L’atzarosa vida dels accents illencs

PalmaFa dues setmanes la sineuera Victòria Riutort Mestre es va endur una bona sorpresa durant les festes dels quintos del poble. “Joves de 19 i 20 anys –diu– es posaren a fer gloses i gairebé cap d’ells feia el vocalisme tan característic del nostre parlar”. Un dels trets del sineuer és que la ‘a’ tònica es pronuncia com a ‘e’ oberta quan va precedida de consonant palatal (‘ny’, ‘ll’, ‘j’ [+ ‘a’, ‘o’, ‘u’], ‘g’ [+ ‘e’, ‘i’], ‘x’...) o bé de les velars /k/ (‘c’ + ‘a’, ‘qu’ + ‘e’) i /g/ (‘g’ + ‘a’, ‘gu’ + ‘e’). Així passa en paraules com ‘brigada’, ‘deixar’ o ‘aparcar’. Per altra banda, la vocal neutra es pronuncia com a ‘e’ tancada quan va precedida també de consonant palatal o de velar (‘cadires’, ‘campanar’...).

Riutort és professora de català a l’institut de Sineu: “Em trob amb casos diversos. Hi ha nins de pare sineuer i de mare d’un altre poble de Mallorca, que mantenen l’accent sineuer. Amb tot, n’hi ha d’altres que no. Això fa enrabiar molt els progenitors sineuers, que veuen amb impotència que el seu parlar no té continuïtat. En canvi, curiosament en els casos en què un dels pares és castellanoparlant, els fills solen mantenir l’accent sineuer perquè l’associen al referent català de casa”.

Por del ridícul

Sineu, amb prop de 4.100 habitants, tampoc no s’ha escapat del canvi demogràfic que han viscut les Balears aquests darrers anys. Riutort, de 47 anys, és conscient que ella s’educà en una societat ben diferent de la d’ara, endogàmica, però antropològicament cent per cent mallorquina: “Jo som d’una generació de vuit llinatges sineuers. A l’escola tots érem del poble i molts de mestres, també. Els horabaixes quedava amb les amigues per jugar al carrer. Gairebé no sentíem parlar castellà i l’oferta televisiva era ben minsa, amb dues cadenes, La 1 i La 2, que només feien dibuixos un pic a la setmana”.

Avui aquesta professora de català pot percebre millor els signes del nous temps des de la plaça del Fossar, on cada dia acompanya la seva filla de sis anys: “Molts dels amics de la meva filla són castellanoparlants. Ella inconscientment gira la llengua amb ells i ja té interioritzats molts de castellanismes. Per exemple, quan juga diu: ‘no m’ha pillat’, quan jo sempre havia dit ‘no m’ha agafat’”. A tots els instituts on ha fet feina, Riutort mai no ha amagat el seu accent. No pot dir el mateix d’alguns companys de la seva quintada: “Hi ha sineuers que el neutralitzen. És com si passassin pena de fer el ridícul. Jo, però, el parl amb orgull i mai no he sentit que fos motiu de burla”.

Declivi del binissalemer

Qui tampoc no vol dissimular el seu parlar genuí és la binissalemera Mireia Pol Pons. També és professora de català. El 2016 estudià la salut de la seva inconfusible ‘e’ oberta en un Treball de Fi de Grau. Ho feu a partir del seguiment de 153 persones del municipi, la majoria menors de 4 a 14 anys. “Vaig detectar –assegura– que 42 persones, malgrat haver nascut al poble, no pronunciaven un tret vocàlic que compartim amb dos municipis més, Alaró i Lloseta”.

A diferència de Sineu, Binissalem ha crescut més en població per estar a prop de l’autopista. S’ha convertit en una mena de poble dormitori amb 9.000 habitants. La casuística que estudià Pol és molt diversa: “Em va resultar impossible establir una norma. Hi havia nins de mare binissalemera i de pare d’un altre poble que no feien la nostra ‘e’ oberta. També hi havia nins amb els dos pares binissalemers que no la mantenien segurament perquè a l’escola i al carrer la resta de companys no la feien. Llavors vaig començar a assumir que ja no es pot establir una correlació entre tenir origen binissalemer i fer la seva pronúncia característica”. La constatació d’aquesta realitat arribà l’any passat: “Em tocà fer feina a l’institut del meu poble. Vaig certificar que cada vegada hi ha més nins nascuts a Binissalem que no fan la nostra particular fonètica vocàlica”.

Solleric oscil·lant

Un tret fonètic que sembla que encara gaudeix de bona salut és la ‘u’ de Sóller. L’obertura del seu famós túnel el 1997 feu que a poc a poc el municipi anàs augmentant de població (avui ja són prop de 13.500 habitants). “La norma –apunta l’historiador Antoni Quetglas– diu que es converteixen en ‘u’ totes les ‘o’ àtones, com per exemple ‘suru’ en lloc de ‘suro’. Els més petits encara la fan. Amb tot, hi ha paraules noves que ja no ‘solleritzam’ com ‘euro’, que hauríem de pronunciar ‘euru’. Tampoc ja no se sent tant l’erra francesa, fruit de la nostra llarga tradició comercial amb França”.

Quetglas assegura, tanmateix, que la pitjor part se l’endú el vocabulari: “Ja abans de la inauguració del túnel, a mesura que la gent gran moria, s’havien anat perdent molts de gal·licismes ben nostrats com ‘carrota’ (‘pastanaga’), ‘peixe’ (‘préssec’), ‘memé’ (‘padrina’) o ‘bureu’ (‘escriptori’). De llavors ençà també han desaparegut paraules pròpies de Sóller com ‘esquetjar’ (‘lloc pedregós’), ‘galima’ (‘robatori’) o ‘enfembrat’ (‘engrescat’)”.

Pollencí, l’excepció

Els qui avui també encara són fàcils d’identificar pel seu palar són els pollencins. És l’únic poble que fa l’article literari i transforma els articles masculins en ‘u’ . L’historiador Pere Salas Vives assegura que, lluny de retrocedir, aquests trets estan guanyant terreny: “El meu fill de 24 anys diu: ‘Me’n vaig amb ‘u cotxo’. Darrere preposició, jo sempre deia ‘lo cotxo’”. L’investigador se sent fins i tot víctima d’aquesta sobreabundància de la ‘u’: “A la resta de les Balears, per a les coses sacralitzades s’empra l’article literari com, per exemple, la Seu o la mar. Idò ara, a Pollença, per a les coses sacralitzades també empram la ‘u’. Així, per referir-nos al Mallorca, el club de futbol, ja deim “u Mallorca’”.

Salas insisteix a desmuntar un tòpic: “L’accent no ve de l’escola. La meva dona és inquera i els meus fills, de petits, ‘salaven’ l’article femení com ella. A mi em sobtava que no utilitzassin el literari com jo. Quan anaren, però, a l’escola, l’adoptaren. No, però, pels mestres (molts no són d’aquí), sinó pels nins amb qui jugaven al pati. I a l’institut ho continuaren mantenint. L’institut d’aquí, a diferència d’altres com el de Sineu, no té alumnes d’altres pobles, la qual cosa fa que els pollencins no estiguin exposats a altres accents. Som un poble gran [amb prop de 17.000 habitants], on el nombre de catalanoparlants s’ha mantingut, malgrat l’arribada de gent de fora”. A l’historiador se li ocorre una altra explicació sobre la supervivència del parlar pollencí: “Aquí els trets locals sempre s’han enaltit molt. No hi ha cap pollencí que s’empegueeixi del seu parlar”.

Orgull manacorí

Uns altres parlants amb molt d’orgull de poble són els manacorins. Un dels seus fenòmens fonètics més típics és la realització palatal de les oclusives /k/ i /g/ a final de mot i davant d’una sèrie de vocals. És un tret també compartit amb altres municipis com Pollença, Algaida, Felanitx, Valldemossa i antigament Palma. “A causa d’aquesta manera de parlar –diu el professor i filòleg Antoni Riera Vives–, antigament els de Manacor érem tractats com a senyorets pels pobles del voltant. Potser per això, avui alguns parlants han volgut suavitzar aquesta pronúncia”. En l’actualitat, entre els més joves, el parlar de la capital del Llevant és a la corda fluixa: “La majoria ja no palatitza, i d’altres s’hi aproximen de manera confusa, fins al punt que s’allunyen tant de la /k/ i la /g/ generals i s’arriben a confondre amb la ‘tx’ o fins i tot amb la doble ela mal pronunciada, perquè molts d’ells són ieistes. Aquests problemes ja es donen entre fills de famílies d’origen manacorí”.

Després d’Inca, Manacor és el tercer nucli amb més població de les Illes (amb devers 31.500 habitants). “Ara –apunta Riera– la pressió del castellà és molt més forta que als anys vuitanta, quan, en no haver-hi tanta de gent ni tanta interconnexió, la integració dels nouvinguts era més fàcil”. Allà on, d’ençà del boom turístic dels 60, la població s’ha quintuplicat és a Eivissa, amb més de 160.000 persones. L’escriptor i filòleg pitiús Bernat Joan Marí analitza amb preocupació aquest panorama: “Els fills de pares eivissencs, quan arriben a l’adolescència, acaben perdent el seus trets dialectals per influència de l’entorn, que és majoritàriament castellanoparlant”. A Menorca, amb més de 96.000 habitants, la desfeta fonètica encara no és tan marcada. Ho assegura l’escriptor alaiorenc Miquel Àngel Limón Pons: “Per la manera de rallar, aquí encara podem distingir un maonès d’un ciutadellenc o un ferrerienc d’un mercadalenc. El que, però, s’està perdent és la forma del passat dels verbs de primera persona, que només fan al Castell. Per exemple, ‘cantaua’ en lloc de ‘cantava”.