Societat 07/09/2024

L’anarquisme menorquí que atià el Noi del Sucre

El 1920 el carismàtic líder de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya estigué tancat a la Mola de Maó gairebé un any juntament amb Lluís Companys, que en sortí abans. Un cop alliberat, el setembre de 1922 tornà a l’illa per esperonar els àcrates a persistir en una lluita que quedà totalment esborrada de la memòria col·lectiva amb el franquisme

6 min

Junta directiva d’El Porvenir de la Vejez amb Gabriel Comas i Ribas assegut al bell mig (1891) Arxiu educació menorca

PalmaAbans de la irrupció del turisme depredador, a principi del segle XX, a Menorca, hi havia gent que creia en la utopia d’un món millor. Foren els anarquistes (‘sense govern’, en grec), també coneguts com a àcrates o llibertaris. Seguiren els dictats de pensadors com el britànic William Godwin (1756-1836) i el rus Mikhaïl Bakunin (1814-1876), que preconitzaven la llibertat total dels ciutadans i la desaparició de l’estat i de la propietat privada. La historiadora algaidina Catalina Martorell Fullana coneix bé aquest moviment. És autora del llibre Anarquisme i lliurepensament a Menorca, 1898-1923 (Calumnia, 2020). “En aquesta illa –assegura– el republicanisme fou molt potent durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). Hi havia persones que participaven en lògies maçòniques i societats lliurepensadores o bé abraçaven noves religions com el protestantisme o l’espiritisme. Això facilità la penetració de les idees anarquistes entre les classes obreres”.

A final del segle XIX la indústria de Menorca estava liderada pel sector del calçat. Segons dades de l’arxiduc Lluís Salvador, devers el 1890 hi havia un total de 110 fabricants de sabates (62 a Maó, 26 a Ciutadella i 22 a Alaior), que donaven ocupació a prop de 3.000 treballadors, el 16% dels quals eren dones. La major part de la producció es destinava a l’exportació, sobretot al Carib. Al voltant del calçat sorgiren una sèrie d’indústries auxiliars a la mateixa illa: soles, talons, formes, capses de cartó, caixes de fusta per a l’embalatge...

La pèrdua de la colònia de Cuba el 1898 suposà un daltabaix important per al teixit fabril de Menorca. Molts illencs, en quedar sense feina, emigraren sobretot a l’Alger. A principi del segle XX el sector tornà a aixecar el cap. El 1905 La Fabril Mahonesa substituí La Industrial Mahonesa, fundada el 1856 –tancaria el 1911. Llavors també fou quan es produí un creixement espectacular de les fàbriques de bosses de plata. El 1911 n’hi havia 40 amb quasi 3.000 empleats.

Cultura proletària

Tot aquest tragí industrial tingué lloc en una illa de menys de 50.000 habitants. A la calor de les màquines naixeren una gran quantitat de cooperatives, on se sembrà la llavor del republicanisme. Un dels seus principals altaveus va ser el setmanari El Porvenir del Obrero (1898-1915). El 1918 ja es creà la Federació Obrera de Menorca (FOM). Els republicans sempre havien considerat l’Església un obstacle per al progrés i l’emancipació de les classes treballadores. En aquesta lluita anticlerical hi trobaren la complicitat dels anarquistes, que es proposaren sobretot posar fi al control omnímode de l’estament eclesiàstic en l’ensenyament.

Altres temes que marcarien l’agenda àcrata fou l’antimilitarisme, el naturisme, l’amor lliure, la persecució de l’alcoholisme, el joc i la prostitució i l’aprenentatge de l’esperanto com a idioma proletari universal. Aquella filosofia trencadora quedaria plasmada en l’antroponímia. “Molts fills d’anarquistes –assenyala Martorell– foren inscrits amb noms de lliurepensadors (Proudhon o Eliseo), de la natura (Violeta, Selva o Luz), de científics (Darwin o Galileo) o d’idees carregades de bones intencions (Armonía, Solidaria, Redención o Libertad)”.

“Els anarquistes –continua la investigadora– foren els que amb més convenciment apostaren per la necessitat de crear una cultura pròpia, específicament proletària, com a fonament per a la imparable revolució que vindria a transformar les estructures socials, a inutilitzar el Parlament i a posar fi a l’Estat”. Per als àcrates, el pas previ a la revolució social era l’educativa, que s’havia d’engegar amb una potent xarxa d’escoles racionalistes, totalment laiques. En el camp cultural, també es crearen moltes publicacions i ateneus, que, amb les biblioteques com a epicentre, es convertiren en grans espais de sociabilitat i d’intercanvi d’idees. L’Ateneu Popular de Maó va néixer el 1908. A partir de 1910 la classe treballadora també es pogué reunir a l’Ateneu de Villacarlos (actual es Castell) i a partir del 1913, a la Casa del Poble de Maó.

A principi del segle XX els homes forts de l’anarquisme menorquí foren Joan Mir i Joan Manent. “Mantingueren –diu Martorell– més relació amb els àcrates de Catalunya que amb els de la resta de les Balears”. A Barcelona solien visitar prohoms del moviment com el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que seria executat l’octubre de 1909 per ser considerat un dels líders de la revolta de final de juliol coneguda com a Setmana Tràgica. També hi hagué lliurepensadors catalans que es traslladaren fins a Menorca per propagar les seves idees. El 1899 fou el cas de Belén Sárraga, directora de la publicació La Conciencia Libre. El 1913 també recalà a l’illa Teresa Claramunt, pionera del feminisme obrerista anarquista.

El Noi del Sucre, el revulsiu

Va ser, tanmateix, a la dècada dels 20 del segle XX quan els llibertaris menorquins tingueren una activitat més intensa, més que els de Mallorca. Fou per influència del carismàtic dirigent català Salvador Seguí, àlies el Noi del Sucre. Natural de Tornabous (Lleida), sovint feia broma que el sobrenom li venia per la seva personalitat dolça o perquè atreia les mosques, segons el dia. Des del 1918 era el líder de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya, que havia ajudat a fundar el 1910.

Seguí arribà a Menorca el desembre de 1920 en qualitat de pres. Per ordre del governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, fou tancat a la fortalesa de la Mola de Maó juntament amb 35 anarcosindicalistes més provinents de la Ciutat Comtal. Entre ells també hi havia l’advocat republicà Lluís Companys, que el 1934 seria elegit president de la Generalitat. Havien estat detinguts per aturar l’efervescència revolucionària que es visqué arran de la vaga de 44 dies de l’empresa elèctrica La Canadenca, iniciada a Barcelona el 5 de febrer. Gràcies a aquella vaga, l’abril de 1919 s’aprovà la jornada de 40 hores setmanals. “Per castigar-los encara més –afirma la investigadora– foren traslladats a la Mola, que era com una petita Alcatraz [la famosa illa de la costa de Califòrnia que serví de penal]”.

Les societats obreres menorquines no dubtaren a acollir les famílies d’aquells presos en el moment que pogueren anar-los a visitar. En total, varen estar tancats a la Mola setze mesos, encara que alguns quedaren en llibertat abans. El primer a sortir-ne va ser Companys, gairebé un mes després, el 28 de desembre de 1920. Fou perquè hagué d’assumir el càrrec de diputat per Sabadell en substitució d’un company que havia estat assassinat.

El novembre de 1921, gairebé al cap d’un any de la seva arribada, Seguí va ser conduït a la Model de Barcelona perquè havia de comparèixer en un judici oral per una causa que tenia oberta. “Llavors –apunta Martorell– va prometre que, en ser alliberat, tornaria a l’illa. I així va ser”. La tornada es produí el 9 de setembre de 1922 en companyia de dos anarcosindicalistes més, Antoni Salvador i Josep Crespo. El Noi del Sucre feu una sèrie de mítings a diferents pobles que augmentaren les simpaties cap a la CNT. Molt recordada fou la conferència que pronuncià a l’Ateneu Popular de Maó amb el títol Els valors de la naixent civilització. Tothom quedà rendit davant la seva proverbial oratòria.

Memòria esborrada

Amb aquella injecció d’adrenalina, aviat sorgiren a Menorca un gran nombre de societats obreres plenament anarcosindicalistes com La Altruista de Maó. Destacaren pel seu antipoliticisme. Un bon exemple és la següent proclama en castellà que recollia el diari Cultura Obrera, editat a Palma. “No, camarada, no voteu! Treballadors, deixau la farsa de les eleccions. Ciutadans tots, no consentiu que amb les vostres paperetes l’estat doni coses del règim burgès per la causa del qual la humanitat es retorça entre espasmes de misèria, dolor i sang! [...] Visitau les biblioteques! Agrupau-vos amb els vostres germans els oprimits!”

El 10 de març de 1923 queia mort a Barcelona el responsable d’encendre la flama àcrata de Menorca. Salvador Seguí, de 35 anys, fou tirotejat enmig del carrer juntament amb Francesc Comas. Eren els terribles anys del pistolerisme que sufragaven les patronals per treure’s de sobre dirigents obrers. Només feia sis mesos de la darrera visita del Noi del Sucre a l’illa. La notícia causà una gran consternació entre els seus col·legues menorquins. Fins i tot l’Ajuntament de Maó es pronuncià públicament contra aquells atemptats. Vint dies després es publicava la novel·la pòstuma del lleidatà, Escuela de rebeldía, tota una declaració d’intencions.

La proclamació de la Segona República l’abril de 1931 tingué com a protagonistes una altra generació d’anarquistes, que encara no ha estat prou estudiada pels historiadors. La manca de documentació del moviment hi juga en contra. “Amb la dictadura franquista –explica Martorell– molts militants llibertaris es desferen de nombroses publicacions. Tenien por de ser detinguts. Fou així com la memòria de la Menorca anarquista quedà totalment esborrada”.

Sofia Sintes, ‘la Passionària de Menorca’

Durant la Segona República (1931-1936), una menorquina que recollí el testimoni de la utopia dels anarquistes sense ser-ne militant va ser Sofia Sintes Rosa. Nascuda a Maó el 1918 però criada a Sant Lluís, és coneguda com la Passionària de Menorca a imitació de la de Mallorca, Aurora Picornell, assassinada pels feixistes la nit de Reis de 1937, a 24 anys. De ben jove, primer s’afilià a les Joventuts Socialistes.

El 1937, enmig de la Guerra Civil, Sintes fou una de les fundadores de l’Agrupació de Dones Antifeixistes de Menorca. L’organització estatal, presidida per la dirigent comunista Dolores Ibárruri, també permetia l’ingrés d’altres dones amb inquietuds polítiques anarquistes, republicanes, socialistes i fins i tot catòliques. En un principi l’agrupació col·laborà amb el govern de la República en la confecció d’uniformes i roba per als refugiats i assistint els orfes de la guerra i els ferits als hospitals de campanya. En paral·lel a aquesta tasca, el 1938 es formà a Alaior una delegació de l’entitat anarcofeminista Mujeres Libres, nascuda un any abans. La seva filosofia, però, no seria compartida per la dirigent anarquista catalana Frederica Montseny, que del 1936 al 1937 assumiria la cartera de Sanitat –es convertí així en la primera dona a ocupar un càrrec ministerial a Espanya i una de les primeres a Europa.

L’agost de 1936, a 18 anys i sense saber encara que estava embarassada, Sintes participà com a infermera en el desembarcament republicà del capità Alberto Bayo a Mallorca. La seva parella, Valentí Orfila Vinent, que també integrava l’expedició, hi trobà la mort. En tornar a Menorca, la maonesa es casà de manera pòstuma amb el seu difunt promès perquè la criatura que havia de néixer pogués dur el seu llinatge i no fos considerat així fill bord.

Menorca fou l’única de les Balears que es mantingué fidel a la República fins gairebé el final de la guerra. Llavors Sintes no seguí el camí a l’exili que emprengueren més de 500 menorquins a bord del creuer britànic Devonshire i del motoveler Carmen Picó. Amb tot, en quedar a l’illa, no acabà a la presó de dones de Can Sales de Palma com altres companyes seves de lluita. En una entrevista a Llorenç Capellà el 1986, explicà que evità el tràngol gràcies a l’ajuda d’un home molt monàrquic que els feixistes posaren com a batle de Sant Lluís, però que de seguida destituïren: “Donà la cara per mi, davant els que pretenien detenir-me. ‘Aquesta al·lota –digué– quan va apuntar-se per al desembarcament a Mallorca es creia que se n’anava a una festa’”. A la dècada dels quaranta, Sintes col·laborà en l’organització del Socors Roig a Menorca i ajudà els presoners de la Mola i de Sant Felip. Durant l’anomenada Transició, milità en el Partit Comunista Espanyol (PCE). La Passionària de Menorca morí el 1997, a 79 anys.