L’aigua molla forada la dura roca

PalmaHavia de ser capellà, dibuixant o músic. En lloc d’això, es va trobar fa un segle amb Antoni Maria Alcover i aquesta coincidència li va marcar la vida per sempre. El menorquí Francesc de Borja Moll completà el Diccionari Català-Valencià-Balear –per això conegut com l’Alcover-Moll– i es convertí en un dels gran referents de la recuperació cultural en català, elegint “l’aigua molla forada la dura roca” –una cita d’Ovidi– com a lema de l’editorial amb el seu llinatge. Diumenge 10 se celebra el seu aniversari, el Dia de Francesc de Borja Moll, promogut per la institució que en du el nom, en aquest 2021 en què també es commemoren els trenta anys de la seva mort i el mig segle de la concessió, el 1971, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. 

Va néixer a Ciutadella el 10 d’octubre del 1903 i per aquest motiu li posaren el nom del sant del dia, Francesc de Borja, besnet del papa valencià Alexandre VI. Per aconseguir una bona formació, ingressà al seminari i fou allà on, el 18 d’agost del 1917 –puntualitza a les seves memòries–, va conèixer Antoni Maria Alcover, que duia a terme una de les seves incessants excursions per tot el territori, per “arreplegar paraules i frases que li servissin” per al Diccionari.

En acabar els estudis, Moll no es veia a si mateix com a capellà –“tenia la seva part de culpa el desvetllament de l’instint sexual”– i va provar sort amb els seus altres talents, com la música i el dibuix –pel que fa a la poesia, es considerava “divorciat de les Muses”–, o, més prosaicament, d’oficial de Correus o funcionari municipal. Però mossèn Alcover el convidà a traslladar-se a Palma i fer-li d’ajudant. Gràcies a les lectures i a lliçons de filòlegs de primera línia, es convertiria en el continuador del Diccionari –una tasca monumental, el primer fascicle de la qual es publicà el 1926– i en el que ara diríem un dinamitzador cultural: l’Editorial Moll, Llibres Mallorca, l’Obra Cultural Balear, els cursos de català i les Rondaies a la ràdio, tot allò en un entorn polític no gaire propici per a la nostra llengua.

“Hi ha poques obres en la cultura catalana tan àmplies, tan sòlides” com la seva, en va dir Montserrat Roig. Avui, de fet, amb mitjans molt més sofisticats, costa de creure que el Diccionari Català-Valencià-Balear –que es diu així perquè Alcover volia que illencs i valencians també el considerassin seu– fos obra de només dos homes –si bé s’ha de destacar la col·laboració de, entre d’altres, Manel Sanchís Guarner i la mateixa filla de Moll, Aina, na Molleta per a Alcover– que, fent servir l’expressió de Jean Cocteau, “ho varen aconseguir perquè no sabien que era impossible”. A ca mossèn Alcover ni tan sols hi havia màquina d’escriure: Moll feia servir la del despatx del Foment del Civisme, del qual fou directiu.

La ‘tribu’ Moll 

Si bé Moll va continuar residint a Mallorca fins que va morir, el 18 de febrer del 1991, mai no va trencar els vincles amb Menorca, a la qual tornà sovint. Fins i tot, el 1969, per arribar a temps de pronunciar una conferència al Cercle Artístic de Ciutadella, va posar en pràctica allò que havia anunciat que no faria, com no fos en cas d’urgència: agafar un avió, per primera vegada en la seva vida. Altres viatges, a la resta de territoris de llengua catalana, a la resta de l’Estat i a l’estranger, foren constants, sobretot per compromisos acadèmics. El de noces el va fer, a Barcelona, amb catorze anys de retard –quan Sanchis Guarner i la seva esposa s’encarregaren de cuidar els seus nins–. El 1964, rebé el doctorat Honoris Causa per la Universitat de Basilea –ell, que no s’havia arribat a llicenciar.

Casat amb la també menorquina Francesca Marquès, serien pares de quatre filles i quatre fills –amb la seva corresponent descendència–, allò que el patriarca batejà com a ‘tribu Moll’. Entre els quals hi havia el polític Josep, el pianista Joan, el continuador de l’editorial familiar Francesc, la ja esmentada Aina, lingüista; Cisca, llibretera, i el gendre artista Pere Martínez Pavia. I l’actual senadora Susanna Moll. 

Afortunadament, en deteriorar-se la salut d’Alcover –va morir el 1932–, Moll era allà per salvar la continuïtat de la seva obra, primer constituint com a societat l’editorial Alcover –la família li va cedir, de bon grat, la taula de feina del mossèn– i, després, promovent la Lliga de Socis Protectors del Diccionari –a més de fer rendible la impremta Mossèn Alcover. La col·lecció Les Illes d’Or, el 1933, fou el germen de l’Editorial Moll, creada l’any següent. En aquell moment, el ciutadellenc contemplava la seva situació –“diversions, cap (...) vida social (...) nul·la; estat d’esperit, sempre alegre i coratjós”– amb un raonable optimisme. 

Però, com tothom sap, el 1936 esclatà la Guerra Civil –el franquisme triomfà tot d’una a Mallorca, no així a Menorca, on quedaren les seves dues filles grans fins al 1939–, i el règim vencedor recelava de tot el que pogués sonar a ‘separatisme’. Que Moll no s’hagués presentat voluntari a les milícies urbanes, una mena de força auxiliar, aixecà suspicàcies que podien resultar incòmodes –havia estat un dels signants de la Resposta als catalans, arran d’una proposta d’aquests de col·laboració cultural, poc abans del cop d’Estat–, així que no va tenir més remei que apuntar-s’hi. El 1935 havia estat elegit membre corresponent per Mallorca de l’Acadèmia Espanyola, la qual cosa motivà que “un company de guàrdia, oficinista madrileny”, es menjàs tot allò que havia amollat sobre “mallorquí i català” en assabentar-se de qui era, en realitat, aquell menorquí tan discret. 

Moll va haver de fer vertaders equilibris en els anys més durs de la dictadura. Tot i la sacralització del castellà, entre el 1937 i el 1945 es pogueren publicar 23 llibres en català, i setze d’ells sortiren de la seva impremta, la Mossèn Alcover. També aprofità l’auge de l’alemany i l’italià –els aliats de Franco– per redactar i publicar manuals d’aquests idiomes, amb gran èxit. Justament, el seu coneixement de l’alemany li serví per accedir a una plaça de professor d’institut. 

La censura, aleshores, arribava a extrems que avui ens resulten ridículs: “No es podia publicar un llibre en català si no duia el títol en castellà i un pròleg també en castellà”. Moll es negà que un tom de les Rondaies mallorquines es publicàs, el 1944, amb tals condicions, i el va deixar per més endavant. Encara el 1956, a Barcelona, el comminà el delegat governatiu que finalitzàs la seva xerrada –que anava per la meitat– en castellà, així que es va limitar a afegir: “La conferencia ha terminado”. 

L’any de la victòria 

El 1948, el matrimoni Moll adquirí la llibreria Llibres Mallorca, de la qual s’encarregà primer Francesca Marquès i després la seva filla Cisca. El Diccionari conegué una revifada –en part gràcies al savi mallorquí de Cambridge Joan Mascaró– i es donà a conèixer al gran públic. Però Moll, que amb el seu tarannà moderat i dialogant havia refet els ponts amb l’Institut d’Estudis Catalans trencats en vida de mossèn Alcover –ell mateix hi ingressaria el 1960–, continuava rebent les crítiques d’aquells que eren més fabristes que el mateix Pompeu Fabra –“a mi no m’encotilla ningú. Jo sempre he tingut llibertat de posar el que vulgui”, diria Moll a Montserrat Roig anys més tard. La Fundació Joan March, des del 1958, aportà fins a 300.000 pessetes –de l’època!– per finançar el Diccionari. 

Aquest arribà a la culminació el 1962 –“el meu any de la victòria”, va dir el menorquí–, i aquell mateix any creà una entitat, l’Obra Cultural Balear –seguint el model d’Òmnium Cultural, nascut el 1961–, per promoure el català. Moll mai no va voler figurar: l’horroritzava ser jurat de premis i sentia “aversió” pels càrrecs, així que en fou elegit president Miquel Forteza, aprofitant que, per ser funcionari estatal, “estava en bones relacions amb les autoritats”. També als anys seixanta s’estrenava el menorquí com a locutor radiofònic amb les Rondaies emeses per Ràdio Popular. El 1963, al carrer Torre de l’Amor de Palma, s’hi instal·laren l’Editorial Moll, les calaixeres amb les cèdules del Diccionari i el seu despatx i biblioteca.  

El segon volum de les seves memòries només arriba fins al 1975. La Transició, amb la recuperació de les llibertats i l’inici de la normalització lingüística, començà a reconèixer els seus mèrits, però, així tot, va haver de tornar a sortir a la palestra: com quan una ordre ministerial, el 1979, va reglamentar la “llengua valenciana” i ell va dirigir una ‘carta oberta’ al llavors president Suárez per expressar-li el seu desacord amb aquesta denominació. 

La Institució que porta el seu nom i que promou la celebració del Dia de Francesc de Borja Moll, cada 10 d’octubre, es creà el 2015, per preservar el Diccionari, les Rondaies i la resta del fons de l’Editorial Moll, que tancava el 2014, víctima de la crisi. El 2018 es creava la Nova Editorial Moll, amb publicacions noves. El llegat monumental de Moll té, així, continuïtat.