L'aïllament a Lluc, des de dins

LlucEn Xisco mira la plaça dels Peregrins de Lluc des de la recepció del santuari. Plou i fa molt de vent. Duu katiuskes i una gorra. Tot és poc, amb aquest fred. Gairebé no es veuen els bancs de pedra que hi ha a la plaça, estan amagats davall la neu. Hi ha branques d'arbres pertot. En Xisco Fullana, el pagès de Lluc des de fa més d'una dècada, diu que no amb el cap. Respon a com va, una pregunta estúpida amb el paisatge de destrucció que enrevolta Lluc: "La neu no em fa por, i la feina la farem. Però el mal que ens ha fet aquest temporal no l'arreglarem ni en vint anys. Lluc no serà, en molt de temps, com era fa dos dies". Fa dos dies era diumenge, 26 de febrer de 2023, abans de l'arribada de la borrasca Juliette a l'illa.

Dilluns, poc abans de les nou del matí, na Lina Cerdà ja no sap què dir als clients. Alguns volen allargar la seva estada per no baixar durant la borrasca; altres li demanen si es pot circular per les carreteres. Na Lina, una de les recepcionistes del santuari, ha aconseguit arribar al seu torn de feina ben prest al matí, igual que altres companys seus. No es desferra del telèfon, i atén com pot la gent que entra i surt de la sala: "Crec que ja hi ha algunes carreteres tancades. Estam molt poc acostumats, a Mallorca, a viure situacions així". Un client que és a la recepció diu que ell duu cadenes, però que no les sabria posar. No han passat gaires minuts i Emergències 112 anuncia per Twitter el tancament de carreteres. Moure's no és una opció; almenys, no és una opció gens segura.

Durant aquest primer dia de Juliette, l'ambient és estrany. Alguns aprofiten la sala de lectura per fer-hi feina; altres, senzillament, esperen. Hi ha un cartell que posa que està prohibit menjar-hi, però s'hi menja. L'equip de treballadors del santuari està per a altres coses, ara mateix. A les 16.20 h cau la cobertura. No es pot ni telefonar a l'112. No: no hi ha cobertura, no hi ha manera de comunicar-se amb l'exterior. Només hi ha una mica de cobertura just davant el restaurant Ca s'Amitger i a la cabina de fusta del pàrquing (això no se sabrà fins l'endemà, dimarts). Des de la finestra es veu que la neu va perdent lluïssor i ja no fa tanta gràcia. El dia torna gris, espès i violent. Se senten cruixir els arbres. Pareix que a fora hi ha caçadors, però són les branques rompent-se.

És gairebé fosc quan entra un home a la recepció i diu que hi ha hagut un accident. Un altre home corre cap a Sa Fonda (el restaurant que es convertirà en sala comuna durant els dies d'aïllament) amb un infant d'un any i poc en braços. Necessiten roba eixuta i tovalloles. Ningú sap ben bé què ha passat, però arriba més gent exhausta i amb la roba xopa. Són les persones que han partit a les 15.30 h amb la Guàrdia Civil i una llevaneu cap a Pollença. Quan eren prop del Coll de la Batalla, la caiguda de pins els ha impossibilitat continuar circulant. Se sent pels passadissos que un pi ha caigut damunt una furgoneta on hi havia una família. "Han tornat a néixer", diu el diaca Toni Moreno, que no se sap si va o ve perquè és a totes bandes al mateix temps.

A Sa Fonda, un grup d'alemanys s'entreté bevent cerveses. Se'n va el llum. No hi ha aigua, ni freda ni calenta. Això vol dir que tampoc no funcionen les cadenes dels excusats; les conseqüències olfactives d'això no tardaran a fer-se notar. A poc a poc van arribant les famílies, omplen les taules. Hi ha més d'un centenar de persones; molts són infants. El diaca i el prior, Marià Gastalver, reparteixen espelmes a cada taula. Hi ha ciris arreu del menjador: "Tot això són ofrenes que fa la gent a la Mare de Déu! Tanta sort!", crida en Toni, el diaca. Els cambrers duen frontals per moure's pel menjador i servir els plats als comensals. La gent usa les llanternes del mòbil per endevinar l'escalopa. "Pareix que som a un ritual xamànic new age", diu algú.

Entre els clarobscurs del menjador es veuen els vestits lluents dels treballadors de manteniment de carreteres del Consell de Mallorca. Són en Biel Torrandell, en José Carlos Caules i en Pedro Cifre. "Està tot molt fotut. Hem hagut de caminar des de Binifaldó esquivant pins caiguts i pins que queien", diuen. Se'n fan creus; o no s'ho creuen: "Havíem vist nevades grosses, però mai un desastre com aquest. Que nosaltres siguem aquí és molt mal senyal".

Una de les preocupacions comunes entre les més de 100 persones aïllades a Lluc és no poder contactar amb la família ni saber què passa a altres indrets de l'illa. Des d'un lloc on sembla que un cel negre s'ho ha d'engolir tot, el més inquietant és desconèixer la magnitud del desastre. Els alemanys riuen fort, com si la cosa no anàs amb ells; quan ja no es poden servir cerveses, passen a les herbes. La gent va abandonant el menjador, i abans que toquin les deu i mitja del vespre, tothom és a les habitacions. A la casa de l'espiritualitat de Lluc, l'atmosfera és fantasmagòrica.

Qui duu rellotge, o encara té bateria al mòbil, sap quina hora és. Qui no, no sap a quina hora comença dimarts. El berenar no s'assembla en res al bufet d'embotits i cereals que hi havia dilluns: avui toca racionament. No hi ha cafè i només es permet un tassó de llet o una infusió per hom. "No és que ens falti menjar, però no sabem quant de temps estarem aquí i no podem oferir bufet", explica amb calma en Toni Moreno.

A la barra de Sa Fonda es van acumulant plats. El personal d'hostatgeria conta que anit, per escurar els plats, van haver de fondre neu dins una olla per tenir aigua calenta. Riuen, però estan cansats: "Vaig anar a dormir a les dues i a les sis ja estava aixecada", conta Patricia Pérez, l'encarregada de sala. Ha de calmar els ànims a alguns cambrers; els nervis passen factura: "Tenc un contracte de vuit hores, no de 24!". "És una situació excepcional", replica ella.

En Xavier i en Sendoa, de 8 anys, demanen què és un periodista. Són curiosos, fan preguntes. La professió és un joc mentre feim temps fins a l'hora de dinar. "He vingut de pont amb ma mare i amics i al principi sentia un poc d'inseguretat, però ja estic tranquil", explica Sendoa, que recorda que ahir [dilluns] dematí va sentir una "gran alegria" en veure el paisatge nevat en aixecar-se: "Al principi va ser molt divertit, però després no tant". En Xavier recorda que, anit, son pare li va contar "rondalles a l'antiga": "M'ha agradat molt que nevi!", assegura. Qui fa una cara estranya és n'Albert, de 12 anys, el germà d'en Xavier: "No em sent segur aquí. La neu està bé, però després se'n va anar el llum i tot...". El diaca vol posar remei a això, així que decideix organitzar un xou artístic per a tothom a les 16.30 h.

Després de dinar torna a nevar. Alguns decideixen anar a carregar el mòbil al cotxe per intentar comunicar-se amb la família si hi ha sort amb la cobertura devora Ca s'Amitger o a la cabina de fusta del pàrquing. Juliette encara és violenta, i no hi ha manera de travessar el gairebé mig metre de neu sense congelar-se els peus.

Des de l'entrada del santuari se senten els infants cantar cançons populars. "És un elefant que en bicicleta va...", "Na Catalina de plaça, aquella qui ven es pa...". I, de sobte: "Ha arribat la màquina llevaneu!". Per un moment sembla que avui, dimarts, es podrà sortir. "Qui vulgui baixar de Lluc que vagi a fer les maletes i ens veim a les sis i mitja al pàrquing. Anirem amb comboi amb la Guàrdia Civil". Com una estampida, moltes famílies corren a fer la maleta. Davant la recepció, apareixen els agents i diuen que no, que ningú es mou del santuari. Hi ha nirvis perquè molts volen partir. Però la Guàrdia Civil insisteix que no, que davallar és impossible. Que només evacuaran persones que ho necessitin. Que les carreteres són intransitables. Que demà, dimecres, ja ho veurem. La missa de les 19 h asserena les poques ànimes que hi són. Per sopar, arròs blanc i salsa de tomàtiga exquisidament especiada. Llarga vida al cuiner Ashok Kumar!

"Oh, s'ha estirat el cel". Dimecres dematí la destrucció de l'entorn contrasta amb un paisatge blanc pur i un cel, certament, mig estirat. Citen tothom a les 10.30 al pàrquing: avui, sí, cap a baix. Toni Moreno dona les gràcies a la gent per la paciència. La Guàrdia Civil ajuda els hostes a llevar la neu de devora els seus cotxes per poder sortir. "S'acaba el viatge d'estudis!", diuen. Davallant per la carretera cap a Caimari, la vista és desoladora. Hi ha arbres tombats des de les arrels. Ja no cruixen, però quasi es pot sentir com criden de mal. Alguns no només han sentit la Mare de Déu de Lluc; també la serra de Tramuntana demana ajuda.

Divendres, a Lluc encara no hi ha cobertura; els que hi són no es poden comunicar amb l'exterior. Sí que s'ha arreglat el tema del llum i l'aigua. El santuari, però, encara no pot acollir ningú per allotjar-s'hi. Des d'allà donen les gràcies a la Mare de Déu de Lluc: "Ha vetllat perquè no hi hagués cap desgràcia humana i poder treure el millor de cadascú en unes circumstàncies tan dures i inesperades".

Al final, ni ha de fer gràcia ni ha de fer ràbia. Fórem allà, ja està. I, encara que sigui tard, aquí estam per explicar-ho. Recordarem Juliette cada vegada que mirem la Serra. Ara sí, que ja sabem com s'escriu.