L'avorriment

PalmaSom conscients d’estar avorrits quan no tenim esma i sabem distingir aquelles coses que ens avorreixen d’aquelles altres que ens entusiasmen. Ens avorreix fer sempre el mateix, viure situacions idèntiques i estar amb les mateixes companyies, sabent anticipadament el que diran. El to de veu baix i ensopit avorreix tant o més que un discurs farragós o la lectura d’una novel·la pèssima. La visita a un museu pot resultar tediosa si les circumstàncies són desfavorables i ens sentim físicament esgotats, malgrat la qualitat de les obres exposades. Hi ha pel·lícules i sèries que deixam a mitges perquè no ens captiven ni desperten gens ni mica d’interès. Hi ha persones que són extremadament avorrides, capaces d’avorrir a qualsevol, que ningú vol tenir a prop.

Entenem l’avorriment com una emoció que sorgeix quan hi ha una mancança d’estímuls o distraccions que es caracteritza per la passivitat i s’ha identificat amb la malenconia. És sinònim de peresa, tedi i mandra, i s’oposa a la diversió. Ens fa visible l’absurditat de l’existència, el fàstic del quefer diari, i ens exposa amb cruesa la rutina, la quotidianitat i la repetició molesta. L’avorriment també és una característica animal que ens ha ajudat a no estancar-nos, cercar noves experiències i estar preparats per als canvis i les novetats, i evolucionar com a espècie. Progressivament, hem perdut la consciència de la funció biològica de l’avorriment i s’ha acabat imposant un estil de vida capitalista que ens ha convençut que avorrir-nos és improductiu. Hem deixat d’acceptar que l’avorriment és un estat natural. L’experiència traumàtica de la pandèmia i la reclusió domèstica imposada pels governs han posat en evidència la incapacitat generalitzada de conviure amb l’avorriment i han deixat gravats en la memòria el convenciment que el desànim ha afavorit l’aparició de seqüeles psicològiques profundes.

Sabem posar cara d’avorrits i expressar de manera col·loquial que “ens avorrim com una ostra”. No fa falta insistir gaire en el fet que les ostres no són avorrides, que l’avorriment de les ostres es deriva de l’ostracisme, una llei aplicada per la democràcia atenesa en el segle V aC, que permetia condemnar al desterrament aquells ciutadans perillosos per a la comunitat. L’avorriment associat a l’ostracisme ve a ser la conseqüència esperada de l’aïllament social, la separació forçosa d’amics i familiars i la solitud de l’exili.

El rastre

La tradició popular ens diu que l’avorriment és un estat d’ànim voluntari, que “si t’avorreixes és perquè vols”. Si seguim el rastre deixat per l’avorriment en el llenguatge popular descobrim també que es pot menjar d’avorriment i que és una excusa comuna quan s’està desganat. A més, és bastant habitual que l’avorriment es relacioni amb la mort. Aquesta forma mortal d’avorriment es fa present quan algú manifesta verbalment de manera més o manco seriosa que es mor d’avorriment. Ens hem de preocupar del component mortal de l’avorriment? Sovint, es tracta d’un simple comentari per cridar l’atenció, equivalent a dir “estic mort d’oi”. Però quan aquesta expressió està vinculada a una depressió deixa de ser una metàfora i s’ha de prendre al peu de la lletra, perquè esdevé un senyal autèntic de perill, un lament que pot anunciar una acció suïcida.

La manca d’atenció afavoreix l’aparició de l’avorriment a les aules. Sovint, els alumnes s’avorreixen a classe perquè no entenen allò que s’explica o no perceben que els estudis tinguin cap utilitat ni relació amb les seves vides. L’avorriment escolar pot tenir altres causes relacionades amb la indolència dels docents i el mètode d’ensenyança. La inactivitat és una altra font d’avorriment. Ens avorrim quan no sabem matar el temps. Però també és possible avorrir-se a la feina amb la monotonia d’una tasca mecànica i anodina.

Els infants s’avorreixen més de pressa que els adults perquè no han desenvolupat cap tipus de tolerància a l’avorriment ni tenen un objectiu a assolir a llarg termini. Tot d’una que se senten avorrits es queixen ostensiblement als pares. És un rebuig comprensible, atribuïble a l’edat, al caràcter impacient i la manca d’iniciativa. Els pares se senten responsables d’aquest estat i actuen de bona fe, proporcionant nous estímuls, jocs i entreteniments, en comptes de deixar que aprenguin a gestionar en solitari els moments de frustració. També actuen preventivament estructurant i pautant el dia a dia dels infants al detall, minut a minut, amb la finalitat de mantenir-los ocupats amb múltiples activitats, sense deixar lloc a la improvisació. Aquest proteccionisme paternal és desmesurat i contraproduent per als infants, perquè alenteix el bon desenvolupament de les facultats intel·lectuals, els fa més passius i dependents, els impedeix dur a terme els seus propis desitjos, prendre la iniciativa i sortir per si mateixos de la indolència, amb més autonomia i confiança. No hem d’oblidar que de l’avorriment, en neixen expectatives i oportunitats que estimulen la creativitat i la imaginació.

Sense l’avorriment tampoc no s’hauria produït l’entusiasme ni l’astorament. Per això, es pot dir que l’avorriment contribueix al naixement de la filosofia. Si se sap aprofitar és una oportunitat única per crear i generar noves idees. A més, avorrir-se és bo i sa, ens permet descansar, desconnectar dels maldecaps, gaudir del repòs, experimentar el benestar de no fer res i posar en pausa el temps quan ens sentim superats per la vida.

Cansament vital

L’avorriment pot arribar a ser un problema preocupant quan és el resultat d’un cansament vital, d’una desafecció i nàusea absoluta per la vida i no es pot sortir voluntàriament d’aquest estat, fins al punt que pot dur a desitjar la mort. Hi ha persones que culpabilitzen del seu avorriment la desatenció patida per part de la parella o els familiars i l’usen per retreure i acusar, i fer veure la disconformitat. També hi ha gent que ha après a sortir de l’avorriment fent mal als altres. En el sentit més polític, l’avorriment pot dur a cercar solucions violentes als problemes socials i provocar conflictes i revoltes.

La indústria de l’espectacle, en col·laboració amb els creadors de continguts i altres professionals de l’oci, ha enfosquit qualsevol comprensió positiva de l’avorriment i ha sabut aprofitar-se de la preocupació d’estar avorrits i la predisposició que sentim a fer el que calgui per evitar caure en l’avorriment. El negoci de l’oci nega el dret a badar i ven amb eficàcia els avantatges d’estar permanentment connectats a múltiples canals de divertiment i distracció. Ens sentim pressionats a combatre l’avorriment consumint un ventall d’entreteniments de pagament amb la promesa que ens ajudaran a ser feliços. En realitat, la major part de les distraccions són banals, poc motivadores, gens enriquidores, massa generalistes, simples passatemps intranscendents.

Cadascú s’ha d’enfrontar a l’avorriment existencial, amb filosofia, i trobar un objectiu vital, però sense confondre aquest propòsit amb una sortida temporal cap a distraccions vanes i superficials. Cal reivindicar el dret a avorrir-se, la raó de ser de l’avorriment, el seu valor i utilitat, i aprendre de bell nou a estar avorrits de la millor manera possible. Sens dubte, l’estiu ens convida a avorrir-nos, deixar que els esdeveniments passin, sentir els efectes beneficiosos de la inacció, descansar el cos i la ment, alentir l’existència, no fer res per obligació, recuperar la visió del no-res i gaudir del plaer i la satisfacció de no haver de fer res de res.