L’era dels tatuatges (I)

PalmaEls tatuatges tenen una història tan antiga com la humanitat. Hi ha indicis del seu ús a mòmies egípcies i cultures ancestrals. En els seus orígens se’ls atribueix un valor màgic i religiós. Els indígenes de l’Amazones es tatuaven el cos amb personatges mitològics amb la creença que els proporcionarien certs poders màgics, a la vegada que protecció física i espiritual. D’altra banda, els membres de les tribus aborígens australianes i neozelandeses es feien escarificacions o cicatrius per destacar el seu estatus social elevat, però també com a reclam sexual. Els nadius del continent africà es provocaven escarificacions, una tradició remota vinculada a l’animisme, la guerra i la bellesa. A l’antiga Xina i el Japó les funcions dels tatuatges han anat oscil·lant entre la punitiva i l’estètica i decorativa; en canvi, els grecs i els romans els feien servir per marcar els esclaus i criminals. Segons algunes fonts literàries, existien els tatuatges voluntaris que transmetien missatges secrets. Els senyors feudals utilitzaven els tatuatges per donar a conèixer els esclaus de la seva propietat.

En l’època decimonònica, l’ús dels tatuatges estava molt restringit. Un dels àmbits on es podien observar era al món del circ, la faràndula i l’espectacle, en la pell dels forçuts, domadors, contorsionistes, equilibristes i acròbates i altres artistes circenses. Hi havia un interès morbós per contemplar els portadors de cossos tatuats completament. Els firaires s’aprofitaven d’aquest interès malsà per explotar-los i obtenir-ne un rèdit econòmic a través de la seva exhibició com a rareses humanes i atraccions de fira, mesclats amb nans, siamesos, persones amb habilitats singulars i deformitats i altres ‘anomalies’. Els tatuats eren estigmatitzats i identificats amb els marginats socials, lumpen proletariat, la classe més baixa, delinqüents i gent de mal viure amb tendències agressives i criminals, i també amb rodamons, artistes de la faràndula i la bohèmia. Els mariners i soldats musculats estaven molt predisposats a tatuar-se el cos. Sovint freqüentaven bars de mala mort i mostraven amb orgull els braços gravats amb talismans com l’estrella polar, àncores, cordes i altres símbols mariners, cors en flames travessats per dagues, i consignes de l’estil ‘amor de mare’, ‘amor vertader’ i ‘amor etern’, i altres dissenys icònics com les pin ups personalitzades amb els noms de les dones estimades. També cobrien la seva anatomia amb dragons, àguiles, lleons i altres animals representatius de la força i el coratge i banderes que expressaven patriotisme, compromís i entrega al seu país.

Ús homicida

La història del tatuatge s’enfosqueix a mitjans del segle XX amb l’ús polític racista i genocida per part del nazisme. Recordem que els nazis tatuaven nombres de sèrie als braços dels jueus, homosexuals, dissidents polítics del règim, gitanos i altres minories ètniques quan els internaven en els camps de concentració i extermini durant la Segona Guerra Mundial. Era una mesura posada en pràctica amb la finalitat d’identificar-los i dur-ne un registre detallat, i més concretament, cercava assenyalar-los com a aptes per fer treballs forçats i distingir-los visualment de la resta de presos que no tenien prou forces per treballar i que serien immediatament sacrificats a les cambres de gas. Els nazis introduïren per primera vegada aquest ús homicida dels tatuatges al camp d’Auschwitz. Aquesta acció sistemàtica de retirar-los el nom tenia un efecte deshumanitzador i era percebut pels presoners com una pèrdua de la identitat, i una degradació que els relegava a la condició animal i els predestinava a ser sacrificats. El tatuatge era una marca que certificava una mort segura. A més, en el cas dels jueus significava una ofensa a la llei de la Torà que estableix la prohibició expressa de modificar o mutilar de manera irreversible el cos per considerar que és un insult contra Déu i la seva acció creadora. L’impacte de l’holocaust i la voluntat de mantenir les històries dels supervivents vives en la memòria va dur alguns dels descendents a gravar-se en el cos el mateix nombre amb el qual havia estat marcat algun dels seus familiars com un gest de respecte i estimació. Aquesta iniciativa sense precedents es podia interpretar també com una acció orientada a reforçar el sentiment de pertinença a la comunitat jueva i un acte de solidaritat amb el patiment del seu poble.

Posteriorment, els tatuatges han estat símbols contraculturals que han caracteritzat diverses identitats grupals minoritàries i que han usat les marques en la pell com a senyals de queixa i resistència contra les normes i convencions universalment acceptades. Aquestes minories socials reivindicatives dels anys 60 i 70 trobaren en els tatuatges una distinció que manifestava la ferma decisió de no deixar-se seduir per la cultura de masses i l’estil de vida consumista. Aquesta via contrahegemònica ha tingut la seva transposició en la subcultura musical dels mods, punks, heavies, skinheads, i altres tribus urbanes que proliferaren a l’estat espanyol al llarg de la dècada daurada dels 80.

El fet que els tatuatges s’hagin utilitzat històricament com a marques d’esclavitud, subordinació, humiliació i inhumanitat ha influït en la visió social negativa que ha relacionat els tatuatges amb persones marginals i antisocials, mafiosos, proxenetes, lladres, criminals i assassins. Una imatge que ja no és la que domina a la societat actual totalment favorable als tatuatges.

Simbologia variada

Quant a la simbologia dels tatuatges, s’ha de dir que és rica i variada. Un dels tatuatges més populars és el de les papallones, segurament perquè representa la capacitat de resistència i resiliència a les adversitats, a causa de l’adaptabilitat d’aquest animal als canvis morfològics interns. Un altre dels tatuatges més gravats sobre la pell humana és el de la flor de lotus, una planta aquàtica que les religions orientals associen a la reencarnació.

Els tatuatges imiten l’ample espectre d’ideologies. Els tatuatges progressistes que reprodueixen símbols emancipadors i rostres revolucionaris com el de Che Guevara, Sandino i Marx; també s’encarnen a través de la A majúscula vermella encerclada de negre, i de la falç i el martell amb el comunisme, i conviuen amb tatuatges ofensius, reaccionaris i violents que fan apologia de la mort, les drogues, el masclisme, l’homofòbia, i amb imitacions de símbols feixistes i altres totalitarismes, com l’esvàstica o creu gammada, el sol negre, i el jou i les fletxes falangistes.

Els tatuatges reprodueixen els rols de gènere. Es comercialitzen tatuatges per a homes i per a dones. És habitual que les dones es facin tatuatges més petits i estilitzats, mentre que els homes els prefereixen més grossos i gruixuts. Els motius també difereixen. Els homes es tatuen calaveres i símbols de lideratge, violència i masculinitat en les seves versions més clàssiques o tridimensionals. Els tatuatges preferits de les dones són aquells que simbolitzen la feminitat i la fertilitat, com la mitja lluna. Si bé és cert que aquesta diferenciació sexual va desapareixent lentament i la lluita per la igualtat s’ha traslladat també al territori corporal. En aquest sentit, es pot dir que el feminisme també es du tatuat a la pell, que cada vegada són més abundants els tatuatges amb missatges feministes com ‘Yes we can’ i ‘la revolució serà feminista o no serà’ que es combinen amb símbols d’empoderament femení.