L'altra dictadura

PalmaNo és tan coneguda com la de Franco, ni va durar tant. Però, abans que ell, la ‘dictadura’ per excel·lència era la de Miguel Primo de Rivera –pare del fundador de la Falange–, que també es va caracteritzar per la manifesta hostilitat cap a la llengua i la cultura catalanes. Dia 13 de setembre es compleixen cent anys del cop d’estat d’aquest militar i aristòcrata andalús, que es va mantenir en el poder fins al 1930, amb el beneplàcit del rei Alfons XIII, que així va transgredir els seus deures constitucionals. Un any més tard, el mateix monarca es veuria arrossegat per l’arribada de la República.

El cop d’estat del 1923 enfonsava un sistema polític que manipulava sistemàticament les eleccions, del qual el mallorquí Antoni Maura era un dels dirigents històrics. Es patien problemes greus, com la situació econòmica i la guerra del Marroc, així que la reacció, en general, fou de passivitat, quan no de suport. Primo de Rivera era el ‘cirurgià de ferro’, que hi aplicaria mesures dràstiques. A més, les dictadures s’havien posat de moda: un any abans Mussolini havia arribat al poder a Itàlia, també amb el vistiplau del monarca constitucional.

A les Illes, segons assenyala l’historiador Miquel À. Casasnovas, “no hi hagué protestes” pel cop, “ni entre els polítics ni entre l’opinió pública”. “Al carrer”, afegeix Cristòfol Mateu a la seva tesi sobre la dictadura, “la major part de la població illenca es va comportar (...) amb absoluta indiferència i un mutisme gairebé total” –actitud molt mallorquina, tot s’ha de dir. Només un sector del moviment obrer expressà la seva oposició. “És una esperança qui, en una nit de tenebres, ofereix un far de salvació”; així elogiava al nou règim La Almudaina, segons recullen els investigadors Bartomeu Caimari i Carles Quintana.

Molt diferent va ser l’actitud del seu col·lega El Día, citat per Mateu: “Davant del fet consumat, és forçós inclinar-se. Un govern militar ha succeït un govern civil. Creiem finalitzada l’era dels pronunciaments i prou afermada la democràcia (…) Un sector que no representa la majoria del país no li pot imposar els seus futurs destins”. Era el diari del financer Joan March, que havia guanyat les eleccions a les Illes uns mesos abans i ara quedava sense el seu escó a Madrid, ja que les Corts foren dissoltes. Per aquesta actitud, El Día seria objecte de la ira de la censura. Però March, al cap i a la fi home de negocis, es reconciliaria amb el dictador, que li atorgà el monopoli del tabac a Ceuta i Melilla.

Weyler dona la ‘Santjoanada’

A les Balears, el capità general de torn, Ventura Fontán, va declarar l’estat de guerra. Primo de Rivera designà un primer ‘directori’ –govern– format només per militars. Aquesta fórmula es va estendre pertot, així que el general Lorenzo Challier va passar a ser el nou governador. Com que un dels objectius del nou règim era arrencar d’arrel el caciquisme, que havia estat la xacra del sistema constitucional, les autoritats civils foren substituïdes per unes altres de noves, la qual cosa no va contribuir, precisament, a l’estabilitat: a Maó –apunta Casasnovas– se succeïren cinc batles en poc més d’un any.

El veterà Maura, que moriria només dos anys més tard, “va acceptar el nou poder com anormal i transitori”, segons el seu biògraf Pere Fullana, però poc després marcava distàncies amb la dictadura. En canvi, una bona part dels seus seguidors, els mauristes, donaren suport a Primo de Rivera. De fet, tot i les suspicàcies del directori, “els vells cacics, amb les seves respectives xarxes clientelistes, continuaren en general controlant la vida local i provincial, posant-se ara al servei del nou règim”, com comenta la catedràtica d’Història Contemporània Susana Sueiro.

El general mallorquí Valerià Weyler, liberal i que ja tenia 85 anys, va partir “precipitadament” de Palma –on “estava passant uns dies”, diu Mateu– cap a Madrid, en el moment de produir-se el cop. Els seus biògrafs Gabriel Cardona i Juan Carlos Losada assenyalen que Primo de Rivera l’havia sondejat sobre el seu suport. Weyler es negà a sumar-se al cop, va expressar fidelitat al govern quan es va produir i va intentar un contracop, la ‘Santjoanada’, la nit de Sant Joan del 1926, per enderrocar el dictador, sense èxit.

La bona entesa inicial entre el rei i Primo de Rivera va quedar rubricada amb la visita que Alfons XIII i la seva esposa, acompanyats pel dictador, varen fer a Mallorca el novembre d’aquell mateix 1923; desembarcaren a Alcúdia i visitaren Inca i Palma: “La rebuda tributada per la població mallorquina fou multitudinària i entusiasta”, signe del “notable suport popular” al règim, apunta Casasnovas. El setembre del 1929, ja pròxim a finalitzar el seu període de govern, el dictador s’acostà a Menorca, en companyia de Jaume de Borbó, segon fill del monarca. També visitaren tots dos Eivissa, on arribaren amb el vapor Infante Don Jaime.

El major èxit de la dictadura fou la liquidació del conflicte colonial al Marroc. El 1925, la col·laboració entre les dues potències ocupants, Espanya i França, va fer possible el desembarcament a Al Hoceima, que ofegà la revolta rifenya. Es feren servir vaixells de la companyia Trasmediterránea per transportar tropes i material bèl·lic. S’hi varen enviar soldats mallorquins, menorquins i eivissencs, segons els historiadors Simó Gual i Maurici Cuesta i el periodista Deseado Mercadal. El 1927, els soldats que tornaven victoriosos “foren rebuts al port [de Palma] amb grans manifestacions d’alegria de la població sencera”, segons recull Gual.

L’obsessió pel ‘separatisme’

Un dels objectius essencials de Primo de Rivera era tot allò referit a llengües i cultures diferents de la castellana. Ja el 25 de setembre del 1923, segons registra Mateu, promulgava un decret “contra les actuacions separatistes”, una de les conseqüències del qual fou que la bandera mallorquina ja no podria penjar-se als ajuntaments. L’exaltació dels símbols oficials arribà a tal punt que el 1925 –recull el jove historiador– es desfermà un conflicte entre autoritats civils i religioses per una qüestió aparentment nímia: que la bandera espanyola es posàs a terra, al pas del Santíssim, en la celebració del Corpus, com a signe de veneració. Aquesta submissió no agradava al dictador, que va donar ordres que tal costum fos abolit. Es va registrar una veritable mobilització de les forces vives en defensa de la tradició, fins que el bisbe Gabriel Llompart va trobar una solució salomònica: que fos “arriada i col·locada sobre un altar preparat per a això i no a terra”, la qual cosa va satisfer el directori.

Pel que fa a la llengua, se succeïren les instruccions per imposar la utilització del castellà. Aquesta era una obsessió del dictador, que “estava totalment convençut que darrere les llengües espanyoles no castellanes s’encobrien invariablement intencions separatistes”, diu Mateu. El 1926, suposadament per motius econòmics, es va suprimir la subvenció de 25.000 pessetes anuals que el govern constitucional havia atorgat a Antoni Maria Alcover per al Diccionari català-valencià-balear, justament quan n’iniciava la publicació. I no és que mossèn Alcover fos cap perillós separatista, ni de bon tros.

Un capellà mallorquí amb el qual el dictador en persona va tenir una bona topada fou Josep Miralles, aleshores bisbe auxiliar de Barcelona. Segons el filòleg i historiador Josep Massot, Primo de Rivera el va sondejar sobre “la qüestió del català a l’Església”, queixós que aquesta fos la llengua habitual a la litúrgia, a la qual cosa “replicà el bisbe que no s’havia de tractar l’assumpte, ja que no hi havia cap problema. El general va insinuar que se l’havia d’ajudar en la seva obra d’espanyolització”, però Miralles es va mostrar categòric que “no s’havia de tractar tal qüestió”.

Segons Mateu, un altre objecte de persecució de la dictadura, sembla que també per les dèries del mateix Primo, fou tot allò que atemptàs contra la moral catòlica. A Palma, la Guàrdia Civil va detenir “diverses persones en dues partides de ‘joc dels prohibits’”. Es va proscriure el burro, “en el qual es jugaven importants quantitats”, si bé aquesta norma es va relaxar “a petició d’una comissió del gremi de cafeters”, als quals “es va permetre poder jugar als seus establiments”. També s’imposaren multes contra el ‘mal parlar’ o paraules grolleres i la pornografia.

Les principals innovacions orquestrades per la dictadura no varen tenir èxit, i molt menys a les Illes. Com comenta Mateu, el sometent, una mena de policia ciutadana, podia tenir un sentit a la Península amb un problema important d’ordre públic, però no a Mallorca, “atès l’ambient de pau generalitzada que s’hi respirava”. La nova formació Unió Patriòtica, que, segons el dictador, no havia de ser un partit, ni de dretes ni d’esquerres, per superar la vella política, es va nodrir dels mateixos polítics d’abans. A Eivissa, ho va fer dels membres de les entitats catòliques que havia fundat l’actiu Isidor Macabich. A l’Assemblea Nacional, que havia de substituir el Congrés i el Senat constitucionals, “els tres representants mallorquins passaren pràcticament inadvertits”, afegeix Mateu. “Pitjor encara, els seus noms únicament apareixen al diari de sessions (...) per ressenyar alguna absència justificada”.

La pèrdua de suports i el naufragi de les seves iniciatives portaren Primo de Rivera a presentar la dimissió al monarca, el gener del 1930. La dictadura havia fracassat en els seus objectius i aquell fracàs arrossegà el monarca, que hi havia apostat. La II República va arribar en poc més d’un any.