Nosaltres, els jueus

PalmaEls ‘xuetes’ de Mallorca representen un cas únic, per la durada, de discriminació al llarg de segles; no només dels jueus, sinó també dels seus descendents, cristians. Però aquesta no és, ni de bon tros, l’única petjada que aquest poble ha deixat a les Illes. Recorrem la seva trajectòria quan es compleixen (el 14 de maig) 75 anys de la proclamació de l’estat d’Israel, la fi de la seva diàspora després de dos mil·lennis, des de l’Imperi Romà.

Seguint el cronista Vicenç Mut, A. Lionel Isaacs, autor d’Els jueus de Mallorca, calcula que la seva presència a l’arxipèlag dataria de poc després de l’expulsió de Palestina. En un entorn de relativa tolerància, “desenvoluparen relacions comercials amb els fàcilment accessibles països ultramarins”. El primer testimoni escrit de la presència dels jueus a les Illes Balears és la carta del bisbe Sever de Menorca, l’any 418, en què deixà constància de la conversió ‘miraculosa’ de la seva comunitat a Maó, gràcies a una relíquia. De fet, sembla que la conversió no va ser tan sobrenatural, sinó deguda a la pressió dels cristians de Ciutadella, que els varen cremar la sinagoga. El doctor en Història Miquel Àngel Casasnovas, seguint l’especialista en Història de l’Església Josep Amengual, considera “segur” que aleshores existien “comunitats jueves a la resta de les Balears, si més no a Mallorca”.

El medievalista Jaume Sastre recull com el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, en l’expedició del 1114, “va trobar alguns jueus que acudien a ell i li imploraven protecció”, a les portes de Palma. El seu descendent Jaume I, en conquerir Ciutat, trobà “dintre del recinte emmurallat dos nuclis de població jueva situats un devora els murs del castell de l’Almudaina i l’altre a l’est de la ciutat, als voltants de l’almudaina de Gumara (després castell del Temple)”. Segons l’especialista en temàtica jueva Jordi Maíz, “està confirmada l’existència” dels jueus a Mallorca sota dominació islàmica, però no consta cap sinagoga. Jaume I –afegeix Sastre– els va atorgar “un estatut que els permetia viure en pau (...) sota la protecció de la corona”. A més, es va servir dels jueus com a intèrprets en les seves negociacions “amb els cabdills musulmans”. De fet, “comunitats jueves catalanes havien finançat part de la campanya mallorquina amb 60.000 lliures”, així que el monarca els agraïa els serveis prestats.

Expulsions i retorns a Menorca

A partir del 1231, segons Sastre, es va produir una nombrosa emigració de jueus a la Mallorca conquerida: “A final de segle hi havia a l’illa uns 3.000 jueus, que suposaven un 6% de la població”. El 1292, “una comunitat jueva, procedent de Ciutat de Mallorca, obtingué permís per poder establir-se a Ciutadella i fundar-hi una sinagoga”. Tornava a haver-hi jueus a Menorca, 874 anys després de la seva conversió forçosa.

A Ciutat existiren dos barris jueus. Al Call Menor, entorn del carrer de Jaume II, la sinagoga se situava devers el que ara és el Banc d’Espanya. Al Call Major, entre Santa Eulàlia i el Temple, la sinagoga es corresponia a l’actual convent jesuïta de Monti-sion. De fet, un dels seus laterals ha esdevingut un ‘mur de les lamentacions’ mallorquí, on es deixen papers escrits i doblegats entre les pedres.

A la Part Forana mallorquina, Jordi Maíz documenta la presència de jueus a Felanitx, Valldemossa, Porreres, Llucmajor, Manacor i Montuïri. Encara més significatiu és el cas d’Inca, on “s’erigiria, encara que per poc temps, la segona aljama”, barri jueu, de Mallorca, amb una “certa autonomia pròpia”.

Pel que fa a les Pitiüses, afegeix Maíz, “no podem afirmar l’existència d’una entitat demogràfica jueva de gran desenvolupament” a Eivissa. Formentera pràcticament no es poblà, ni de jueus ni de ningú, al llarg de segles, però sí que es va utilitzar la pitiüsa major “com a port i indret de redistribució de mercaderies”. Maíz registra el pagament d’un préstec a Lahuda ben Abran, “jueu d’Eivissa”; “disposicions específiques” per als jueus eivissencs en el sacrifici d’animals; i el metge Jucef Salomo, resident a Vila.

La bona entesa entre els monarques i els jueus es va trencar el 1315 quan, segons relata Maíz, Sanç I de Mallorca, “executant una sentència inquisitorial, condemnà tota l’aljama a perdre tots els seus privilegis i els confiscà tots els béns”, inclosa la que llavors era la sinagoga, “que passà a ser l’església de Santa Fe”, a Palma. La confiscació es va substituir per una multa descomunal de 95.000 lliures mallorquines, però el temple no se’ls va retornar.

El 1391, una revolta popular fou hàbilment redirigida contra els jueus. Es va assaltar el Call de Palma i es varen assassinar 300 persones, “entre homes, dones i infants”, afirma Sastre. Com a conseqüència d’aquests fets, s’estengueren les conversions. Hi hagué, és clar, qui se n’aprofità, com és el cas del ‘donzell’ Pelegrin de Loçano. Sastre narra que va extorsionar Magaluf Ben Assaya, de Ciutadella, perquè li lliuràs, “segurament sota amenaça de mort”, 500 florins d’or. El jueu, com el Shylock de Shakespeare, es va haver de convertir al cristianisme. I ja com Gabriel Loçano –el llinatge del seu enemic–, li tornaren els diners, si bé després li va caure una multa de 4.000 lliures per haver practicat la usura.

A Menorca, segons assenyala Sastre, el 1391 els jueus fugiren per refugiar-se a Palma. El mateix que varen fer els supervivents del call d’Inca. Una acusació d’haver “practicat un ritual d’escarni contra la crucifixió de Crist”, el 1435, els va forçar a una definitiva conversió. Els jueus desapareixien, oficialment, de les Illes Balears.

Curiosament, on sí que tornaren un altre pic fou a Menorca, sota la dominació britànica del segle XVIII, que era més tolerant que l’espanyola pel que feia a religió i desitjava comptar amb un col·lectiu de comerciants actius. Segons Matilde Morcillo, de la Universitat de Castella-la Manxa, prop d’un centenar d’ells s’hi instal·laren, procedents de Liorna (Itàlia). Els feien fora cada vegada que Menorca canviava de domini i hi tornaven en restablir-se l’autoritat britànica, fins a la definitiva expulsió del 1802. El 2018 es va localitzar la ubicació de la sinagoga a Maó.

Els 183 llinatges ‘jueus’

Fins als nostres dies, a Mallorca han estat considerats com els únics descendents de jueus conversos, ‘xuetes’, els portadors de quinze llinatges: Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. Però alguns Fuster eren manifestament distingits com a no ‘xuetes’, cosa que, és clar, invalidava la fal·làcia. El filòleg Gabriel Bibiloni registra que “el noble Robert Aguiló participà en la conquesta de Mallorca” i que “Berenguer Martí participà en la conquesta i el repartiment”.

A Els jueus als Països Catalans al segle XX, que acaba de publicar Lleonard Muntaner, l’escriptora Rosa Planas recull que, després de la Guerra Civil, els ‘xuetes’ Gabriel Cortès, historiador, i l’escriptor Miquel Forteza publicaren “les llistes de la Inquisició dels condemnats per judaisme, en un intent de demostrar que els descendents de jueus de Mallorca no eren tan sols els que portaven els quinze llinatges”. El doctor en Història Onofre Vaquer ha documentat 183 llinatges, a banda dels quinze ‘oficials’, que varen prendre els jueus en convertir-se. Entre aquests, per exemple, s’esmenten Barceló, Bonet, Borràs, Canyelles, Colom, Company, Despuig, Fiol, Gelabert, Maura, Mesquida, Nadal, Pons, Ros, Rotger, Seguí, Tur i un llarguíssim etcètera.

És així perquè els jueus, en ser forçats a convertir-se al cristianisme, adoptaven els noms dels seus padrins de fonts –com el Loçano ja esmentat. Només una recerca genealògica revelaria si venim dels uns,o dels altres, o del mestissatge, que és el més probable. Els quinze estigmatitzats coincideixen, pràcticament, amb aquells que recull l’infame La fe triunfante, de Francisco Garau, relat dels darrers ‘autos de fe’, del 1691. Per cert, que Garau és un del 183 llinatges de possible origen jueu que indica Vaquer.

Per si de cas, els mallorquins hem fet ostentació, fins a l’actualitat, de no ser jueus: “Fer dissabte”, neteja general, en sabbat, la jornada de descans hebrea; o matar el porc, aliment prohibit als fills d’Israel, en públic i amb tota la família i amics. Tot i així, el periodista Bep Al·lès identifica com d’origen jueu un bon grapat dels plats més característics de les Illes, entre els quals formatjades, rubiols, cocarrois, tumbet, crespells, panellets, coques i bunyols.

Jordi Maíz, a Els jueus als Països Catalans al segle XX, recull que fa 90 anys, el setembre del 1933, l’Ajuntament de Palma va rebre una petició d’ajuda de la sinagoga de Barcelona per socórrer els jueus que ja començaven a fugir de la persecució nazi. Hi va respondre amb 250 pessetes. L’arribada del franquisme, aliat de Hitler, es va traduir en l’expulsió de jueus alemanys que s’havien refugiat a les Illes. “La resposta” d’alguns d’ells, “per exemple a Eivissa”, segons afegeix Maíz, “va ser contreure matrimoni catòlic o complir amb una conversió al baptisme”.

588 anys després de la seva desaparició ‘oficial’, torna a haver-hi una comunitat jueva a les Illes Balears, amb sinagoga a Palma. Des del 1988, la plaça del Banc de s’Oli, a Ciutat, la decoren uns tarongers donats per aquest col·lectiu. Cada primer cap de setmana de setembre, Palma celebra la Jornada Europea de la Cultura Jueva. I el Parlament balear commemora, cada 27 de gener, el Dia de les Víctimes de l’Holocaust. Pel que fa a les petjades jueves, són també, molt probablement, als nostres gens. Com ha escrit el periodista ‘xueta’ Miquel Segura, retornat al judaisme, “la Història som nosaltres”.