllà dels hàbits, hi ha un context sociopolític complex. L’Anna Miquel recorda que, quan va començar a fer de professora, fa 37 anys a la Verneda, “en un barri ple d’immigrants andalusos, els pares van lluitar perquè els seus fills aprenguessin català per integrar-se i parlaven un català fantàstic; ara no, fins i tot està desprestigiat, els pares no veuen que sigui important, no t’ho diuen, però és evident que no els sembla útil”. Les professores es troben “nedant contracorrent”.

“L’estructura social ha canviat molt i el Procés no hi va ajudar gaire, perquè quan demanaves parlar en català semblava que eres independentista, que estaves adoctrinant, havies de vigilar”, recorda Trelis, director d’un centre que tant rep constantment immigrants com alguns expats. L’escola està reforçant el projecte lingüístic perquè els alumnes cada vegada arriben més coixos en lectoescriptura i coneixement lèxic.

“Estem vivint un canvi cultural que transcendeix els usos lingüístics. Després de la pandèmia s’ha obert un altre món. S’ha passat d’una generació de lluitadors que s’identificaven amb el projecte de l’escola en català a avui dia, que això no hi és, però és que forma part d’un canvi de mentalitat: hi ha poca implicació a escala ideològica entre els nanos, viuen un món globalitzat i virtual”, sentencia Marcia.

"A Terrassa i amb els amics parlo castellà; quan soc al poble i a casa, en català"

Marta Bieto, estudiant de segon de batxillerat

La Marta Bieto té 17 anys, estudia a l'Institut Can Roca i viu a Terrassa. És una parlant bilingüe selectiva: l’entorn determina la llengua que fa servir. "A Terrassa, sobretot a l’institut i amb els amics de la ciutat, parlo castellà. A casa o al meu poble, la Nou de Berguedà, sempre he parlat català", explica. "Sempre he envejat una mica els amics del poble, que sempre parlen català", admet, però el fet que al seu entorn hi hagi una majoria castellanoparlant, sumat a la minorització estructural del català, la convida a abandonar aquesta llengua. L'actitud militant implica un protagonisme que defugen la majoria de joves.

Marta Bieto, estudiant de segon de batxillerat de Terrassa.

Quan tenia 7 o 8 anys, la Marta recorda haver-se adonat que els seus companys de classe parlaven castellà amb els pares i ella no. De fet, el seu pare va adoptar el català com a llengua habitual familiar quan va tenir-la a ella i la seva germana bessona. "La veritat és que no sé per què parlo castellà a l'escola, quan la meva llengua materna és el català". I tot seguit es respon: "Per sentir-ne part del grup", diu. A banda d’un entorn escolar castellanitzat, assenyala les xarxes socials com a referència: "És la llengua dels teus influencers preferits", diu, tot i que segueix Berta Aroca, Juliana Canet i Gal·la Castelltort. Ella va créixer amb el Súper 3 però també amb Disney Channel, Boing i Clan. "Eren els canals més populars al col·legi, i crec que també va influir en el fet que la Marta petita associés l'escola amb el castellà", pensa. En canvi, ha trobat altres entorns propicis per al català. "Aquest Nadal vaig fer un curs de premonitors a Barcelona i vaig conèixer gent molt maca i, sorprenentment, catalanoparlant com jo. Fins i tot em va emocionar i això em va fer pensar", explica.

La Marta farà el treball de recerca de batxillerat sobre la Patum durant el franquisme, i vol estudiar relacions internacionals a la UAB. Amb la pandèmia es va aficionar a llegir, i habitualment llegeix en castellà i anglès. "M’agradaria llegir més en català", diu, però troba que la literatura catalana està "poc promocionada" a botigues com La Casa del Llibre o la FNAC. A més, les lectures "imposades" de l’institut no hi han ajudat gaire. "Els adolescents relacionem el català amb les obligacions estudiantils, amb una cosa pesada que a la majoria de gent no li ve de gust de fer", opina. En canvi, la nova onada de música urbana en català sí que l’ha enganxat: The Tyets, Mushkaa, Julieta, Figa Flawas, més que Txarango i Oques Grasses, han fet que les dues germanes reconnectin amb el català: "Els joves catalanoparlants sentim que també hi ha música guai i de tendència en la nostra llengua".

"A l'institut, el català era com una llengua estrangera"

Laia Jordà, periodista

Laia Jordà té 22 anys i és periodista a 'Time Out Barcelona'

La Laia Jordà és periodista, amant de la moda, té 22 anys i treballa de redactora a Time Out Barcelona. El seu cas és un exemple paradigmàtic de com un entorn propici pot provocar mudes lingüístiques. Durant la seva joventut, tot i tenir el català de llengua familiar, la Laia sempre va parlar castellà a l’escola i a l’institut, i encara el parla amb els amics de la Llagosta (Vallès Oriental). “A la classe era l’única que parlava català. Fins i tot ens deien que presentar el treball de recerca en català apujava nota, perquè per a la majoria era com una llengua estrangera, com si fos anglès, els era un repte de veritat –recorda–. Allà jo parlava sempre en castellà. De petita, si et sents en minoria, canvies de llengua”. A l’institut era habitual que els professors es dirigissin als alumnes en castellà, “perquè el 95% parlaven castellà”.

Quan va arribar a la Universitat Pompeu Fabra, en canvi, va ser “completament al revés”. Va trobar que la majoria d’alumnes parlaven en català i és la llengua que ha normalitzat dins el seu grup d’amics. Fins i tot, potser per tenir una edat més madura, han trencat la convergència al castellà. “A la colla sí que hi ha dues persones que parlen castellà, i al principi jo canviava de llengua, de forma inconscient. Però després t’adones que no el parlen perquè no volen, perquè no s’hi senten còmodes i potser no s’expressen igual de bé, però t’entenen perfectament, així que ara jo continuo en català i ells en castellà”, explica. N'han parlat obertament, no és un tema tabú.

La feina ha estat un altre espai catalanitzat, tot i que la Laia es passa moltes hores a internet i a les xarxes socials, navegant, sobretot en anglès. El de la moda és un sector molt poc normalitzat. “Hi ha espai per a un mitjà de moda en català, i per crear contingut, perquè no hi ha gairebé ningú”, avisa.

stats