L’altra 'invasió' del 1714: els castellanismes que han colonitzat el català

BarcelonaVa ser a partir d’un viatge a l’Índia quan Frederic Perers (Barcelona, 1974) va començar a pescar castellanismes. Al país asiàtic es va adonar de com n'era de present l’anglès en la parla col·loquial en hindi. "Si amb 90 anys d’ocupació britànica ja es percebia el rastre de l’anglès en la terminologia moderna, en el nostre cas, després de tres segles de desoficialització de la llengua, la influència havia de ser molt més gran", va pensar. La diferència és que detectar els manlleus en el cas del català i el castellà és molt més complicat, pel veïnatge inevitable i perquè són dues llengües que provenen del mateix tronc. Això ha fet (i continua fent) que els castellanismes passin desapercebuts i acabin sent assimilats amb facilitat.

Durant anys aquest dissenyador i artista visual especialitzat en llengua i memòria històrica va dedicar-se a inventariar tots els castellanismes que anava trobant referenciats en obres canòniques, com el diccionari etimològic de Joan Coromines (DECLC) i l’Alcover-Moll (DCVB), o directament en articles de filòlegs com Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes o Carles Castellanos. En va recollir més de 400. "Buscava una xifra, com qui busca la temperatura del malalt. És colpidor, veure’n tants de junts", afirma. Però és que, a més, quan els va disposar per segles, en funció de l’entrada de la paraula al català, davant dels ulls li "va aparèixer la història del país", sentencia.

Els primers castellanismes que es poden trobar en textos daten del segle XIII, com ara al Llibre dels feyts. Fins al segle XV hi ha un transvasament "normal de veïnatge, que és enriquidor", diu Perers. Totes les llengües són poroses i les paraules viatgen lliures. Sense anar més lluny, el català ha aportat al castellà paraules com añorar, papel, festejar, forastero o clavel. Però amb l'entrada de la dinastia castellana dels Trastàmara i en especial després del Decret de Nova Planta, "la relació d’igualtat es trenca i arriba una gran allau de castellanismes, el descontrol, que és on ens trobem encara ara". "Sense una situació de dominació política, aquesta subordinació lingüística no hauria passat de la mateixa manera", exposa Perers. Per això ha titulat el llibre L’efecte Villalpando (Andana), el cognom del fiscal del Consell de Castella que, en una instrucció secreta del 1716, demanava la castellanització "de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

El volum és un divertiment per a aficionats a la llengua, perquè permet recuperar paraules genuïnes que el castellanisme ha arraconat (nafra per llaga o frau per estafa), i hi incorpora la informació extreta de les fonts lingüístiques. Per exemple, es veu el desacord en l’origen de termes com caldo, clero o borratxo. A la vegada pot ser un turment tant per als que els martiritza la tolerància a les interferències com per als que hi treuen ferro i han acollit els castellanismes normatius com a fills propis. Perers no hi ha incorporat els castellanismes no normatius perquè serien inabastables, i tampoc les paraules que arriben de l’espanyol quan el català no tenia cap mot preexistent (com lloro, xocolata, vainilla, caoba, mico, hamaca, tomàquet, etcètera).

"El llibre no va de dir com s’ha de parlar o no. Ni sóc virgilista ni anti-IEC, no dic que siguem massa permissius ni que ho siguem massa poc –puntualitza Perers, que assenyala que és més dramàtica la degradació de la sintaxi–. Ara mateix tampoc no estem en disposició de triar: el que vull és que es parli català i, si pot ser, tan bé com es pugui". Tanmateix, Perers sí que vol que el llibre sigui un toc d’atenció que faci prendre consciència, i per això obre una pregunta retòrica: "Fins quan una llengua podrà resistir la pressió d’una llengua veïna més poderosa i amb un estat?".

10 castellanismes que no diries que ho són

'Ajuntament' en comptes de 'comú', 'consell' o 'paeria'

Amb el Decret de Nova Planta es va uniformitzar tota una nova organització del règim local: és quan apareixen els ajuntaments o corregiments, amb el seu alcalde i els seus regidors, que substitueixen els jurats, els cònsols i els homes de consell de les universitats catalanes.

'Assumpte' en comptes d''afer'

Va entrar oralment com a assunto (o assunte en valencià) per parlar del tema d’un sermó o per donar volada fraseològica a un fet. Durant la Renaixença ja apareix adaptat al català com si hagués vingut del llatí com a assumptum. "És el camuflatge perfecte: convertir una paraula forastera en catalana recorrent a la ucronia i a un bon vestit de grafia etimològica", diu Gabriel Bibiloni. És el recurs habitual de la llengua també per adaptar neologismes.

'Bodegó' per 'natura morta'

Mentre en francès i en italià han mantingut la natura morta, en català, ja el 1600, es va calcar aquest bodegó, que literalment voldria dir bodega petita.

'Carca' per 'retrògrad'

Ve del castellà, i seria una abreviació de carcunda, en el sentit despectiu de reaccionari o conservador, que és un gal·licisme que altera corcova, que vol dir gep.

'Estiuejar' per 'passar l’estiu'

Quan van començar a existir les persones que passaven l’estiu en un indret que no era casa seva (entre els anys quaranta i seixanta) es va calcar la fórmula veranejant, que té la interferència lèxica i morfològica del verano castellà. El castellanisme es va maquillar amb aquest estiuejant.

'Mandonguilla' per 'pilota de carn'

Per si aquesta terminació en -illa no fos prou sospitosa, resulta que arriba a principis del segle XX del castellà per l’encreuament d’albondiguilla (d’origen àrab) i el mondongo, un plat típic llatinoamericà fet de tripes.

'Pillet' per 'murri'

El diccionari normatiu no ha acceptat pillo (per aquesta -o final?), però sí que introdueix pillet i pilleria, que es fan servir des de mitjans del segle XIX per designar els murris. És un derivat del pillo castellà, que al seu torn vindria del pileare llatí, que vol dir robar. En l’accepció més moderna, pillar es fa servir col·loquialment per agafar.

'Resar' per 'pregar'

Mentre els nostres veïns mediterranis han mantingut el prier i pregare, el català va calcar el resar castellà com a mínim des del 1647. Segons Joan Coromines va ser "obra dels predicadors botiflers i acastellanats que tant dominaren en els segles XVI-XVIII, al mateix temps que altres castellanismes d’església, com entregar, llaga, etc."

'Saló' per 'sala'

Tradicionalment, el Saló de Cent era conegut com la Sala de Cent. El saló en el sentit d’espai luxós i solemne s’imposa copiant l’augmentatiu castellà acabat amb -ón, que en català, genuïnament, es formaria amb -às/assa.

'Sereno' per 'vigilant de nit'

El nom prové del vigilant que feia la ronda de nit i anunciava periòdicament l’hora i el temps; en castellà, "Las tres en punto y sereno (o lloviendo)". Van ser uns funcionaris establerts a Barcelona, València i Palma, i en altres ciutats, pels ajuntaments i les audiències borbòniques a finals del XVIII o principis del XIX, "que amb l’excusa del temps vigilaven els patriotes que encara feien algun raid nocturn", escriu Coromines.