L’acord

Palma"Estigueu al cas, per favor, no podem badar, aquí”, va demanar, molesta, la Primera Secretària. A banda i banda de la llarga taula, tothom va assentir i es va fer el silenci. La sala gòtica, amb un sostre de volta alt, es recollia també entre racons foscos. S’havien reunit tots els catorze membres del Sanedrí, perquè l’ocasió era transcendent. Dels catorze, nou eren del Braç Alt, la línia tradicionalment dominadora, custòdia dels Valors Immutables. Els altres cinc formaven part de la Coa de Bou, una nova facció que havia aconseguit irrompre amb força dins el Sanedrí i que proclamava un plantejament més purista, i més agressiu, de la Tradició. Com a màxim òrgan de govern de la Pàtria, el Sanedrí només es reunia, en ple, en comptades ocasions.

“Hem reunit el ple del Sanedrí perquè avui hem d’arribar a l’acord”, va enunciar la Primera Secretària. I va afegir: “No ho podem postergar més”. De nou, un assentiment unànime va recórrer la taula de banda a banda. “Un acord sobre la nova Llei”.

Feia un temps, en efecte, que el Braç Alt i la Coa de Bou havien entrat en una disputa jurídica, a compte de la Llei que regia els usos lingüístics dels ciutadans de la Pàtria. Fins aleshores n’hi havia molts (una majoria, sostenien alguns) que parlaven en cimeri, mentre que els ciutadans que es reclamaven a si mateixos com a aborígens parlaven en estigi. El membres del Braç Alt, a pesar que eren parlants d’estigi, coincidien amb la Coa de Bou a proclamar la supremacia del cimeri. Però la Coa de Bou volia alguna cosa més. Volia que l’estigi desaparegués dels sistemes de serveis públics de la Pàtria, que eren la sanitat i l’escola. O, si no, que l’estigi es fes servir només a l’assignatura de brodar coixineres, una artesania molt arrelada a la Pàtria. Als del Braç Alt tot això no els semblava del tot malament: al contrari, era el que sempre havien volgut fer. Però temien la contestació que hi pogués haver entre la ciutadania. Hi havia qui, en aquestes coses de defensar l’estigi, era molt radical. De fet, per la Coa de Bou els defensors de l’estigi eren enemics de la Pàtria, mereixedors dels pitjors càstigs. Els del Braç Alt pensaven igual, però consideraven que aquells mals patriotes ja havien estat castigats a bastament durant la Guerra, que havien guanyat ells. D’això en feia vuitanta anys, però tots se’n recordaven. Els de la Coa de Bou, a més, expressaven un fort desig de repetir-ho.

La sala gòtica s’il·luminava amb torxes, i tots anaven vestits amb els hàbits dels membres del Sanedrí, que eren anomenats comares i compares. Cada un tenia una àrea de govern a càrrec seu, sobre la qual era especialista. El compare que tenia cura de foravila, per exemple, duia sempre amb ell una escopeta de caça, per demostrar la seva competència en la matèria que governava. Anava sempre al costat d’un compare major que estava obsessionat a esborrar un carril d’una autopista, cosa que no aconseguia per molt que s’hi capficava. La Primera Secretària era la que presidia les reunions i la que tenia el vot de qualitat en cas que fos necessari el desempat. La Primera Secretària, abans de ser Primera Secretària, havia fet carrera dins el Braç Alt, però ara es veia obligada a integrar-hi els de la Coa de Bou per poder mantenir el poder en el Sanedrí. De fet, hi havia rumors que apuntaven que en realitat no era ella, la que realment tenia el poder. En teoria havia de retre comptes als Bruixots de la Planura Central, que eren els màxims dirigents del Braç Alt. Però, a més d’això, cada dia era més clar el poder que la Coa de Bou exercia damunt les decisions de la Primera Secretària.

“L’acord és fàcil”, va exposar el confrare de foravila, el de l’escopeta. “Llevam l’estigi de l’escola, com ja el vàrem llevar de la sanitat, i tots contents”. La Primera Secretària es va girar als seus confrares de confiança, i es va trobar que un estava a punt de tancar els pressupostos del Sanedrí mentre que l’altre suava només de pensar en el desgavell que s’organitzaria dins les escoles de la Pàtria si s’acceptaven les exigències de la Coa de Bou.

“Això no pot ser”, va remugar la Primera Secretària, mossegant-se la pelleta de les ungles dels dits. “Per què no?”, insistien els de la Coa de Bou, amb l’escopetota damunt la taula. “No passa res, el que demanam està recollit a la Constitució de la Pàtria”, deien una vegada i una altra. “Home”, va gosar contradir el confrare que passava pena per les escoles”, “l’escopeta no ho és gaire, de constitucional”. El confrare de foravila (ell en deia també ‘mig ambient’) es va descompondre: “Què insinues, moniato?”, clamava, aixecant l’escopeta enlaire.

Havien intentat donar solemnitat a la trobada per veure si l’acord arribava a quallar, però la realitat s’imposava: allà on no n’hi ha, que no n’hi cerquin. La Primera Secretària i el confrare major, el del carril de l’autopista, es van desprendre dels seus hàbits de membres del Sanedrí i van aparèixer en tota la majestat de la seva naturalesa veritable, vestits amb rebosillo i amb calçons de bufes, respectivament. Haurien de trobar una manera d’explicar que la reunió al màxim nivell havia tornat a acabar com el negoci de na Peix Frit, però d’això se n’encarregaria el confrare que passava pena per les escoles: ell sabia fer un xou davant de les càmeres prou aplaudit, en què sortia ell explicant les coses molt a poc a poc, sense alè i sense saliva. Mentrestant, s’acollirien a la santedat de sant Alonso Rodríguez i enviarien el confrare de ‘mig ambient’ i foravila a cercar esclata-sangs. Aquell any no havia plogut i feia l’efecte de no tornar a ploure mai més, però amb els de la Coa de Bou tampoc es podia parlar de la sequera perquè s’ho prenien com una al·lusió al canvi climàtic.