L’arquitecte de l’autonomia

PalmaFou l’arquitecte del palau de Marivent i d’altres construccions destacades, d’entre les quals algunes, per desgràcia, han desaparegut. Però també va ser un dels principals impulsors de l’autonomia, fa més d’un segle, com també de la llengua i la cultura catalanes. Pel ressorgiment polític de Mallorca, publicat el 1931, recopilava els seus textos que propugnaven l’autogovern. Guillem Forteza Pinya va morir fa 80 anys, el 22 d’octubre del 1943, a només 51 anys.

Forteza havia nascut a Palma el 9 de març del 1892, “en el si d’una família benestant i cultivada”, segons diu la historiadora de l’art Magda Bernaus. Si més no, procedia d’una família marcada per uns llinatges –Forteza, Pinya– que figuren entre els quinze llinatges més famosos ‘xuetes’, és a dir, descendents de jueus conversos, discriminats per la resta dels mallorquins. Els seus biògrafs, Jaume Oliver i Miquel Seguí, assenyalen que era “el segon de tres germans que, com ell, alternaren l’activitat d’una carrera tècnica amb les humanitats”. Miquel, el major, era enginyer de camins, poeta i historiador, i fou el primer president de l’Obra Cultural Balear i autor del polèmic estudi Els descendents dels jueus conversos de Mallorca. Bartomeu, el més jove, era enginyer agrònom, crític literari i també poeta.

Guillem Forteza va poder estudiar a l’Institut Balear, el primer de l’Estat, perquè, a diferència de la desapareguda universitat, havia aixecat el vet als ‘xuetes’, com recull la investigadora Laura Miró. Miquel, el germà gran, deixà constància que “va ser el seu avi patern qui el va ensenyar a llegir i a escriure”: “Eren molt pocs els col·legis (...) que admetessin la mescla d’al·lots nostres” amb els no ‘xuetes’.

Com que no hi havia escola d’arquitectura a les Balears –ni tan sols universitat–, Guillem Forteza va estudiar a Barcelona. Allà, va mantenir, apunta Seguí, “el primers contactes amb la cultura catalana”. “Els seus amics”, afirma l’historiador Miquel Batllori, “el trobaven, de jove, a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès rere un munt de llibres: s’acaramullaven tractats de matemàtiques i d’astronomia, i volums d’art i de poesia”.

Cap al 1918, de tornada a Mallorca, obrí “el seu despatx professional al número 15 del carrer de Sant Bartomeu, a Palma, on sempre continuà”, relaten Seguí i Oliver. El delineant Miquel Fullana, el seu estret col·laborador, recordava que “la casa era propietat de la seva mare, la senyora Aina Pinya i Cortés, amb qui vivia, perquè encara era fadrí”. Batllori afirma que la mare “era un arxiu vivent sobre la vida i els personatges de Mallorca”.

Encara era un estudiant de 24 anys quan, el 1916, va ser un dels promotors de Nostra Parla, una entitat formada per catalans, valencians, illencs i rossellonesos, en defensa de la llengua catalana, de la qual presidí la secció mallorquina. Aquell mateix any escrivia: “Mentre la nostra llengua no gaudeixi de les prerrogatives que naturalment i sobrenaturalment li pertanyen, no callarem. (...) La pàtria diu als seus fills: jo us he donat una llengua que és el meu esperit mateix, fet verb i pensament”.

L’esbós de l’autonomia

El 1917 es va crear el Centre Regionalista de Mallorca, del qual el jove Forteza va ser el president. L’historiador Bartomeu Carrió assenyala que “intentà ser, per una banda, un partit polític i, per una altra, una plataforma que unís totes les organitzacions que estiguessin d’acord amb el mallorquinisme polític i cultural”. Sintonitzava amb la llavors potent Lliga Regionalista de Catalunya, “de la qual volia prendre exemple per jugar el paper d’aquesta a Catalunya a Mallorca”, segons Carrió.

El 1918, en una conferència, després recollida a Pel ressorgiment polític de Mallorca, Forteza esbossava el que havia de ser l’autonomia de manera prou detallada. Hi hauria un “petit parlament”, el Gran i General Consell, que elegiria d’entre “els seus membres el poder executiu”. Pel que fa a competències, li correspondrien la justícia, l’educació, els ferrocarrils i les obres públiques, el control sanitari, l’ordre públic, les caixes rurals, la marina mercant i la legislació social. Serien llengües oficials “el mallorquí per a assumptes de l’interior i el castellà per a assumptes de relació amb el poder central”.

Per Forteza, “les Balears, juntament amb València i Catalunya, formen, dins Espanya, una ‘nacionalitat”. Si bé el marc de l’autonomia havia de ser la ‘regió’, és a dir, Mallorca, i no les Balears: “Nosaltres sols hem abraçat Mallorca dins el nostre organisme polític, car entenem que menorquins i eivissencs han de treballar lliurement i sense traves exteriors per obtenir llur ideal patriòtic”.

Aviat, Guillem Forteza va destacar en la seva feina professional. El 1919, era arquitecte diocesà. El 1920, professor de l’Escola d’Arts i Oficis, fins al 1930. El 1921, director de Construccions Escolars de l’Estat a les Balears. Aquest va ser el seu vessant més prolífic. El 1926, es calculava que a les Illes s’havien de construir 323 escoles. Forteza en va projectar més de 120, si bé alguna va córrer una sort ben trista: per exemple, el grup escolar d’Esporles, apunta Fullana, no s’havia acabat de construir el juliol del 1936, quan va esclatar la guerra, i l’obra “quedà totalment abandonada i destruïda després”.

Una de les seves edificacions destinades a l’ensenyament va ser el grup escolar Jaume I, a la Feixina de Palma. També va transformar l’antic glacis de Santa Catalina, “una taca deforme, inhòspita, estèril”, segons les seves paraules, en un parc públic. Molt abans, és clar, que el 1947 s’inauguràs el polèmic monòlit franquista. Estava previst edificar aquells solars i tapar la Riera: “Dos disbarats”, opina Forteza.

El palau de Marivent li fou encarregat, el 1923, per Joan de Saridakis, el seu propietari, mig segle abans que la Diputació franquista el cedís al llavors príncep Joan Carles per a les seves vacances. Altres edificacions destacades a Palma foren l’hostal Arxiduc –esbucat–, el convent de les Saleses –desaparegut–, la capella de les Reparadores –ara seu de les acadèmies–, l’església del Molinar i l’actual hotel Artmadams, obra amb una recent polèmica per haver modificat l’aspecte de la seva façana amb una intervenció pictòrica. A Felanitx, Es Sindicat.

Forteza no era tan sols arquitecte, sinó també urbanista, amb propostes avançades per a la millora de Palma. Es mostrava molt crític amb el seu estat: “Ni el nostre Eixample ni la nostra ciutat antiga obeeixen a les normes elementals d’una urbanització racional i artística”. Destacava la seva aposta pels espais de jocs a l’aire lliure per als infants, fruit de la qual, segons diu de Seguí, la plaça de les Columnes; encara que les originals varen haver de ser enderrocades, pel seu mal estat, foren reconstruïdes en la remodelació dirigida per l’arquitecte Frederic Climent.

La col·laboració amb Joan March

El Centre Regionalista havia desaparegut el 1919 i Guillem Forteza va continuar la seva activitat política al Partit Liberal, una de les dues forces dinàstiques que tornaven al poder, ja que aquest semblava disposat a adoptar les propostes autonomistes. El seu lideratge a les Balears el va assumir el financer Joan March, qui va arrasar a les eleccions del 1923. El gener del mateix any, el jove arquitecte, de només 31 anys, es convertí en batle de Palma i es va ratificar “en la seva creença regionalista”, segons recollia La Almudaina. Per poc temps: només fins al cop d’estat de Primo de Rivera, el setembre següent, un cop d’estat que, atès el caire anticatalanista de Primo, també va suposar la fi de Nostra Parla. Aconseguí sobreviure, en canvi, l’Associació per la Cultura de Mallorca, que just s’acabava de fundar.

Joan March degué observar un talent notable en l’arquitecte-batle. Li confià la construcció de la Casa del Poble de Palma, que el financer cedí a les organitzacions obreres. Es va inaugurar el gener del 1924 i va ser esbucada el gener del 1975. Segons Miquel Fullana, Forteza es va fer càrrec, també, de la primera oficina de la Banca March, al carrer de Sant Miquel de Palma; del dibuix dels reixats de ferro de la mateixa entitat, a Felanitx, i del projecte d’instal·lació d’una sucursal, a Inca. Seguí hi afegeix un projecte per al Palau March de Palma, del 1935.

L’arribada de la República, el 1931, fou una revifada per als anhels autonomistes, i l’Associació per a la Cultura de Mallorca va elaborar un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Balears. Entre els seus redactors es trobava Guillem Forteza, a més d’Emili Darder, Francesc de Salas Aguiló i Joan Pons Marquès. Però aquesta iniciativa no va arribar a prosperar. El 1936, Forteza fou un dels signants de la Resposta als catalans, favorable a la col·laboració cultural amb Catalunya, un document que el deixava en una posició incòmoda quan va arribar el cop d’estat del juliol.

Començava així el seu “exili interior”, en paraules del filòleg i historiador Josep Massot. Mai no havia tingut bona salut, la qual cosa, diu Fullana, “l’obligava a haver d’absentar-se de Mallorca la temporada més calorosa de l’estiu”. El 1943 “moria a la seva ciutat natal, després d’una malaltia mental progressiva que, en ocasions”, relaten Seguí i Oliver, “el privava de la raó”.

Els seus amics, narra Massot, li dedicaren un homenatge pòstum, amb poesies –en català– de Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Guillem Colom, Miquel Dolç, i dels seus germans Miquel i Bartomeu, entre d’altres: “Naturalment, no pogué ser imprès”, ateses les circumstàncies polítiques, “sinó que se’n feu una reduïdíssima versió mecanografiada”. Així es tancava la trajectòria de qui havia somiat una autonomia que encara trigaria quaranta anys més a arribar.