I l’autogovern ens alegrà la butxaca

PalmaPer primera vegada, els ciutadans de les Illes Balears “estaven tocant amb les mans”, en paraules de l’economista Miquel Alenyà, de què anava això de l’autonomia. Quan ni tan sols s’havia aprovat l’Estatut –que encara trigaria més d’un any. Fou el mes de desembre del 1981, ara fa quaranta anys, quan, per primer pic a la història, un govern espanyol –el d’Unió de Centre Democràtic, UCD– va reconèixer que els ciutadans de les Balears sortien perjudicats en el moment de viatjar, en relació amb la resta, i va posar en marxa el descompte de residents.

Els altres illencs de l’Estat, els canaris, recull el jurista Miquel Pons-Tortella, ja feia vint anys que gaudien d’aquesta bonificació per viatjar, des del 1961 –encara sota la dictadura franquista. El 1962 s’ampliava el benefici als llavors territoris colonials d’Ifni, el Sàhara Occidental i Fernando Poo i Río Muni. Quan aquests dos darrers accediren el 12 d’octubre del 1968 a la independència, com el nou estat de Guinea Equatorial, els seus ciutadans encara mantingueren la subvenció als desplaçaments fins al 31 de març següent.

En el cas canari, però, operaven altres raons que no eren les de compensar una discriminació, sinó més bé geopolítiques. Com assenyala Pons-Tortella, l’objectiu de la mesura franquista del 1961 consistia a “permetre l’exercici efectiu de la sobirania de l’Estat en aquell arxipèlag i evitar-ne l’aïllament”. Que no era el cas de les Balears, atesa la seva –relativa– proximitat a la Península.

Les eleccions constituents del 1977 –les primeres democràtiques des del 1936– havien fet possible que, amb els diputats i senadors electes, es constituís una entitat preautonòmica, el Consell General Interinsular, i amb les del 1979, l’establiment dels consells insulars al diferents territoris, amb la dissolució de la diputació franquista. Era un tímid i precari començament de l’autogovern, mentre es tramitava –no sense dificultats– l’elaboració de l’Estatut autonòmic del 1983.

Fou el senador per Eivissa d’Aliança Popular, AP –actual Partit Popular– Abel Matutes qui, ja l’abril del 1980, recull Pons-Tortella, presentà a la Cambra Alta una breu proposta no de llei, només amb dos punts: que el Govern procedís “immediatament” a homologar les subvencions del transport per als residents a les Balears amb les dels residents a les Canàries, i que no s’autoritzàs en tot l’any “cap tipus de pujada en el preu de les tarifes aèries i marítimes” amb destinació als arxipèlags.   

Senadors mallorquins, en contra

Sorprenentment, relata Pons-Tortella, dos senadors mallorquins, el socialista Gregori Mir i el centrista Josep Zaforteza, es negaren a donar-li suport, argumentant, el primer, el “to imperatiu i coaccionant, gairebé”, de la proposta de Matutes, i el segon, que el descompte no havia de beneficiar “tots els residents a les Balears”, sinó només “els espanyols residents a l’arxipèlag balear”. La proposta, debatuda l’octubre del 1980, fou rebutjada per 103 vots en contra i només tres a favor.  

Però el Consell General Interinsular, presidit pel senador d’UCD Jeroni Albertí, no deixà de banda aquella reivindicació i, per sustentar-la, encarregà un estudi sobre la despesa de transport dels ciutadans de les Balears al prestigiós economista Miquel Alenyà. La Cambra de Comerç s’hi afegí amb el seu propi informe. Afortunadament, aquesta vegada coincidia el color polític. La mesura seria defensada pels diputats centristes de les Balears –entre ells Santiago Rodríguez-Miranda, que el 2 de desembre del mateix 1981 accediria a la cartera de Treball– i acceptada per un govern d’UCD encapçalat per Leopoldo Calvo-Sotelo.  

Tal com recull Miquel Pons-Tortella, els promotors de la mesura prengueren com a argument la igualtat entre els ciutadans consagrada per la Constitució: “Les circumstàncies del fet insular”, “el principi de solidaritat” i l’obligació dels poders públics de “remoure els obstacles” que impedeixin o dificultin que “la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives”. Això sí, la tramitació es dugué a terme amb veritable calma illenca: la proposta de llei és del 26 de juny de 1980 –fins i tot abans que es debatés al Senat la iniciativa de Matutes– i no se’n plantejà la presa en consideració al Congrés fins al 29 d’abril de 1981. Manuel Fraga, el líder d’AP, va aprofitar per recordar que ja un dels seus –Matutes– havia proposat la mateixa mesura. Tot i l’ampli suport de la cambra, s’hi registraren dos vots en contra.

Es preveia que el descompte en els bitllets fos d’un 33%, però –hi afegeix Pons-Tortella– un diputat de la mateixa UCD va aconseguir que es rebaixàs al 25%, amb l’argument que, segons “estudis fets pel Govern”, aquella bonificació resultava “desproporcionada”. Es va sol·licitar la compareixença del subsecretari d’Aviació Civil per tal de conèixer més bé la problemàtica, qui, afortunadament, era un mallorquí: Fernando Piña Saiz.  

La llei la va signar el rei Joan Carles el 29 de desembre a Baqueira Beret, la seva habitual residència de les vacances d’hivern, i entrà en vigor dia 1 de gener del 1982: el descompte, aleshores, era d’un 10% en desplaçaments entre illes, i d’un 25% entre les Illes i la Península. “No compensava completament” el dèficit, declarava Miquel Alenyà el 2001 a El Mundo / El Día de Baleares, “però representà una passa endavant” i, per als ciutadans de Balears, “tocar amb les mans” els avantatges de la democràcia i l’autonomia. La solució definitiva l’havia de portar el Règim Especial de Balears (REB) que, ja fa vint anys, Alenyà qualificava d’“assignatura pendent”.