Khadija Taje Fagrach: “Si eres marroquina com jo, mai et triaven per llegir un poema en català a classe"

Khadija Taje Fagrach té 24 anys. És àrab, musulmana, mallorquina d’ascendència marroquina i catalanoparlant. El seu pare va arribar a l’illa en pastera i es va instal·lar a sa Pobla en 1993, on va començar a treballar en la construcció. Dos anys després, gràcies a la reagrupació familiar, va arribar la seva mare. “Junts, varen començar una vida a Campos”, resumeix Khadija, la tercera de cinc germans.

La infància la va passar intentant encaixar, envoltada de companys al col·legi que es mofaven de la diferència. “Durant la meva etapa a Infantil i Primària em vaig sentir exclosa”, confessa. I la llengua, lluny de ser un element d’unió, va servir per marcar el rebuig. Va patir assetjament escolar. “Si eres algú com jo, mai et triaven, per exemple, per llegir un poema en català a classe. M’enduc en el cor no haver-hi pogut llegir El Pi de Formentor. Sempre hi havia preferències per altres persones. I a un nin petit això l’afecta, se’t queda al cap. Si trobes aquesta porta tancada, de no poder expressar-te com ets, t’influeix, et condiciona. Si el teu professor no t’anima ni et fa sentir que formes part d’això, t’està robant l’oportunitat d’integrar-te. Jo lluitava per ser inclosa, però em vaig trobar apartada”, confessa.

Va deixar l’institut “per racisme”. “Les meves orientadores Maite i Carmen varen ser les úniques que em varen donar la mà i em varen fer creure que jo podria fer el que volgués”, confessa. Va reprendre els estudis i avui treballa en una companyia d’assegurances mentre cursa el grau d’Integració Social. “Sempre he volgut conèixer la història de les persones”, revela.

Tenacitat

La relació que manté amb el català és ambivalent, oscil·la entre la tenacitat de parlar-lo i la comoditat de girar al castellà, obligada per les idees preconcebudes dels seus interlocutors. “La meva experiència en aquest sentit és dolenta perquè he patit i patesc els prejudicis per ser marroquina o musulmana. La gent em xerra en castellà. Moltes vegades ho prenia com un incentiu, un al·licient per insistir a parlar català”, assegura. “He perdut el compte de la gent que se sorprèn quan inicii una conversa en català o els dic que a mi també em poden parlar en aquesta llengua. I responen: ‘Ah, però ets mallorquina! Veient els teus trets pensava que no sabries parlar català’. Donen per fet una cosa que no és i intent fer-los veure que el pròxim pic no s’han de comportar així. Podria dir-los: ‘Doncs sí, una marroquina pot parlar català i millor que tu perquè l’ha parlat i estudiat tota la vida”, relata, cansada d’haver d’aclarir-ho als que coneix per primera vegada. “És trist, però ja no sé com enfocar-ho. A vegades pens: el teu prejudici és el teu problema. Però també és cert que també pens ‘una altra vegada el mateix’. M’ho vull estalviar i em planteig si no és més fàcil parlar-los en castellà i donar-los el que creuen sense més explicacions”, prossegueix en un mallorquí impecable.

“M’agradaria que li donàssim espai a la diversitat cultural. Tothom mereix una oportunitat. El papà no va arribar aquí perquè jo em sentís malament. Hem de llevar-nos prejudicis. Si algú em pregunta quins idiomes parl, simplement responc que català, castellà i àrab”, prossegueix. I aquesta condició poliglota és un plus per poder exercir com a integradora social quan completi els seus estudis. “Sempre m’ha interessat molt treballar amb joves migrants. Tenc l’avantatge de compartir-hi l’idioma i la seva cultura per entendre’ls”, revela abans d’agrair a la seva educadora Tete que l’hagi ajudat a percebre’s com “una musulmana empoderada”. “Em sent orgullosa i contenta. He estat voluntària amb ella i moltes nines han vist en mi un referent en molts de sentits. Jo no vaig tenir models quan era petita i els hauria necessitat, així que això és el que vull aportar-los. Vull ser la veu que els digui que elles són tan vàlides com qualsevol per intentar ser el que vulguin ser”, conclou.