Judit Neddermann: “Quan vaig conèixer la Clara Peya em va caure regular, fins que ens vam posar a parlar”

BarcelonaLa primera impressió que la Judit Neddermann va tenir de la Clara Peya no va ser bona, i dir el contrari seria mentir. Es van conèixer amb 17 anys en una classe d’arranjaments al Taller de Músics. Neddermann venia de Vilassar de Mar, i aquells primers dies encara tenia la sensació de ser “una noia de poble” que se’n va a la ciutat i es troba que la gent “porta un altre rotllo”. Amb la Clara Peya, diu, li va explotar el cap. “Feia moltes preguntes a classe, i ho feia quan li donava la gana. Jo pensava: «¿Aquesta noia de què va, dient el que li passa pel cap en tot moment?»”. Ho reconeix sense embuts: Peya li va caure “regular”. Fins que, un dia, a la sortida de classe, es van posar a parlar.

“Recordo molt aquella conversa. Va ser com un enamorament. Vam començar a parlar de música i de les coses que ens agradaven, i vam veure que quadràvem molt. Aquell dia li vaig veure la part sensible i humana, que és la part que m’enamora d’ella”, rememora Neddermann. D’aquella conversa, a més, diu que en va treure una lliçó per a tota la vida: “Vaig aprendre que no podia jutjar una persona de la manera com l’havia jutjada a ella. La capa externa que comparteixes en una classe d’arranjaments no és la persona que ets”.

Després d’aquella primera conversa van quedar un parell de vegades, però tot va tornar a canviar el dia que van coincidir en un concert a Girona. “La Clara em va sentir cantar per primer cop i em va demanar fer una cançó per al seu primer disc, Declaracions ”. Van començar a veure’s cada setmana i a compartir la passió per la música, ja fos entre els micros oberts de l’espai nunArt de Barcelona o al piano del Joali, al barri de Gràcia. “Recordo aquells dies com una època molt màgica”, diu.

Quan la Clara Peya va treure el seu segon disc, Neddermann en va fer els cors, i va participar també en Tot aquest silenci i Tot aquest soroll. “Va ser molt intens. Ella va treure tot el que tenia dins, i jo vivia aquelles emocions dues vegades, com a amiga i com a cantant. Em tocava posar veu al que ella sentia, i per a mi això va ser molt bèstia, va ser un aprenentatge emocional però també musical. Allà vaig entendre que jo podia cantar en català i que ho podia fer per expressar emocions molt concretes”, reflexiona.

De ser una persona que li queia “regular”, la Clara Peya va passar a ser una de les persones més importants de la seva vida, i “encara ho és ara”. Potser és per això que Neddermann se’n recorda tant, d’aquella primera conversa amb la Clara. ¿Seria una altra persona, si no hagués decidit parlar amb aquella noia tan explosiva que no li acabava de fer el pes?