Francisca Verdejo: “Com a jutgessa frustra saber que una sentència mai podrà reparar l’ànima d’una víctima”

BarcelonaDes del jutjat 2 de violència sobre la dona de Barcelona, la magistrada Francisca Verdejo ha conegut milers de víctimes que han fet el pas de denunciar el seu agressor. La delegada dels jutjats d’aquesta especialització a la ciutat sap que el tràngol de posar-se davant d’un jutge no és agradable per a cap víctima. Al contrari, considera que s’encarrega de “la part més freda” de l’atenció a la violència masclista. Ella, però, guarda el record dels casos que l’han colpit emocionalment durant els gairebé vint anys que fa que s’hi dedica, i no deixa de preguntar-se què més podria fer per elles.

Com és abordar casos amb tant d’impacte emocional dins la fredor d'un jutjat?

La nostra feina acaba en el moment en què l'expedient surt d’aquí, però hem d'intentar posar-nos dins del seu cap. Ser empàtica i que la víctima, mentre està davant meu a la sala de vistes, se senti acompanyada.

Hi ha algun cas que recordi especialment?

A Barcelona he investigat quatre assassinats. El segon em continua afectant quan hi penso, i ja han passat 14 anys. El 10 de novembre del 2010 estava de guàrdia quan va arribar un atestat dels Mossos d’Esquadra sobre una noia, l’Eliana, de 26 anys, a qui li havien trencat el nas. L’Eliana va arribar al jutjat amb el nas trencat, i no va voler declarar contra la seva parella, que era qui l’havia agredit. Li vaig explicar que, quan no hi ha testimonis, els fiscals no acusen. Per tant, jo hauria de tancar el procediment. Ella em va dir que havien parlat amb la seva família, se n’aniria a viure a Múrcia i no la molestaria més. Això, en altres paraules, és el que moltes víctimes et diuen, però la gent no canvia.

Hi va haver judici?

Vaig parlar amb la fiscal. "Sisplau, acusa perquè pugui obrir judici, té la cara partida". Ho va fer, i això em va permetre obrir judici. Es va fixar per al maig del 2011. L’Eliana va arribar al penal i no va declarar. No hi havia proves, sentència absolutòria. La sentència absolutòria no vol dir que no hagi passat, sinó que no hi ha hagut proves. Dos mesos després, el 4 de juliol, estava de vacances i em va trucar el lletrat del jutjat. Em va dir que havien matat l’Eliana. No sé explicar la sensació que vaig tenir en aquell moment, encara ho recordo. La va matar amb 26 punyalades, a casa. No et pots imaginar el dolor i com em va afectar.

Com l'afecta aquesta implicació emocional?

De vegades no sé com aguantem emocionalment ser aquí. Potser per la força que ens donen les dones. Després de tres dies de guàrdia, escoltant només dolor, has de fer-te una rentada interior quan te’n vas i intentar relaxar-te, buidar-te, però és dur. M’he preguntat molt si el 10 de novembre del 2010 jo hauria pogut fer alguna cosa més per l’Eliana. La sensació que vaig tenir aquell dia va ser que potser no li vam donar prou confiança. Jo m’he convençut que vaig fer tot el que vaig poder fer, perquè ens ha d’animar a pensar que fem el que fem per l’Eliana. Segueixo en això per ella, perquè s’ho mereix. I per les altres tres dones que han assassinat i que jo he investigat. Però la veritat és que a vegades, en casos com aquests, sents una mica d’impotència i de ràbia, perquè t’arribes a qüestionar fins i tot la teva feina.

No és infreqüent que les víctimes es facin enrere a l’hora de declarar al jutjat, com va fer l’Eliana. Com ho sol encarar?

Hem d’intentar que declari, però sobretot que sàpiga que som aquí i en qualsevol moment pot tornar a denunciar. A una dona mai se li pot retreure o reprovar que no declari, perquè és la víctima i perquè és la més vulnerable. El cercle de la violència és molt complex. No ens podem molestar o sentir impotència perquè una dona vingui aquí i no declari. No desplacem la responsabilitat i la càrrega en la dona. Tots tenim a prop algun maltractador, i callem. No pensem que és un tema privat, perquè no ho és. Estem obligats a presentar aquesta denúncia. I potser la dona no declara, però això té un efecte intimidatori en l’agressor per no tornar-ho a fer més.

Cada any hi ha més causes per violència masclista. Com creu que s’ha d’afrontar?

Desgraciadament, en els últims quatre anys l’increment ha estat brutal. En part, la llei del només sí és sí ha fet créixer el nombre de denúncies, perquè ha donat informació i instruments per a les dones. Benvingut sigui, però a una llei per si mateixa no li pots demanar miracles. Crec que hauríem de seguir l’exemple de la medicina, on s’entén que la prevenció és fonamental. L’Estat continua actuant en col·legis i altres espais amb programes de formació, però això és un gra de sorra en un desert. Crec que tot això serveix de poc si la família del menor no s’hi implica.

I des dels jutjats, què s’hi pot fer?

És molt complicat, i la frustració que nosaltres de vegades tenim és que hi podem fer poc. Tenim una capacitat molt limitada. La reparació és fonamental, per a la víctima és tan important com la pena. Per molta indemnització, per molts diners que et donin, no crec que els diners siguin capaços d'eliminar el dolor emocional i moral. Crec que es pot reparar el mal físic, però el mal moral i l’emocional mai es repararan. Una sentència arriba fins on pot arribar, però mai repararà el mal d’una víctima. Els diners no reparen res. Penso que una víctima de violència sempre se’n va amb mal gust de boca, perquè li poden reparar la taula, el mòbil o la porta de la casa, però no li poden reparar l'ànima.