De l’autoodi a l’autoestima dialectal: el català occidental es reivindica
Referents com Carles Porta, el Lluís d''Eufòria' o Maria Climent exemplifiquen el nou orgull dialectal que va dels Pirineus a l'Ebre
Barcelona"Ets de Lleide?" Aquesta pregunta, amb la e tancada final, és una de les que més treuen de polleguera Annabel Gràcia, filòloga i investigadora de la Universitat de Girona. "D’entrada la pregunta sembla innòcua. La gent ho fa per fer la gràcia, com quan comencen a salar i a dir Ses Illes. La primera vegada passa, però quan hi insisteixen i t’imiten... és molest que en facin mofa, i també és molt indicatiu". Indicatiu del "desconeixement de les terres de Ponent –continua–, de l’estigma del pagès que no ha sortit de casa", i tota una sèrie de prejudicis que s’han associat a una manera de parlar de segona.
Durant anys el català central ha sigut l’accent omnipresent als mitjans de comunicació i el model reproduït per llibres i professors. Les altres varietats dialectals han estat poc visibles o, directament, maltractades. Els accents ponentins i valencians, com també els balears, sovint han servit per fer-ne humor i folklore (de la Vicenteta i lo Cartanyà fins a lo Pau de Ponts), mentre els seus parlants intentaven dialectalitzar-se pels assumptes seriosos, com anar a la universitat, escriure llibres o sortir a les notícies. Sense anar més lluny, la futbolista felanitxera Mariona Caldentey s’ha acomiadat del Barça en un intent de català central.
"A nosatres a l'escola ens feien fer anàlisis fonètiques en català oriental, cosa que era absurda, perquè no sabíem com parlava la gent de fora del poble –recorda el músic de Flix Xarim Aresté–. Així que, quan vai començar a cantar, cantava en oriental. No n’era ni conscient, em sortia de natural cantar en un dialecte que no era el meu. Hi havia una mena de sentiment d'inferioritat", explica.
En els últims temps, però, també hi ha alguns indicis que la sensibilitat dialectal està canviant. Hi ha diversos referents d’èxit que acompanyen aquesta sortida de l’armari dialectal, en especial del català occidental, com el fenomen Carles Porta i la sèrie Tor (que se subtitula en pallarès), però també joves com la influencer ebrenca Cèlia Espanya i el músic lleidatà Lluís Sánchez, guanyador d’Eufòria. Fins i tot els anuncis oficials de la Generalitat els locuten amb varietats diferents del central.
Per què s’han vinculat tants prejudicis als dialectes? És culpa de l’acadèmia, dels mitjans, dels parlants? Hi ha un canvi de paradigma? És possible el benestar lingüístic de tots els catalans?
Els complexos dels parlants
"Igual que li passava a mon iaio, que va estudiar en castellà i no sabia escriure en català, jo no sé escriure en ebrenc", confessa Xarim Aresté, un músic que podríem considerar pancatalà, perquè avui utilitza tots els dialectes exactament com li convé: "Els faig servir com una eina lingüística, de manera poètica".
"Fa vint o trenta anys teníem la sensació que parlàvem una llengua d’anar per casa, un català lleig, que per a natros estava bé però a fora l’havies de dissimular –afirma l'escriptora Maria Climent–. A l’institut t'ensenyen a escriure una cosa que no es correspon amb el que tu parles, i entenies que podies parlar com volguesses però havies d’escriure d’aquella manera. A natros ningú mos ho va dir, però tampoc mos ho van contradir. Vaig trigar molt a saber que podíem escriure meua i teua, perquè mai vam estudiar les formes acceptades del dialecte, mentre que a Vinaròs, que és a vint quilòmetres al sud, sí que l’estudien", recorda l’ampostina, autora de Gina i A casa teníem un himne, en què fa anar el tortosí (o ebrenc), com abans ho havia fet Marta Rojals a Primavera, estiu, etcètera.
"Està molt interioritzat que el català de Girona és el més bonic i és el bo", diu Gràcia, que exerceix de professora a Figueres. "A mi, quan dic dos o quan escric xarrant encara hi ha alumnes i fins i tot professors que em corregeixen. No és mala fe; és desconeixement de la normativa i de les altres varietats dialectals. Hi ha l’oïda poc entrenada i hi ha molts prejudicis". I és cert que el coneixement de les varietats dialectals sempre conflueix en el central i poques vegades va en direcció contrària: tothom sap què és una guineu, però qui sap què és una rabosa?
Aprendre les varietats
És un peix que es mossega la cua: si no s’ensenyen accents diversos i no s’escampa el costum de parlar-los i, per tant, sentir-los, costarà que es normalitzin i es prestigiïn aquests parlars. Els experts apunten que l’acadèmia, l’escola i els mitjans de comunicació han tingut un paper troncal en l’anivellament lingüístic, però també poden tenir-lo ara en la defensa de la diversitat.
L’acadèmia va fer un primer pas per adaptar-se als parlants del segle XXI, que s’identifiquen amb la seva variant. El 2016-2017, l'Institut d’Estudis Catalans va eixamplar l’estàndard amb la nova gramàtica i la nova ortografia catalanes, per encabir-hi més riquesa geolectal, i ho farà encara més amb el nou diccionari que està elaborant. "És natural que inicialment hi hagués una pretensió d’unitat, d’homogeneïtat, perquè es volia una llengua monolítica perquè fos forta", explica Annabel Gràcia. Però la filòloga creu que ja és hora d’aconseguir que "tots els parlants se sentin còmodes i representats" sense que això faci trontollar gota la unitat de la llengua. "No es tracta d’admetre-ho tot, alerta, es tracta de normalitzar les varietats dialectals i difondre-les", defensa l’autora d’Aquesta llengua que estimo (Pagès Editors).
La difusió és la clau de volta, perquè el problema real és la distància entre el que diu la norma, que en bona part ja accepta la varietat dialectal, i el que es popularitza i arriba al parlant, que perfectament pot desconèixer-la. Per què? D’una banda, perquè en els mitjans de comunicació hi té més pes el català central, per raons demogràfiques i de prestigi. "El poder administratiu, social, econòmic ha tingut una capital que és Barcelona, que és també on són els mitjans de comunicació, sobretot orals, i per tant s'ha vehiculat molt més la variant central", exposa el dialectòleg de la Universitat Rovira i Virgili Pere Navarro. Durant anys, els mitjans públics, per activa o per passiva, han invisibilitzat la riquesa dialectal o fins i tot han contribuït en la seva estigmatització, cosa que ja està canviant amb accents com el de Carles Porta, Fàtima Llambrich o Víctor Sorribes, i programes com Eufòria o El tros.
D’altra banda, els docents han sigut soldats eficients de la normalització lingüística, però s'han escarrassat a ensenyar la mateixa llengua a Tortosa que a Olot, en l'àmbit morfològic i lèxic (fonètica a banda). "Com que el català ve d'una època fosca en què no s'havia ensenyat, tot allò que feia referència a la llengua normativa era com un dogma, com un manament, i trencar-lo era una traïció. Si tu dius cantam i cantau, però a l’escola vehiculen les formes cantem i canteu, el parlant pensa que ho diu malament i que ha de ser modern i dir cantem i canteu", explica Navarro. "No s’ha ensenyat la normativa en tota la segona dimensió polimòrfica. [Els professors] es troben més segurs amb la varietat que apareix als llibres i senten pels mitjans i, sense aquesta visió més diversa de les possibilitats de la norma, es generen prejudicis i percepcions d'il·legitimitat", confirma el sociolingüista Miquel Àngel Pradilla.
La fi de l’estranyesa dialectal
Que el Lluís decidís conscientment jugar-se-la amb el seu accent de ponent en un concurs de prime time ja indica que hi ha brots verds en la sostenibilitat dialectal. És el mateix que fa Clara Viñals, del grup Renaldo & Clara, que canta tal com parla, "ni exagerant ni dissimulant" el català occidental.
Xarim Aresté també va seguir el seu instint: "Me costava molt pensar que mon iaio parlava malament, perquè ho veia com el més natural, el més pur, perquè, com que no havia llegit gaire, me semblava que era una llengua que venia de la nit dels temps".
El periodista balaguerí Francesc Canosa, director de la revista Horitzons, n'apuja la graduació: "La paraula és orgull. Des de la Catalunya occidental tenim orgull de parlar com parlem, de manera natural. Molts creiem que podem construir el futur des de qualsevol lloc de Catalunya i això passa per ser com ets i, per tant, per fer servir la teva llengua", opina. A més, creu que ara que "el català està en un moment funàmbul, les varietats, que molta gent encara menysprea o se'n fot, són el gran valor de futur, també per al català, que aquí hi és natural". "El que abans eren minories ara poden fer decantar una majoria pel català", observa.
Pere Navarro també pensa que ara "hi ha una altra sensibilitat: l’ecologisme també ha aparegut en la llengua, l’interès pels productes quilòmetre zero". I hi afegeix: "S’havia creat una mala consciència al parlant, quan el que s’hauria d’haver fet és parlar de registres, d’adequació, difondre les varietats, perquè totes són igual de dignes. Penso que hem desatès la llengua dels fonaments, i sense la llengua dels pares i dels avis, no hi hauria llengua de TV3 ni llengua d’escola".
"Ja entenc que l’escola té prou feina, però igual com es treballa el reciclatge i el feminisme, hem de poder treballar pel benestar lingüístic, que és part del benestar de les persones", sentencia Annabel Gràcia.