Els justiciers

PalmaFa poc he descobert una escriptora fascinant, Belén Copegui. M’ha astorat perquè força el pensament des de l’amistat. Llegir-la és agafar-li la mà estesa, mentre et va cedint un univers conceptual que banya el món amb una llum rebel i tendra. Denuncia la part fosca de la vida i del present, però sense renunciar a l’alegria, al miracle de la bellesa que ens commou, malgrat tot.

Ens diu Copegui que seria preciós un sentit comú universal, però si ens aturam una estona, veiem que hi ha diversos “sentits comuns”, i per arribar a una entesa, hem de cedir, acordar, establir lligams entre aquesta multiplicitat. Assumir la diversitat és difícil, perquè ens obliga a deixar de ser els custodis de la moral. Es tracta de suspendre l’emoció, els prejudicis, la respiració accelerada que ens fan rebutjar determinades perspectives; es tracta d’esperar, escoltar els arguments i, fins i tot, a vegades, fer que sí amb el cap, amb convenciment i sorpresa. Perquè bona part de la vida se’ns escapa en no saber, en no entendre, en no poder ni imaginar que estam envoltats de gent diferent de nosaltres. Una diferència fonda, radical, que no es pot contemplar des del propi sentit comú.

Aquesta setmana, a l’aula de 3r d’ESO, hem versionat El Banquet de Plató. D’una manera precària, divertida, innocent, cadascú havia de donar una definició d’amor i a tall de conclusió havíem de decidir amb quina ens quedàvem, quina definició ens semblava més genial o més estranya. De moment, em quedaria amb la definició de Copegui: l’amor és la manera com ens apropam als altres sentits comuns. És un prodigi, un miracle, la capacitat de sortir de la pròpia pell, del cervell propi, de les pròpies històries, per anar cap a les dels altres, per trobar les que ens són diferents, alienes, i saber que és assuquinetes on vivim, a les interseccions.

La serietat i la rialla

En aquesta tirania del jo que ens governa, no convé prendre’s un mateix amb massa serietat. Els individus són valuosos en els vincles amb els altres i amb el món, tenen valor per la comunitat que formen, encara que el neoliberalisme ens vulgui autàrquics, isolats. Prendre’s massa seriosament un mateix implica prestar poca atenció als altres i al que passa al voltant. M’agrada quan Copegui diu que la serietat no és més ni menys interessant que la rialla, perquè no es contraposen. Seria com contraposar l’ocell i el color taronja, a vegades hi ha ocells que tenen les plomes taronges; a vegades, mentre menges una taronja, escoltes el cant d’un ocell. Ens incita a exercir un poc de cinisme, cinisme “del bo”, no el que ens disculpa de tot, sinó el que ens recorda que som mortals i militants de la imperfecció.

És cert que vivim moments foscos, cada generació sent com el món s’ensorra, però la nostra nit és massa llarga. Esgotament de recursos, emergències climàtiques, genocidis. Sembla que després de nosaltres no hi pugui venir res. No és senzill predir en quin moment la resignació deixarà pas a una ràbia ferotge que ho incendiarà tot. I mentrestant, ens movem entre l’angoixa i l’entusiasme per la vida. D’una banda, ens commovem quan algú canta en veu baixa a l’andana del tren, quan Belén Copegui ens fa tremolar amb la paraula precisa, de l’altra, sentim la gran culpa occidental, la responsabilitat i la derrota d’una manera d’habitar el món que l’arrasa. Imperfectes des de l’arrel, però capaços d’instants gloriosos.

Enmig d’aquesta foscor, hi ha un fet que em desconcerta per damunt de tots. L’existència d’una elit que es pensa que el seu sentit comú és el sentit comú del món, són els purs, els justiciers, els que van per la vida demanant comptes. Els que assenyalen la culpa aliena i passegen tristos, perquè es prenen a si mateixos amb massa serietat. Si recordau el principi de l’Odissea, l’enfurismat Posidó vol impedir el retorn d’Odisseu a Ítaca, vol que pagui els seus desencerts. A mi sempre m’ha agradat més el paper de la dea Atena, que vetlla perquè torni a casa, malgrat les imperfeccions, o qui sap si per mor d’elles.