L'ADN apunta que els rapanui van arribar a Amèrica dos segles abans que Colom

BarcelonaQuinze esquelets de residents de l'actual illa de Pasqua han trencat el mite de Cristòfol Colom. Dos segles abans que les tres caravel·les pagades pels Reis Catòlics albiressin les costes del que s'anomenaria Amèrica, els rapanui ja hi havien arribat. L'anàlisi genètica dels 15 cadàvers d'habitants de la remota illa xilena, que hi van viure entre el 1670 i el 1950, desmunta la hipòtesi que la trobada dels indígenes de les illes i els americans s'havia produït després de l'aparició dels europeus.

Per fer l'estudi dels cossos, que es conserven al Museu Natural de París, els investigadors s'han sotmès al judici ètic del poble rapanui, que ha estat d'acord a fer l'anàlisi d'onze ossos de crani i quatre dents de 15 individus perfectament identificats a través de tècniques respectuoses i poc invasives.

Malgrat la llunyania de l'illa (a 3.500 quilòmetres de la costa xilena i a 1.300 de la Polinèsia), cap al 1250 els navegants polinesis ja havien aprofitat la seva habilitat al mar per instal·lar-s'hi. En els següents cinc segles van aixecar una civilització caracteritzada per les estàtues gegants de pedra, els moais, que encara avui guarden enigmes de com es van construir i alçar.

A partir de l'anàlisi de l'ADN dels cadàvers, els investigadors, encapçalats per Victor Moreno-Mayar, de la Universitat de Copenhaguen, han establert que el 90% dels antics pobladors de Pasqua tenen un genoma polinesi i un 10% americà, segons publiquen aquest dimecres a la revista Nature. Però els científics van més enllà i situen la trobada de tots dos grups al voltant de l'any 1300, quatre segles abans del 1722, l'any en què els europeus van arribar per primer cop a l'illa del Pacífic Sud i gairebé 200 anys abans que els homes de Colom toquessin el Carib, el 1492.

Per arribar a aquesta conclusió els investigadors han estudiat com es distribuïa l'ADN indígena americà en el fons genètic polinesi dels rapanui, i per a Moreno-Maya "aquesta distribució és coherent amb un contacte ocorregut entre els segles XIII i XV”. Tot i que la recerca no pot concretar si van ser els indígenes pobladors de l'actual Amèrica del Sud els que van fer el viatge cap a l'illa de Pasqua o els polinesis els que van travessar el Pacífic, la tradició marinera d'aquests últims i les restes arqueològiques avalen aquesta última hipòtesi com la més plausible.

Desmentir el suïcidi ecològic

No és l'única teoria que aquesta investigació qüestiona, ja que també tira per terra la hipòtesi de l'ecocidi, el suïcidi ecològic, que defensa que la suma de la superpoblació de l'illa i la sobreexplotació de recursos naturals per construir barques va acabar per fer col·lapsar la civilització l'any 1600, provocant fam i guerres. És una teoria que s'ha fet popular per trobar una explicació de per què van deixar d'aixecar moais i que es fa servir com a alerta per als riscos d'abusar de la natura. És cert que el territori va perdre el seu bosc original de milions de palmeres, que al segle XVII pràcticament havia desaparegut, però per als investigadors no hi ha una relació directa amb el col·lapse patit abans del contacte amb els colons europeus. Per contra, es destaca la resiliència de la població autòctona davant dels desafiaments ambientals durant segles, tot i que no van poder superar la pèrdua d'un terç de la població quan el 1860 hi van començar a arribar els vaixells esclavistes des del Perú ni les malalties portades pels europeus, com la verola, que va reduir a 110 els rapanui.