Josefina Mompeó: "L'afectació psicològica de la talidomida no té cap compensació possible"

BarcelonaNascuda l'any 1959 a Barcelona, Josefina Mompeó és una de les nombroses víctimes de la talidomida a l'Estat. Aquest fàrmac, que es va comercialitzar a Espanya des dels anys 50 fins al 1985 com a calmant de les nàusees en els primers mesos de l'embaràs, va provocar greus malformacions en milers de fetus, una realitat que es va ocultar durant dècades. Nascuda sense cames, amb un 86% de discapacitat i condemnada a desplaçar-se en cadira de rodes, no ha estat fins gairebé set dècades després que Mompeó ha sabut que rebrà una compensació per aquell greuge. Atén l'ARA el dia en què el govern espanyol ha aprovat indemnitzar 130 persones afectades per la talidomida, onze de les quals a Catalunya, amb 12.000 euros per cada punt de discapacitat.

Com va afectar la talidomida el seu cos?

— Vaig néixer sense cames, amb el braç dret més curt del normal i sense un dit de la mà dreta. Després també em van diagnosticar una escoliosi severa, que és una desviació de la columna.

Quan va néixer, però, no es van relacionar les malformacions amb el fàrmac.

— En aquell moment no se sabia res de la talidomida i ningú els ho va explicar als meus pares. Després vaig saber que, quan jo tenia tres o quatre anys, el ginecòleg l'hi va explicar a la meva mare. També recordo que a casa es parlava d'unes pastilles, però jo no ho vaig saber fins que estudiava segon de biologia. En una classe es va parlar del tema i va ser llavors que en vaig ser conscient.

¿En va parlar amb la seva família?

— La meva mare estava molt afectada, se sentia molt culpable i li va costar molt parlar del tema. Es posava a plorar i em deia que li feia molt de mal. A casa era un tema tabú.

Com es va sentir vostè?

— Ella sempre em deia que havia de tirar endavant i, al final, jo l'únic que volia era acabar la carrera i aconseguir una feina i una vida normalitzada, com qualsevol altra persona jove. Tampoc sabia que teníem dret a cobrar uns diners. Així va ser fins al 2007, quan el meu marit va descobrir Avite (l'Associació de Víctimes de la Talidomida). De seguida me'n vaig fer sòcia, vaig entrar a la junta i vam començar a lluitar perquè se'ns reconeguessin els mateixos drets que als afectats de la resta d'Europa. Com els afectats alemanys, suecs o anglesos, que van tenir ajuts econòmics des de petits.

Com va ser la seva infantesa?

— No vaig poder anar a la mateixa escola que la meva germana perquè no m'hi volien, així que als 7 anys em van ingressar a l'hospital asil de Sant Rafael, on vaig poder començar a estudiar i fer rehabilitació. Hi estava internada tota la setmana i els caps de setmana anava a casa, fins que als 15 anys vaig començar BUP i, amb el mínim d'adaptacions, vaig poder entrar en una altra escola i, finalment, a la facultat. Després vaig lluitar i opositar per entrar al cos tècnic de l'Agència Tributària, on vaig treballar fins que em van donar la invalidesa. L'afectació psicològica que va suposar tot plegat per a mi i la meva família no té cap compensació possible.

¿Al llarg d'aquests anys també ha patit discriminació?

— De situacions de discriminació n'hi ha, com passa amb totes les persones que tenen alguna discapacitat. La meva mare em deia que havia de lluitar el doble perquè em consideressin igual que els altres. El pitjor per a mi, però, va ser quan vaig arribar a Avite i vaig veure la injustícia que s'havia comès amb nosaltres, que s'havia amagat tot el que havia passat i que se'ns havien negat les ajudes. Va ser un daltabaix molt fort. Vaig adonar-me de la poca empatia que hi ha hagut durant tants anys amb el nostre col·lectiu.

Fins ara només s'havien indemnitzat 24 persones. Com valora que el govern espanyol ho faci ara amb 130 víctimes més?

— És una sensació agredolça, la d'haver guanyat una batalla però no la guerra i la de pensar que no hi haurà justícia per la vida que hem portat. El reconeixement ens arriba molt tard, a una edat molt avançada i, en el meu cas, sense els meus pares ni el meu marit per veure-ho. Els diners que rebi m'aniran bé per al final de la meva vida, però ja em poden donar 3 milions que no hi ha cap indemnització suficient per a una vida d'abandonament.

¿Hauria estat diferent si aquests diners haguessin arribat abans?

— Haurien servit per pagar desplaçaments, material ortopèdic o per fer adaptacions dels habitatges dels afectats. N'hi ha molts que estan vivint en centres de discapacitats perquè no poden ser a casa, perquè els seus pares ja són grans i fer una adaptació de la casa és caríssim. Molts podríem haver viscut molt més dignament.

Quins són els pròxims objectius del col·lectiu?

— La comissió d'experts mèdics ha acabat reconeixent 130 persones a tot Espanya, cosa que deixa molta gent exclosa. Hem demanat que també es reconeguin totes les persones que tenen un document administratiu o sanitari que els reconeix com a afectats però que no han complert els criteris establerts. També hem de procurar que el que ha passat amb la talidomida no torni a passar mai.

La farmacèutica alemanya Gürnenthal, que va comercialitzar la talidomida, va demanar disculpes als afectats, però la justícia va tombar les indemnitzacions a les víctimes a Espanya. Té esperança que això canviï?

— La farmacèutica té molt poder i, tot i la lluita de l'associació, no l'agafarem mai. La justícia manté que el cas ha prescrit, però en el moment en què es va comercialitzar la talidomida ningú coneixia els seus efectes. La nostra reivindicació és que pagui part de les indemnitzacions, però no crec que ho aconseguim.

Tot i el camí que queda per recórrer, com hauria viscut la seva mare la fita d'avui?

— S'hauria emocionat moltíssim. Malgrat tot el que la removia quan parlava del tema, per a ella hauria estat un descans.