L’embós (com a estat mental)

PalmaA uns 34,5 graus, l’autopista que va de Campos a Palma bull de calor tota ella (asfalt, tanques, pasteres, vials de servei) i, a una altura que oscil·la entre es Pil·larí i la sortida cap a la via de cintura, hi ha l’embós. No un embós, sinó l’embós, gairebé podríem dir-ne l’Embós, en majúscules. Mallorca no té exactament habitants, sinó usuaris, i entre els usuaris de Mallorca, als que hi vivim tot l’any i hi feim allò que s’acostuma a dir la nostra vida, ens correspon la categoria més ínfima, més indigna de tota consideració. Aquests usuaris de tercera coneixem bé l’Embós, per bé que en els darrers dos anys l’havíem perdut transitòriament de vista: és necessària una pandèmia perquè els mallorquins deixem de passar-nos l’estiu clavats dins el cotxe en una autopista sobresaturada de vehicles, suportant el sol i el fum, els concerts de clàxon i totes les formes d’incivisme imaginables que es puguin cometre conduint un vehicle amb rodes i motor, més algunes de noves. No ens n’hem de queixar: l’Embós, com va dir Isabel Díaz Ayuso dels que es produeixen a Madrid, és una tradició bella, a més de productiva. L’Embós significa normalitat. L’Embós comporta productivitat i prosperitat. L’Embós significa caixes registradores fent la musiqueta de cobrar.

Parlam de Mallorca perquè som uns centralistes, però també es produeixen embossos a Menorca i a Eivissa, i ara fins i tot també a Formentera, on el personal que acudeix a barbaritzar l’illa considera que té dret a moure-s’hi en cotxe, i demana (perdó: exigeix) que n’hi hagi oferta a voler: de cotxes, de motos i de qualsevol cosa que vagi amb motor de benzina o dièsel. Naturalment que sí: en els nostres dies tothom té dret a tot. A anar en cotxe per on no s’hi hauria d’anar, a tirar els fems a foravila o a les voreres de les carreteres, a pegar crits i a pixar pels carrers, a engatar-se i insultar el primer que els passi per davant (però preferentment si són persones velles, o malaltes, o pobres), a omplir la via pública amb la seva musicota subdesenvolupada tronant a través d’un altaveu, a fotre un clau a peu dret dins el portal de qui sigui, a vomitar dins el mateix portal o dins un altre. Tots aquests i un llarg etcètera són drets fonamentals reclamats amb insistència per qui els practica. Si a algú, pel motiu que sigui (un atropellament de l’autoritat, un abús de poder, posem per cas) se li passa pel cap reclamar drets fonamentals de debò, se l’ha d’insultar fort (i posar-lo on li correspon, que és la presó o l’ostracisme). Però no divaguem.

Dèiem que fa 34 graus i mig, o 35, o 36, a la tercera onada de calor en el que duim d’estiu (amb la previsió que en vindran més). Ens queixam per vici, perquè en realitat habitam un paradís (això diuen tots els reportatges a la premsa digital i a la de sempre, i a totes les stories d’Instagram) i ja se sap que, al paradís, els mals moments es passen millor. De fet, els embossos (l’Embós), a qualsevol de les illes Balears i Pitiüses, es passa gairebé com un interludi amable, un moment d’esbarjo que alguns aprofiten bé. Al cotxe del costat, una parella discuteix (no cal dir que ho fa acaloradament). Dins el cotxe de just al davant seu, algú treu una botella de licor i hi pega una llarga tímbola. La majoria de conductors aprofiten la immobilitat per punyir els mòbils, ignorant la normativa que els treu punts pel fet de comportar-se d’aquesta manera. Després, quan la massa de trànsit reprengui la marxa, no se n’adonaran perquè estaran absorts en el xat, o a les pàgines web d’ofertes de vacances de darrera hora, o en una notícia pescaclics sobre allò que va dir un famós que suposadament en va destrossar un altre, però que quan obriu l’enllaç resulta que era un doiot. A aquest conductor despistat se li dedicarà un concert de clàxon personalitzat, i alguns li passaran pel costat cridant greus insults contra ell i contra la seva família (sobretot contra la seva mare), acompanyats d’una gesticulació inequívocament violenta. Quan per fi l’Embós s’estiri una mica i els cotxes circulin més a lloure, una taxista de Palma es dedicarà a canviar bruscament de carril, avançant en ziga-zaga i obstruint la marxa de tothom, al mateix temps que tira una llosca per la finestra del vehicle i fa sonar el clàxon contra un que se li ha entravessat al mateix temps que ella s’entravessava als altres. Les motos, no cal dir-ho, es posaran a esquivar àgilment els altres vehicles, amb la convicció que ficar-se pel mig de tothom és la seva missió en aquesta vida.

Pressió humana

I, en poc temps, l’Embós, aparatós i amenaçant, haurà desaparegut. Això és perquè en realitat no n’hi havia hagut mai, d’embós, ni en minúscula immediata ni en majúscula transcendent i metafísica. Era una figuració vostra, una al·lucinació induïda tal vegada una mica per les altes temperatures (heu de procurar dinar d’amanides i coses fresques), però sobretot per la propaganda turismofòbica que alguns indesitjables propaguen amb la idea de causar-nos la ruïna. No és cert que hi hagi cap embós, no és cert que hi hagi saturació enlloc, és fals que no es pugui circular ni fer vida normal a Mallorca, Menorca, Eivissa ni Formentera a causa de la pressió humana excessiva. Tot això són vuits i nous i cartes que no lliguen, contes de terror que conten alguns, qui sap amb quina obscura finalitat: envejosos que no poden sofrir el benestar dels altres, males ànimes que voldrien l’illa (sigui quina sigui) per a ells tots solets. Recordeu que habitau el Paradís, i al Paradís no hi ha embossos, només una alegre gernació de persones unides en la celebració de la pura alegria de viure. Quan trobeu l’Embós, recordeu que només és un miratge, com els dels viatgers que travessaven el desert, i sigueu obligatòriament feliços.