Kasal Llibertari, la utopia okupa truncada de Palma

PalmaA 51 anys l’advocat Víctor Cornell encara creu en les utopies. “Si no hi creim –es pregunta–, què ens queda? Jo estic molt marcat per una experiència extraordinària que vaig viure de jove. Vaig col·laborar en la primera incursió okupa seriosa de Mallorca, el Kasal Llibertari”. A Cornell la consciència àcrata se li despertà en encetar l’adolescència a final dels vuitanta. “Amb uns companys vaig començar a visitar l’edifici de l’Ateneu Llibertari Estel Negre que hi havia davant el Parlament balear. Gràcies a la seva filosofia, en fer els 18 anys, em vaig declarar insubmís. Vaig ser dels darrers que se salvà d’entrar a la presó”.

Des d’Estel Negre, l’estiu de 1994 el jove idealista s’assabentà d’una iniciativa cultural del Kolectivo Alternativo Juvenil (KAJ). Bevia del fort sentiment antimilitarista nascut a tot l’Estat arran de la guerra de Bòsnia (1992-1995). “Era un grup d’adolescents d’entre 16 i 17 anys que decidiren transformar Can Coromina en un centre cultural. Es tractava d’una fàbrica de gas abandonada al polígon de Llevant, al número 5 del carrer de Manuel Azaña, prop dels estudis actuals d’IB3 Ràdio. Aquell barri era un dels més degradats de Palma i molt estigmatitzat per la droga. Hi vivien famílies obreres de la Península que havien arribat amb el boom turístic. A l’Ajuntament del PP de Joan Fageda no li importava gens”.

Els antifeixistes que no volgué el Mallorca

La il·lusió feu que una vintena de joves s’arromangassin de valent per netejar i condicionar un espai d’uns 4.000 metres quadrats amb moltes naus. A la façana s’hi podia llegir ‘Casa okupada, casa encantada’. “Sense cap mena d’ajuda econòmica, pel nostre compte aconseguírem rehabilitar un recinte del tot polivalent, amb una sala de concerts i assajos, un gimnàs, una emissora de ràdio pròpia, un bar i fins i tot un skatepark, el primer de Palma. Cadascú ajudava en funció de les seves habilitats, fent de picapedrer, electricista o del que fos”.

Oasi de la contracultura

Aquella acció cívica formava part del fenomen squatter (‘okupa’) de recuperar espais abandonats per a ús comunitari, més que per cobrir una emergència de l’habitatge. Havia nascut al Regne Unit als anys seixanta i no arribà a Espanya fins als vuitanta, acabada la dictadura. “A Manuel Azaña –assegura Cornell– habilitàrem algunes habitacions. Amb tot, allò no era el nostre modus vivendi. Teníem clar que l’objectiu era oferir un producte cultural potent a Palma, que aleshores era molt avorrida, sense activitats atractives per als joves. Sis mesos abans també s’havia ocupat una possessió al Molinar, però no arribà a funcionar”.

Can Coromina s’organitzà de manera assembleària. “No teníem cap líder que ens digués què havíem de fer. Com en qualsevol grup humà, hi havia diferències, però sempre aconseguíem arribar a acords entre nosaltres. La majoria del grup érem llibertaris, a posta batiàrem el recinte com a Kasal Llibertari. Això no agradà al sector minoritari dels comunistes, que, tanmateix, acabà acceptant el nom”. Aviat l’antiga fàbrica del polígon de Llevant es convertí en un oasi per a la contracultura en una ciutat encara grisa. “Organitzàrem tota mena d’actes: xerrades, recitals poètics, representacions teatrals, jocs de rol, tallers de ceràmica, concerts... En fèiem pagar entrada. Nosaltres mateixos també la pagàvem. Els doblers recaptats els invertíem en el manteniment de l’immoble”.

Aquell centre social autogestionat tingué el suport dels veïns del barri. “Estàvem encantats que haguéssim revitalitzat la zona amb un espai que també freqüentaven els seus fills. Per no molestar-los, complíem un horari. Sempre acabàvem el trull abans de les dotze de la nit. Després, la gent continuava la festa a la cerveseria Lórien, al centre de Palma, o al barri de Gomila”. Les activitats que congregaven més gent, prop de 900 persones, eren els concerts. Hi tocaren molts grups de punk de Mallorca com Cerebros Exprimidos i Bad Taste, del qual el mateix Cornell fou baterista. Igualment, es convidaren grups de la Península, alguns de llegendaris com Soziedad Alkohólika, Monstruación i El Corazón del Sapo, entre d’altres. “Hi hagué agents de la Guàrdia Civil del quarter de devora –recalca Cornell– que no es volgueren perdre els nostres concerts. Record especialment el que feu el cantautor madrileny Javier Krahe”. El gener de 1995 ja s’oferia el primer programa alternatiu per a les festes de Sant Sebastià. “Era un programa més connectat amb els interessos culturals dels més joves”. El febrer de 1997 tocà celebrar la primera Mostra de Música Anticapitalista. I a l’abril el recinte acollí les Jornades per la Llibertat.

Can Coromina també va ser una escola de la democràcia amb consciència antifeixista, feminista, ecologista i animalista. Alguns dels seus membres no dubtaren a sumar-se a la penya del Reial Mallorca Komuna Sud que es creà el 1994 per contrarestar la influència de la de Mallorca Sud, en mans dels ultres de l’estadi del Lluís Sitjar. “Més d’un cop la façana del Kasal va aparèixer amb pintades fetes per grups neonazis. Els dies que hi havia concert també feien voltes en cotxe per devora per si trobaven algú amb qui pegar-se”.

Pancarta a El Corte Inglés

Mentrestant, a la resta de l’Estat no aturaven de sorgir iniciatives cíviques similars a la mallorquina. Una de les més mediàtiques va ser l’ocupació el març de 1996 del Cinema Princesa de Barcelona, a Via Laietana. Al cap de vuit mesos seria desallotjat violentament per la Policia. A Palma, la utopia acabà al cap de tres anys i mig, l’octubre de 1997. “Amb uns quants mesos d’antelació –assegura Cornell– rebérem l’ordre d’abandonar Can Coromina. La companyia British Petrol n’acabava de comprar els terrenys i volia esbucar la fàbrica per construir-hi una benzinera. Com a alternativa, la petroliera ens va oferir un local, però nosaltres el rebutjàrem perquè allò representava ficar-nos dins la legalitat”.

La generació perduda de l’heroïna

El 9 d’octubre, el dia del desallotjament, prop de 400 persones sortiren al carrer per protestar. En passar per les Avingudes es produí un acte del tot heroic, que feia setmanes que es preparava. “Tres companys aconseguiren desplegar des de dalt de l’edifici d’El Corte Inglés una pancarta enorme a favor del Kasal. Tots tres foren detinguts de seguida. Nosaltres pressionàrem perquè els amollassin. Diguérem als de Seguretat que, si no ho feien, entraríem en massa al centre comercial, pegant crits. Finalment ens acabaren fent cas. Passaven pena que es repetissin els aldarulls que hi havia hagut un any abans en la desocupació de Cinema Princesa de Barcelona”. L’endemà cap diari recollí la notícia de la pancarta d’El Corte Inglés. “Sabem de bona tinta que l’empresa havia fet les telefonades pertinents a les redaccions perquè no se’n publicàs res”.

Herència del Kasal

Malgrat aquella manifestació, no hi hagué cap acte de resistència per aturar l’ordre de desallotjament de Can Coromina. “L’espai era massa gran per poder-lo defensar. Per evitar problemes, la Policia hi envià una quarantena d’agents antidisturbis. No hi trobaren, però, ningú perquè dies abans ja havíem abandonat l’edifici pel nostre compte i de manera pacífica”. El somni okupa del carrer de Manuel Azaña s’intentà continuar en altres llocs com en una casa de camp de Son Cladera i a l’antic col·legi Sant Lluís Gonzaga del Terreno, que, per a l’ocasió, es coneixeria com a S’Eskola. Ambdós projectes, tanmateix, no tingueren tant d’èxit.

La benzinera que s’aixecà a l’antic solar de Can Coromina donaria el sus al canvi de fesomia del polígon de Llevant, rebatiat ara com a Nou Llevant. “Em fa molta de pena –lamenta Cornell– veure com hem convertit un antic barri obrer en el nou Beverly Hills de Palma, habitat per guiris rics. Forma part de la tònica habitual dels nous temps: deixar morir un barri per reconstruir-lo al servei del capitalisme”. L’antic activista, tanmateix, rebutja la nostàlgia: “No som derrotista. No compartesc la idea que abans tot era millor. Avui la gent no és tan individualista com ens volen fer creure. Hi ha més persones que surten al carrer que als anys noranta. Això es va poder veure a principi del segle XX amb el moviment antiglobalització, el 2011 amb el 15-M i l’estiu passat amb la gran manifestació antiturística que s’organitzà a Palma. La idea sorgí de la plataforma assembleària Banc del temps de Sencelles, alguns membres dels quals són antics col·laboradors del Kasal Llibertari”.

Aquest advocat de passat àcrata fa una radiografia igual d’optimista sobre la consciència política a l’època del maniqueisme de les xarxes socials: “El jovent té més clars temes que nosaltres ignoràvem com els relacionats amb el sexisme i amb el gènere. Ara, a més, s’han superat els problemes de l’alcohol i de les drogues, que a la meva època feren molt de mal. A Palma, amb tot, sí que trob a faltar un espai cultural com el desparegut Kasal Llibertari”.