Jordi Sorribas: "Si l'Antàrtida no tingués gel, ens mouríem cap a una altra situació climàtica"

"Acabo de mirar la temperatura de l’aigua marina de l’Antàrtida i està a 1 °C", explica des del seu despatx a Barcelona Jordi Sorribas, director de la Unitat de Tecnologia Marina (UTM) del CSIC, que acaba de tornar d’Ushuaia per posar en marxa un nou observatori al continent glaçat. Es tracta del segon observatori submarí de l’Antàrtida, que funciona des de fa uns dies gràcies a la col·laboració entre el CSIC i l’Ocean Networks Canada (ONC) de la Universitat de Victòria, al Canadà. Tal com demostra l’observació de Sorribas, aquesta instal·lació permet monitorar contínuament una zona marina de l’Antàrtida i que tothom tingui accés a les dades. "Totes les dades que es generen a l’Antàrtida són obertes i reutilitzables", assegura.

Quin és l'objectiu d’aquest nou observatori?

— Té un objectiu doble, científic i tecnològic. És més costaner que l’altre observatori submarí que hi ha a l'Antàrtida, està situat a uns 23 metres de fondària. La idea principal és monitorar en continu les condicions físiques i químiques de l'aigua del mar als voltants de l'Antàrtida. I el segon objectiu és aprendre quines seran les dificultats que tindrem amb aquest observatori per, potser en un futur, augmentar la capacitat de monitoratge en temps real, sobretot durant l'hivern. La nostra base és d'estiu, som allà del desembre al març, però tenim estacions que estan monitorant en continu paràmetres geològics i ambientals, i el que volem és estendre això cap al mar.

Per què és important estudiar l'Antàrtida?

— És un entorn molt sensible als canvis i amb molt poca influència antropogènica. El que observem allà és una situació poc alterada on es reflecteixen processos com, per exemple, el canvi climàtic. A més, l’observatori és a prop d’una glacera, cosa que permetrà estudiar-ne la dinàmica.

Es fa prou ciència a l’Antàrtida?

— S’hi fa molta ciència, sí. Tots els països signants del Tractat Antàrtic desenvolupen projectes i activitat científica important. N’hi ha que tenen bases actives tot l'any. L'Antàrtida és un continent per a la ciència.

Un cop allà, ¿com us relacioneu els científics de països diferents?

— La cooperació és molt important. Aquest nou observatori n’és un exemple. Es tracta d’una col·laboració totalment desinteressada. Els canadencs posen l’equip i nosaltres l’operació. I això és molt enriquidor des del punt de vista científic. A més, tots compartim les dades. Totes les dades que es generen a l’Antàrtida són obertes i reutilitzables. Tots estem d’acord a mantenir això. La col·laboració internacional és clau. També hi ha molta col·laboració logística. Jo et porto tanta càrrega i tu em portes tantes persones. Anar-hi sol és impossible.

¿I això ho feu els científics directament posant-vos d’acord?

— Sí, i sovint sense intercanvi de diners. Hem arribat a aquest tipus de funcionament i realment funciona molt bé.

Des de fa dècades, s’han fet molts estudis a l’Antàrtida. La coneixem prou bé?

— No, encara hi ha moltes coses que no coneixem. En primer lloc, perquè el mar és un entorn evidentment inhòspit. Si ja tenim dificultats per conèixer tots els fons marins en situacions més o menys normals, allà les condicions climàtiques encara ho dificulten més. D’altra banda, és un continent cobert per un gruix molt important de gel i el que hi ha a sota es coneix poc.

Quin és el paper global de l’Antàrtida? Què passaria si no hi fos?

— És un continent que està vorejat per oceans. Hi ha un corrent que el circumda i si no hi fos o no tingués gel, segurament l’equilibri canviaria i ens mouríem cap a una altra situació climàtica.

Sabem quina?

— No.

¿Ha canviat gaire l’Antàrtida les últimes dècades?

— Sí, i això es pot apreciar a simple vista i a petita escala. Les glaceres de l’illa on som han retrocedit de manera important. La fauna també canvia. Hi ha poblacions de pingüins que han modificat el seu comportament. Ara bé, també hi ha zones on hi ha més gel perquè hi neva més. Per tant, és un entorn molt complex i per entendre com evoluciona s’ha de tenir una perspectiva àmplia. Però que hi ha canvis a petita escala és evident.

Amb el canvi climàtic l’Àrtic s’està transformant en una mena d’oceà Atlàntic Nord, és a dir, s’està atenuant el seu caràcter àrtic. ¿Passa el mateix amb l’Antàrtida?

— A diferència de l'Àrtic, l'Antàrtida és un continent i les masses de gel estan força més consolidades, tenen molt més gruix i això no passa tant.

A Catalunya hi ha una tradició en recerca polar que van començar pioners com Josefina Castellví o Antoni Ballester. ¿Ens podem comparar amb altres països del nostre entorn?

— Som petits, però tenim una potència científica important i els nostres investigadors estan molt reconeguts. Tenim una presència important en grups de treball internacionals i en fòrums tant logístics com científics. I Espanya té vaixells i dues bases, la Juan Carlos I i la Gabriel de Castilla, que fan que els nostres investigadors puguin viure allà i desenvolupar la seva activitat.

Amb tot el que ha passat recentment amb el rei emèrit, ¿està previst canviar el nom de la base Juan Carlos I?

— Això no ho sé.

De tot el que s’ha descobert els últims anys a l’Antàrtida, què et sembla més important?

— Jo crec que hem de posar en valor les sèries històriques de dades contínues des de fa 25 o 30 anys, des del punt de vista, per exemple, de monitoratge del creixement de líquens, de glaceres o d’aspectes de geomagnetismes. Aquestes sèries ens donen una informació de base molt bona.

Des de fa uns anys també hi ha turisme.

— Aquesta setmana he estat a Ushuaia i els operadors turístics m’han explicat que hi ha 60 vaixells operant a l’Antàrtida. Hi ha un turisme més de petit format, amb poca gent, amb visites guiades per científics que enriqueixen l’experiència, però cada cop més hi estan anant vaixells més grans, amb molta més gent.

De quanta gent estem parlant?

— 1.000 o quasi 2.000 persones. I, evidentment, és impossible que baixin tots a terra, però el trànsit és un risc, també per al mateix turisme. Si hi hagués un accident amb algun d'aquests vaixells, tindria una repercussió fortíssima sobre el negoci. Per altra banda, és un tipus de turisme que es regula una mica pel cost.

Quant costa un viatge turístic a l’Antàrtida?

— Pot estar al voltant dels 30, 40 o 50.000 euros per deu dies. I això, d'alguna manera, fa que no es converteixi en un turisme de masses. També hi ha un organisme, la IAATO, que d'alguna manera ho regula, però evidentment és un negoci.

Qui forma la IAATO?

— És una associació d’operadors turístics.

¿No hi ha cap autoritat que la controli?

— La IAATO forma part del Tractat Antàrtic i, d’alguna manera, sí que se’ls vigila. Saben que han de fer les coses més o menys bé si volen continuar operant a la zona.

¿L'impacte d'un vaixell turístic a l’Antàrtida és important?

— Pot ser-ho. Un vaixell que porti 200 o 300 persones que baixin a terra i que visitin una colònia de pingüins, per exemple, o d’elefants marins, té un impacte. Perquè no estem parlant de només un vaixell, sinó que hi ha un trànsit continu. I la gent baixa en uns punts establerts, però és difícil de controlar. Jo crec que el perill més gran és que, amb el trànsit important de vaixells en una zona poc cartografiada o molt sensible, hi hagi un embarrancament o una pèrdua de combustible. Això seria un desastre, amb el problema afegit de treure la gent d'allà.