Joves, mallorquines i musulmanes: com és la vida entre dos mons

Palma“L’any passat anava sense el vel. Duia els cabells amollats i em posava calçons curts. Però ara he decidit posar-me’l, perquè em dona pau. Alguns companys m’han fet bromes de monges, però jo no els faig cas”. Així explica Omaima per què du el vel. Té 14 anys i és mallorquina, filla de migrants marroquins. Parla mentre berena a un carrer del centre d’Inca, juntament amb la seva amiga Maty, qui, amb 13 anys, encara no se sent “preparada” per anar amb vel. “Quan sigui gran el duré”, assegura. Totes dues han nascut a Mallorca i la seva festa preferida és Sant Antoni. Però ara estan enfadades perquè no han pogut faltar a classe per celebrar el final del Ramadà, malgrat que “hi ha una llei que ho permet” –la 26/1992–, diu Maty. “Estam molts dies sense estudiar quan és Setmana Santa i ho respectam”, afegeix Omaima.

Aquestes joves estan “amb un peu a cada món en molts àmbits”, apunta el professor de Sociologia de la UIB David Abril. Perquè es tracta d’un context que no només està marcat per la religió, sinó també per les diferències “entre el món rural i la vida urbana”. La migració del Magrib va començar a arribar a Mallorca al voltant dels anys 80 i “molta gent va venir de zones rurals i pobres, que s’assemblaven molt a l’illa dels anys 50”, explica Abril. Ara, amb descendents nascuts a Mallorca hi ha una contradicció entre dos mons: per una banda, la vida en una societat urbana i, per l’altra, un estil de vida rural, on predominen els costums i les tradicions.

El nombre de musulmans a les Balears ha passat de 63.292 a finals de 2020 a 69.661 a finals de 2023, segons les dades de l’Estudi demogràfic de la població musulmana de l’Observatori Andalusí. Mentre que el nombre de musulmans estrangers s’ha mantingut durant aquests anys –42.669 el 2020 i 42.734 el 2023–, el nombre de musulmans espanyols ha crescut un 30,5% –de 20.623 el 2020 a 26.927 el 2023. Un fet que s’explica pel naixement de noves generacions de musulmans i perquè molts migrants han aconseguit la nacionalitat espanyola.

La nova generació de dones musulmanes que ja han nascut a Mallorca és la que ha de fer front al sotmetiment a la família i la tradició. En aquest cas, l’accés a la formació i la incorporació al mercat laboral són cabdals. “La dona musulmana ja està accedint al món laboral, perquè moltes vegades un sol sou no basta per mantenir una família de quatre o cinc fills. Aquí hi ha la revolució”, apunta l’investigador Pere Perelló, autor del llibre Els magrebins a les Illes Balears. Entre el costum, la cultura i la religió (Lleonard Muntaner Editor).

Perelló assenyala que les dones seran el motor del canvi, perquè els homes tenen tradicionalment el rol de comandar a les famílies i per a ells és més senzill acomodar-se a aquesta situació. D’altra banda, l’investigador recorda la importància de no confondre la religió amb les tradicions culturals. “El vel és una senya d’identitat que els dona seguretat, un element de pertinença que va més enllà de la religió”, comenta, a més de destacar que, moltes vegades, “no dur-ne suposa ser marcades i assenyalades”. “Anhelen la pau interior, viure tranquil·les, i això implica dur el vel”, insisteix Perelló, qui recorda un temps en què les dones també es tapaven el cap a Mallorca. “La meva padrina va morir amb el mocador posat i no volia sortir al carrer sense dur-lo”, apunta.

D’altra banda, hi ha dones que practiquen l’Islam i que han optat per no dur el vel. Aquest és el cas de Khadija Taje (24 anys), que fa feina en una asseguradora, estudia un grau superior d’Integració Social i té el somni de treballar amb migrants. “Som una musulmana modernitzada. Les meves relacions han estat més amb mallorquins, però també tenc la meva comunitat islàmica i seguesc la religió”, comenta, i reconeix que encara hi ha joves obligades a quedar a casa després de l’escola o la feina. “La meva mare no va estudiar, però ella i el meu pare han tingut la capacitat d’adaptar-se i deixar-me viure. I els dos varen venir del camp”, destaca, i explica que son pare va arribar en pastera l’any 1990 i que sa mare es va poder reunir amb ell el 1995. Khadija assegura que “el masclisme és un tema més cultural que religiós” i espera que les dones musulmanes impulsin el canvi. “Moltes joves de la meva generació decideixen per si mateixes”, diu.

Treballar amb les famílies

La mediadora intercultural de l’Ajuntament d’Inca, Elena Carlos, fa temps que es troba amb joves que “no accepten les imposicions de la família”. “Tenim casos d’al·lotes que ho manifesten i que comencen a tenir conductes rupturistes, mentre que les famílies no entenen que són a una societat diferent d’aquella on es varen criar”, explica. “Ser musulmana suposa moltes vegades que els pares no les deixin sortir amb al·lots, seure a prendre un refresc o quedar al carrer a certa hora”, continua. Ara bé, aquesta situació “no s’observa tant a famílies amb mares que ja es varen escolaritzar aquí”. “Són més independents i obertes i prioritzen la formació”, continua. Carlos assenyala que “el tema més complicat de treballar és la imposició”, sobretot la que prové dels pares, i subratlla que cal fer feina “a escala comunitària”, perquè “la càrrega religiosa és forta i condiciona tota la vida”.

Aquesta mediadora subratlla que les joves musulmanes “han de demostrar molt més que valen”. “Han de fer un esforç molt més gran a tots els nivells, també quant a rompre regles i lluitar pel reconeixement”, continua. El més complicat és “aconseguir l’encaix de les dues cultures, perquè aquestes joves estan a cavall entre elles i això no hauria de ser d’aquesta manera”, lamenta.

Arriba un moment en el qual les adolescents tenen la sensació d’estar perdudes, explica l’artista visual Aya El Zein (29 anys), una “mallorquina de Son Rapinya” els pares de la qual varen venir del Líban. “Vaig tenir un xoc cultural molt fort, i la gent que m’envoltava a l’escola no passava pel mateix i no ho podia entendre”, diu, i explica que ha tornat a ser creient després d’un període “al marge”, durant el qual els seus pares la varen respectar. “Tenc un equilibri, perquè no es tracta d’agafar una cultura o una altra. També depèn del context, perquè des que va començar el genocidi a Gaza em sent una mica més d’allà”, afegeix.

Per la seva banda,Saida (20 anys) creu que el fet que et tractin de manera diferent “s’assimila millor amb l’edat”. “Abans em costava manifestar les meves opinions, però avui dia puc dir el que vull, amb respecte i argumentant les coses”, comenta aquesta jove, que treballa en una farmàcia, i que reconeix que les famílies de vegades aconsellen “no parlar d’algunes coses” fora de casa com a mesura de protecció. “És cert que m’he trobat amb episodis de rebuig. Al’escola estava molt sola i em feien bullying, però jo no sabia què era”, diu. Saida es va començar a trobar millor a l’institut, perquè “hi ha més diversitat”. “Ara tenc amigues de tota mena, però encara hi ha gent que no entén que som una mallorquina musulmana. A la feina, la gent que entra parla als meus companys en català i a mi en castellà, per exemple. I una vegada em varen cercar un traductor d’àrab al centre de salut perquè no es varen plantejar que som d’aquí”, explica entre rialles.