L’aventura regionalista

PalmaL’ octubre del 1982, fa 40 anys, naixia un nou partit, Unió Mallorquina (UM), que, fins a la seva desaparició el 2011, va jugar un paper decisiu a la política de les Illes Balears. El va crear Jeroni Albertí Picornell (Banyalbufar, 1927), qui havia abandonat els més alts càrrecs del moment –president al mateix temps de la preautonomia i del Consell de Mallorca– per embarcar-se en aquella nova aventura.

Albertí havia arribat a la política només cinc anys abans, en el moment de constituir-se la coalició i després partit Unió de Centre Democràtic (UCD): aquell conglomerat de petites formacions, procedents de l’oposició democràtica moderada o del reformisme franquista, que es va posar com a plataforma al servei del ja llavors president del govern Adolfo Suárez amb vista a les eleccions del 15 de juny del 1977, les primeres democràtiques en 41 anys. Ell venia del món empresarial, havia estat president de l’Associació Industrial de Mallorca (Asima).

El futur fundador d’UM va concórrer a aquells comicis encara com a independent, a la cambra alta, i va ser el senador més votat, amb 146.550 ciutadans que marcaren la seva casella. Això el va avalar per convertir-se en president de l’Assemblea de Parlamentaris, que, ben igual que a altres futurs territoris autonòmics, es va constituir el mes següent. Albertí es va afiliar tot d’una a UCD. L’Assemblea era l’únic òrgan legítim –democràtic– que existia a les Balears, on tant la Diputació com els ajuntaments encara eren els del franquisme.

També a imitació d’altres futures autonomies, a les Illes, mentre es tramitava la Constitució, es va concedir des de Madrid, el 1978, un règim preautonòmic: el Consell General Interinsular (CGI), a la presidència del qual també accedí Jeroni Albertí. Era una entitat d’una precarietat manifesta: a la seu de la Diputació a Palma –ara del Consell de Mallorca– se cediren espais i infraestructura per gestionar les escasses competències de què disposava l’entitat. També es constituïren, amb caire provisional, els consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera –ja amb la plena autonomia, Formentera passaria a tenir el seu propi consell.

El 1979, les primeres eleccions municipals de la democràcia restaurada ho varen ser també als consells insulars. A Mallorca i a Menorca, UCD va ser la llista més votada i automàticament els seus caps de candidatura accediren a les respectives presidències: Jeroni Albertí –que l’hagué de compatibilitzar amb la del CGI– i Francesc Tutzó. Albertí també havia estat reelegit com el senador més votat a les generals d’aquell mateix any, amb una lleugera pèrdua de vots: en va obtenir 123.018.

La desfeta d’UCD

Va ser un període conflictiu. A la tramitació traumàtica del futur estatut d’autonomia, amb forts desacords entre partits i entre illes, s’hi afegí la progressiva desfeta de la UCD, amb la dimissió d’Adolfo Suárez i l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981, només uns dies més tard. Jeroni Albertí narrava al periodista i historiador Miquel Payeras, a Memòria viva, que s’havia assabentat “un matí, mentre m’afaitava”, per la ràdio, que la direcció estatal imposava la via ‘lenta’ de l’article 143 de la Constitució, en lloc del 151 de les ‘nacionalitats històriques’, com Catalunya. De fet, el projecte autonòmic arribà a les Corts el desembre del 1981, però no s’aprovaria fins a la següent legislatura, el febrer del 1983, al furgó de coa, amb Extremadura, Madrid i Castella i Lleó.

Albertí declarava el 2002 a El Mundo/El Día de Baleares que “hi va haver una manca de voluntat que s’aprovàs. Una de les causes fou la dissolució d’UCD”, els sectors demòcrates cristians i liberals de la qual s’estaven acostant a Aliança Popular, i els socialdemòcrates, al PSOE. “Això va fer que s’aturàs, que no existís la tramitació. I vaig dimitir, perquè vaig dir que allò no tirava”. “No fou necessari” abandonar UCD “perquè fou el partit el que ens va abandonar a nosaltres”, assenyalava el més tard president del Parlament balear Maximilià Morales al mateix diari.

Es va fer una reunió, relata Morales, de quatre ‘notables’ d’UCD i després d’UM: Maria Antònia Munar, Pere J. Morey, Albertí i ell mateix. “El debat era si Jeroni Albertí continuava”, és a dir, si el traspàs d’UCD a UM “es faria des de les institucions mateixes o des de fora (…), que èticament era el més adequat”. Albertí va deixar les presidències balear i mallorquina. Al Consell de Mallorca el va substituir Morales, i al CGI, Francesc Tutzó, qui va haver de compatibilitzar-lo amb el Consell menorquí –amb la complicació geogràfica corresponent. Es tractava de ‘salvar els mobles’, és a dir, mantenir la continuïtat institucional fins a les primeres eleccions autonòmiques, convocades per a uns mesos més tard, el 8 de maig del 1983.

La nova Unió Mallorquina no va arribar a temps de presentar-se a les eleccions generals del 28 d’octubre del 1982 –aquelles de la primera victòria de Felipe González–, però sí a les autonòmiques del 83. L’Aliança Popular –l’actual Partit Popular– de Gabriel Cañellas i el PSOE de Félix Pons quedaren empatats a 21 escons, així que UM començava a exercir el paper de frontissa, és a dir, formació decisiva que, amb pocs diputats, podia decidir atorgar el poder a l’esquerra o a la dreta, a canvi de qualque càrrec o institució de relleu. En aquella primera legislatura autonòmica, s’arribà a un pacte AP-UM, amb el banquer Carlos March com a mediador, un pacte pel qual Albertí recuperava la presidència del Consell de Mallorca. A la segona legislatura (1987-1991), també liderada per Cañellas, fou president del Parlament.

El fracàs de l’Operació Roca

Les següents eleccions generals es dugueren a terme el 1986 i Unió Mallorquina s’integrà a l’Operació Roca, per la qual Miquel Roca, fins aleshores segon de Jordi Pujol, es presentava com a candidat a la presidència del govern espanyol per un nounat Partit Reformista Democràtic. Albertí encapçalà la candidatura al Congrés, però ni tan sols ell fou elegit. “Cremàrem el partit i el líder”, deia a El Mundo/El Día de Baleares, “i això és difícil d’assumir”.

L’objectiu d’Albertí era que Unió Mallorquina es convertís en una força política amb implantació al conjunt de les Balears, i no tan sols a Mallorca. Un propòsit que –com el 1993 amb les fugaces Unió Menorquina i Unió Pitiüsa– de tant en tant es tornaria a plantejar. “El problema”, assenyalava a l’esmentada entrevista, “fou que no tinguérem temps de crear un partit d’àmbit de tota la Comunitat (…). Si hagués anat bé [l’Operació Roca] hauríem aconseguit la implantació a totes les illes. Però hi no va anar”.

Sembla que no tothom compartia aquell propòsit. Segons les declaracions d’Albertí a Miquel Payeras, “Pere Morey –un dels barons d’UM– va apostar clarament per quedar només a Mallorca”. Allò va ser al congrés del partit del 1988, quan “vaig deixar UM no perquè em guanyassin”, sinó perquè “la meva situació econòmica no em permetia tenir independència política (…). Com solucionar-ho? Deixant-ho”.

El vincle entre UM i l’ara denominat Partit Popular de Gabriel Cañellas es va intensificar, fins al punt que a les autonòmiques del 1991 varen anar plegats, en coalició. Aquesta bona entesa es va començar a enfosquir quan Cañellas destituí, com a consellera d’Educació i Cultura, Maria Antònia Munar, la jove batlessa de Costitx amb UCD que ja aleshores, com recull l’historiador Josep Tomàs Ramis, havia estat elegida com a presidenta d’Unió Mallorquina.

A les següents eleccions, el 1995, UM es tornà a presentar en solitari i els seus dos únics parlamentaris –narra Ramis– li varen servir per signar un pacte amb el PSOE i amb el Partit Socialista de Mallorca (PSM) per governar el Consell de Mallorca –amb ella com a presidenta–, tot i que el PP continuava al front de la Comunitat. Les dues següents legislatures, Munar va restar a la presidència del Consell, ja fos d’acord amb l’esquerra –el primer Pacte de Progrés, amb Francesc Antich– o amb la dreta –al Govern de Jaume Matas.

A la darrera legislatura d’Unió Mallorquina (2007-2011), Maria Antònia Munar canvià la presidència del Consell per la del Parlament –com havia fet Albertí–, però una successió d’actuacions que acabarien als tribunals va tirar per terra la imatge i la reputació del partit, alguns dels principals dirigents del qual passarien per la presó. El mateix 2011 es va dissoldre UM i va ser substituït per Convergència per les Illes, que, unit a la Lliga Regionalista del dissident del PP Jaume Font, confluiria en l’actual Proposta per les Illes (El Pi): la formació que, als nostres dies, representa probablement el més semblant a aquella UM que volia estar estesa a tot l’arxipèlag i que el seu fundador hauria volgut.