Els joves s'arremanguen: "Preguntes a qui preguntes necessita una maneta"
Colles d'amics es desplacen als epicentres de la tragèdia per ajudar els veïns més afectats
ValènciaA la cua que aquest dissabte al matí omple de gom a gom la Ciutat de les Arts i les Ciències, el poble valencià s’amuntona per oferir els seus braços i ajudar les poblacions damnificades per la DANA. Entre els milers de voluntaris, una colla d’amics s’organitza amb pales, rastells i cubetes. No sembla la primera vegada que són en algun dels llocs de la catàstrofe. Les botes amb restes de fang els delaten. El Luis, l'Armando, el Pepo, el Carlos, el José, l'Álex i el Carlos, tots de 19 anys menys el Carlos, que en té 18, esperen l’autobús que els ha de dur a un dels municipis maltractats pel temporal per aportar el seu granet de sorra. “Cal iniciativa popular. La gestió que s'està fent de tot plegat em sembla una vergonya”, reivindica el Luis.
La indignació cap a les autoritats és un sentiment comú en el grup i per això ja divendres van decidir organitzar-se i anar cap a Picanya, a l’Horta Sud, un dels epicentres de la catàstrofe. "Vam agafar el cotxe fins a Sant Isidre, i des d’allí ens posarem a caminar per la V-30 fins a arribar al poble”, expliquen. Després de quaranta minuts de camí, es van trobar una Picanya que no reconeixien. El primer pas per oferir la seva ajuda va ser preguntar a una comunitat de veïns en quines tasques podien col·laborar i posar-se a treballar amb les seves eines.
Allà, un matrimoni amb el seu fill els van demanar ajuda per treure fang del seu garatge, que es trobava inaccessible. Els van ajudar fins a eliminar l'obstrucció de l’entrada i van treure el mobiliari al carrer. Tot i això, no era l’única feina que hi havia a fer; allà es van adonar que la població necessitava reforços urgentment. “No poden abastar tot el que s’ha de fer allí, necessiten mans i intervenció”, demanen. Asseguren que la situació en el terreny arrossegat per la DANA ha causat una emergència al poble valencià. “Preguntes a qui preguntes, necessita una maneta. Si no és eixa persona, el del costat necessita ajuda segur”, expliquen. Denuncien que tot i que sempre hi ha feina a fer, no hi ha cap falta d’organització.
Animant els amics
Esperant per pujar a l'autobús, també hi ha la Natalia, de 21 anys. L'acompanyen els seus amics que, per primer cop, ficaran un peu al fang. Per a ella no és la primera vegada: després que el seu germà li va comunicar la situació en la qual es trobava Aldaia, va decidir posar rumb cap al municipi de l'Horta Sud l'endemà mateix. Una de les seves amigues la va acompanyar conduint fins a l'avinguda del Cid. Durant el camí, van passar per Xirivella, per veure si necessitaven suport, però allà la situació era molt diferent de la que es va trobar al poble veí. "No ens ho esperàvem. Veus les imatges a la televisió i a les xarxes socials, però fins que no arribes allí no t'adones que tot això ha passat de veritat", reconeix.
Els carrers li van deixar la imatge del fang i els mobles amuntonats al pensament. Arribada a Aldaia, es van reunir amb més voluntaris a l'Ajuntament, on els van coordinar per subministrar assistència a tota la localitat. "Un policia del poble ens va donar indicacions de quines zones necessitaven més suport i vam anar allí", relata. A poc a poc, els veïns els van anar indicant quines tasques eren necessàries. A l'arribar a una de les cases, un dels residents va contar que el fang no li deixava travessar el llindar del portal de l'edifici. "Amb una tauleta, vam poder llevar les restes de terra. Després vam tirar l'aigua per l'eixidiu i vam treure al carrer els mobles trencats de l'edifici", explica.
Al vespre, totes dues van decidir anar-se'n cap a casa. En aquell moment, una furgoneta plena de productes de primera necessitat va arribar a la població al crit de: "Ací tenim menjar, tenim aigua, tenim llet". "Hi havia molta gent al voltant. Ja no sabia identificar si eren voluntaris o gent que necessitava eixos productes", confessa. Tornant l'omplia un sentiment amarg. "Veus que aquesta situació ha passat al costat. Jo soc de València, i per sort ací tot està bé, però és molt difícil alegrar-se quan la situació allà és tan catastròfica", admet.
Encara sense militars
A prop de l'Oceanogràfic, la filera de voluntaris sembla que no té fi. A un cantó, una mare i una filla parlaven sobre la quantitat de gent que hi havia. L'Eva, de 49 anys, acompanya la seva filla Leire, de 17. La menuda havia estat una de les primeres voluntàries a anar a la Torre quan la DANA va arrossegar tota la pedania. El dimarts, mentre miraven tot el que passava al seu voltant, l'Eva i la Leire pensaven en tots els desperfectes que deixaria aquell episodi, i es preguntaven què podien fer. La noia, juntament amb les seves amigues, van planejar anar el pròxim matí per ajudar. "Al grup de les meves amigues es va passar de parlar d'on eixíem a pensar a anar l'endemà a ajudar", exposa la Leire.
D'aquesta manera, el dimecres al matí, amb tot el que havia passat, l'Eva va portar la seva filla i les amigues a la Falla de José Soto Micó, on es va habilitar un punt de recollida. "Vam dur tot el que teníem per casa: menjar, roba i molta aigua", relata. Després, les adolescents van decidir travessar el pont per arribar a la pedania de la Torre. "Era un món paral·lel completament. No tenia res a veure amb València ciutat. Va ser un colp molt impactant", narra la Leire. Per a elles, semblava un escenari d'una apocalipsi zombi.
El primer pas va ser acudir a un altre punt de recollida més pròxim, on donaven sabatilles i aigua. Amb tot això es van passar el matí netejant i ajudant els veïns. Durant el temps que van ser allà, van veure algun camió de la Unitat Militar d'Emergències (UME). "En eixe moment, tot el que hi havia eren voluntaris que havien anat a peu fins allà per ajudar", apunta la Leire. La col·laboració de veïns i voluntaris va permetre recuperar la connexió elèctrica i tornar l'aigua a les fonts. "Quan va tornar la llum, tot el carrer cridava, com si fos una festa", explica. Aquesta mobilització ciutadana, segons l'Eva, no estava organitzada, però semblava que sí, per la solidaritat que hi havia i pel "sentiment de poble" que hi regnava.