Joves sahrauís mallorquins i catalans se’n van a la guerra

BarcelonaVan néixer al mig del desert, als inhòspits camps de refugiats d’Algèria, i van venir a les Balears i Catalunya de petits, primer a passar les vacances d’estiu i després acollits per famílies que els van donar l’oportunitat d’estudiar. Ara ho deixen tot per anar a combatre per una terra que no han pogut trepitjar mai i que només coneixen gràcies a les històries que els explicaven els seus avis. Joves sahrauís d’arreu d’Europa estan tornant ara als campaments després que el Front Polisario declarés la guerra al Marroc la setmana passada per haver-se saltat l’alto el foc signat el 1991. Quan ells encara no havien nascut.

Nafi Brahim té 30 anys i va arribar a Mallorca ara en fa 20 amb Escola en Pau. Ara, ha decidit tornar amb el seu poble per combatre contra l’exèrcit del Marroc. Va explicar la seva decisió entre plors a les xarxes socials i també va fer una crida perquè altres joves sahrauís que visquin a Espanya facin el mateix. Explica que després de tant de temps, estava convençut que tornaria a la seva terra “en pau”.

A més, Brahim ha demanat a la comunitat internacional i als pobles del món que donin suport al Sàhara, perquè “fa 40 anys que pateix l’exili i està sota les tortures del règim marroquí”. Aquest jove defensa la lluita armada, malgrat que els sahrauís són “un poble pacifista”. “No tenim altra opció que defensar-nos”, diu, a més de fer una crida a la “dignitat”, la “força” i el “combat”.

Mohamed Khalil, metge de 28 anys, ha abandonat la preparació de les proves MIR per respondre al que considera un “moment històric”. De casa seva, a Mataró, només s’ha endut l’estetoscopi i una mica de roba. “Hem d’anar-hi a ajudar el nostre exèrcit: el poble sahrauí ha estat massacrat pel Marroc des del 1975 amb la complicitat de l’ONU, de França, dels Estats Units i d’Espanya. Ara el Marroc ha trencat l’alto el foc i el poble ha decidit agafar les armes”, explica en una conversa telefònica des del camp de refugiats de Tindouf, a Algèria, on ha pogut arribar des de Mauritània malgrat el tancament de fronteres que ha causat la pandèmia. Està esperant ordres per començar un entrenament específic per al personal sanitari i poder anar al front. Assegura que als camps només hi queden els avis, les mares i les criatures. La resta són a les escoles d’entrenament militar. “Un màrtir és un heroi”.

Són una generació frontissa. Els seus pares i avis van lluitar a la guerra i ells han nascut refugiats. Fins ara no havien pogut agafar el testimoni i sempre han viscut amb l’esperança de tornar a la seva terra. Fa anys que als campaments el jovent exigia als vells dirigents del Polisario que tornessin a empunyar les armes. I sota aquesta pressió i l’oblit internacional, els líders han decidit tensar la corda fins a declarar la guerra després que l’exèrcit marroquí s’endinsés il·legalment en el seu territori per obrir el pas de mercaderies de Guerguerat, a la frontera amb Mauritània, bloquejat per manifestants sahrauís des del 21 d’octubre.

Lehbib Sidahmed, que fa 14 anys que viu a Catalunya amb una família d’acollida i treballa com a integrador social en un centre de menors, també s’està preparant per fer les maletes. “No tinc passaport, però he demanat una cèdula de viatge. Marxaré tan aviat com pugui”, explica des de Dosrius. La seva família biològica viu als territoris ocupats i el seu pare, que és militar, està mobilitzat al front.

“No esperarem 30 anys més”

“Després de 30 anys esperant una sortida, no tenim més remei que agafar les armes si no volem que els nostres fills també neixin al desert. No ens agrada, però no hi ha cap altre camí. I quan tot això arrenqui no podrem mirar enrere”. Reconeix que té por de perdre el seu pare a la guerra i que també li costa separar-se de la seva família catalana, que considera igualment seva: “Tinc por, però és una por plena de ràbia, perquè la solució per al meu poble no hauria de costar cap vida”.

Però sobre el terreny la situació és molt incerta. No han arribat imatges de morts ni de combats, però el Polisario assegura que protagonitza atacs en tot el traçat de 2.900 quilòmetres del mur marroquí que separa el seu territori. Tot i la seva superioritat militar, el Marroc prefereix dir que no passa res i ha ratificat el seu compromís amb un alto el foc que el beneficia, perquè el temps juga al seu favor. Sidahmed assegura que creu en un referèndum però que ja ha perdut l’esperança que aquest sigui el camí per a l’autodeterminació: “Qui l’hauria de garantir no ha fet res en 45 anys”.

També hi ha noies disposades a agafar les armes, com la Nora Mulay, estudiant d’administració d’empreses de 25 anys que viu amb la seva família d’acollida a Olesa de Montserrat. El seu pare és als territoris sota control del Polisario i el seu germà al front. “Tots els joves estem disposats a combatre. Tothom està baixant. Tinc una amiga que ja ha arribat a Mauritània. Ningú ha donat l’ordre ni ha posat els mitjans. Això ho ha decidit la joventut sahrauí. Ha arribat la nostra oportunitat”.

1. Quan va començar el conflicte?

La guerra va començar el 1975, quan el Sàhara Occidental era una colònia espanyola i estava pendent de l’organització d’un referèndum d’autodeterminació impulsat per l’ONU. El rei del Marroc, Hassan II, va ordenar una marxa de 350.000 persones per ocupar el territori.

2. Quin és l’alto el foc que s’ha trencat?

El 1991 el Front Polisario i el Marroc signaren un armistici que establia que, sota els auspicis de l’ONU, es faria un referèndum vinculant sobre el futur dels territoris ocupats. Els sahrauís continuen repartits entre els camps de refugiats d’Algèria, on havien fugit de la guerra, i els territoris sota ocupació del Marroc, que es nega a celebrar el referèndum.

3. Què diu Espanya?

Malgrat la seva responsabilitat històrica, Espanya evita posicionar-se per l’autodeterminació de l’excolònia. Madrid coopera amb el Marroc pel control de les pasteres que arriben a les Canàries, també des del Sàhara Occidental.