L’embruix dionisíac de Binissalem
El 1965, en ple franquisme, dos amics crearen, amb el suport de l’escriptor Llorenç Moyà, les festes del Vermar, que cada setembre converteixen el poble del Raiguer de Mallorca en la capital del vi
PalmaBinissalem, el poble de les façanes de pedra viva, és també una extensió dels dominis de Dionís, altrament dit Bacus. Des de 1965, cada principi de setembre el déu grec del vi i la disbauxa és invocat a les festes del Vermar, que recorden l’acte de collir el raïm –així ho indiquen ja les arrels llatines del terme: vinum (‘vi’) i demĕre (‘treure’). Sota l’embruix dionisíac té lloc un ampli ventall d’activitats que s’allarguen fins a final de mes. Un dels seus artífexs, Biel Fiol Truita, de 79 anys, presumeix de la criatura: “Abans que el Cosso de Felanitx o el Much de Sineu, nosaltres ja fórem pioners en el que ara es coneixen com a neofestes. Teníem clar que no volíem fer festa perquè sí. Apostàrem per un argument cultural prou sòlid perquè perduràs en el temps”.
Les festes del Vermar s’idearen des del Club Atlant, una associació cultural nascuda el 1963. Fiol fou un dels seus joves socis fundadors: “Abans de la fundació del GOB el 1973, ja començàrem a muntar excursions a la muntanya amb homes i dones mesclats. També organitzàrem viatges tots junts a la Península, partits de tennis amb vestimenta a l’anglesa, obres de teatre o cinefòrums”. Atlant agafava el nom del tità de la mitologia grega castigat per Zeus a sostenir la volta celeste sobre les seves espatles. L’entitat binissalemera es fixà fer el mateix a l’hora de sostenir la cultura en aquells anys grisos del tardofranquisme: “Vàrem néixer dins un local de l’església. No érem motiu de sospita per a la dictadura perquè ens proposàrem dinamitzar el poble sense abanderar cap causa política”.
Al cap de dos anys sorgiria la possibilitat de crear una festa per reivindicar el passat vitivinícola de Binissalem. En altres punts de l’Estat amb la mateixa tradició ja se’n celebraven al setembre com a símbol de l’alegria pel final de la collita. En l’imaginari popular del poble hi havia gravada l’escena de vermadors i vermadores, que, en pondre’s el sol i després d’una llarga jornada laboral, entraven al poble cantant tonades antigues. Els vins binissalemers ja havien estat elogiats al segle XIX per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria a la seva obra magna Die Balearen.
El 1965 l’interès per reviure el culte bàquic al cor del Raiguer contrastava amb l’estat d’unes vinyes del tot abandonades. Després del cop de la invasió de la plaga de la fil·loxera el 1891, el boom turístic havia fet centrar els interessos més cap a la costa. Llavors Binissalem vivia més bolcat en la indústria del calçat. “Entre els pocs cellers que encara quedaven –assegura el membre fundador de Club Atlant– hi havia el de José Luis Ferrer Ramonell, fundat als anys trenta. Tots nosaltres teníem ben present el record de quan, de petits, anàvem, a final d’estiu, a collir raïm per als cellers del municipi”.
Llorenç Moyà, el relacions públiques
La idea de les festes del Vermar agafà força durant una excursió que Fiol feu a Orient amb el seu company Toni Moyà Escolà i l’escriptor Llorenç Moyà, misser de professió, que era propietari del casal de Can Gelabert a Binissalem: “El 10 d’agost, el dia de Sant Llorenç, Moyà sempre solia fer un gran berenar a ca seva amb amics i familiars. Hi solien actuar els integrants de Tall de Vermedors, que, vestits a l’ample, ballaven i cantaven cançons de la verema [fundada el 1927, l’agrupació encara es manté en actiu]”. El diumenge 10 d’octubre de 1965 tingué lloc a Can Gelabert la primera edició d’una festa que es conegué com ‘la Verema’. Moyà exercí d’amfitrió amb el següent parlament: “Avui que a tot Espanya se celebren festes consemblants, nosaltres no hem de permetre que desapareguin les nostres antigues i belles tradicions, dissortadament ja ferides de mort [...]”.
Al segon any la cita se celebrà a la plaça de l’Església. Els binissalemers estigueren encantats de poder beure vi de franc per gentilesa del celler de José Luis Ferrer. “Eren un temps –assegura Fiol– en què la gent no tenia l’angoixa existencial d’ara. Hi havia moltes ganes de fer poble i de reviscolar les vinyes de foravila. Encara no s’havia produït l’allau migratòria que tindríem després”. Llavors ja es constituí una Comissió del Vermar, que integrà també propietaris vinaters de la contrada. Tanmateix, la persona clau perquè les festes fossin un èxit va ser Moyà: “Ell s’encarregà de fer-ne un bon màrqueting. Va saber dotar-les d’un relat literari potent. Per començar, les consagrà a la Mare de Déu de Robines, que era el nom que rebia Binissalem abans de l’arribada dels musulmans. A ella li dedicà el primer most de la verema”.
Per aconseguir l’atenció de la premsa, Moyà no dubtà a tirar de contactes. “Estava –continua l’activista cultural– molt ben relacionat amb els intel·lectuals de l’època. Cada any en convidava algun, que duia el seu propi seguici. A Camilo José Cela el feu venir perquè inauguraràs un carrer amb el seu nom”. Una altra estratègia mediàtica important de l’amo de Can Gelabert fou la instauració d’un pregó fet per una personalitat rellevant de la vida cultural, la qual cosa donava prestigi a la festa. Pregoners destacats foren Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart o Gabriel Janer Manila.
La reina vermadora
Per reviure més l’esperit bàquic de la celebració, s’animà la gent a vestir-se a l’antiga. Igualment es va promoure l’elecció d’un grup de vermadors i vermadores, que havien de ser els representants de la festa i els encarregats de donar-hi el sus. El protagonisme recaigué en la reina vermadora. “Avui –afirma Fiol– aquesta figura pot ser considerada masclista pel moviment feminista. En aquells anys, però, era habitual que moltes festes tinguessin la seva pròpia reina”. Amb els seus acompanyants, la reina vermadora se n’anava a Palma a convidar en persona les autoritats (la Diputació Provincial, el Govern Civil, Cort...). Encara avui es manté el mateix protocol.
A mesura que passaven els anys, la festa aniria incorporant nous elements que la farien encara més vistosa, com la desfilada de carrosses, ballades populars, un combat de glosadors, un concurs de raïm o el sopar a la fresca. Tots els seus detalls es poden resseguir en el llibre 50 festes des Vermar a Binissalem, 1965-2014: evolució d’una festa (Disset Consultors, 2015), de l’investigador Jaume Pons. El 1971 l’organització de la cita anual amb Dionís ja passà a mans de l’Ajuntament. La veu cantant la portà el regidor Pere Fullana.
El 1983 la zona de Can Arabí acollí la celebració de la primera Fideuada, que anà precedida d’un concurs de fideus de vermar. A l’edició de 1985 s’inaugurà a la plaça de l’Església dues escultures de vermadors. Fou un encàrrec que l’Ajuntament feu a l’artista binissalemer Guillem Terassa, de can Mequis, que aleshores residia a Eivissa. Davant els rumors sobre la continuïtat de la festa, aquelles dues obres servien per certificar el compromís institucional que mai desapareixeria. Al cap d’un any a l’altre costat de l’església es destaparia l’escultura del picapedrer per homenatjar l’altre gran ofici tradicional del poble.
El 1999, a la plaça de l’Església, es va fer el primer concurs de trepitjar raïm dins cubells. Fou l’oportunitat que tingueren les noves generacions de conèixer més de prop les seves arrels pageses. Els seus impulsors foren una colla de joves, que més endavant es constituïren com a Joves des Trui, hereus del Club Atlant. El 2000 ja naixia el dinar dels trepitjadors, que, com a condició, encara avui, exigeix assistir-hi amb la vestimenta tradicional, de cassot –feta amb tela de sac, amb el pas dels anys el teixit perdria el seu color beix original per tornar blanquinós. El 2000 els joves satisferen encara més el seu furor festiu amb la introducció de la batalla del raïm. Es feu en un descampat de la zona de sa Coma, encara sense urbanitzar.
Denominació d’origen
El 1989, fruit de la seva llarga tradició vitivinícola, Binissalem ja esdevingué l’epicentre de la flamant marca Denominació d’Origen, que avui abraça els cellers de cinc municipis del centre de Mallorca productors de vins (els altres quatre són Santa Maria del Camí, Consell, Santa Eugènia i Sencelles). El nom s’acabaria modificant per Denominació d’Origen Binissalem. “Ara, tanmateix –assegura un nostàlgic Fiol–, les màquines que s’utilitzen per collir el raïm ja han fet desaparèixer la figura del vermador tradicional”.
Llorenç Moyà no estigué a temps de veure l’abast de la revolució que generaren les festes que ajudà a crear el 1965. Morí el 1981, a 65 anys. De seguida, l’Ajuntament de Binissalem el nomenà fill il·lustre. També li dedicà un carrer al costat de seu casal de Can Gelabert, que acabaria comprant el mateix consistori per convertir-lo en un casal de cultura. En els seus poemes, el gran relacions públiques del Vermar no dubtà a elogiar el gran present del déu Dionís: “El vi de la nostra vila / és un vi tan alt de punt / que al qui és beneit l’espavila/ i ressuscita un difunt”.
Juntament amb el blat i l’oli d’oliva, el vi ha estat, des de sempre, un dels elements bàsics de l’alimentació dels pobles de la Mediterrània. També se li han atribuït virtuts curatives. El vinum llatí equivalia a l’oinos grec, d’on deriva el mot enologia, la tècnica que tracta del vi, de la seva preparació i conservació. Els grecs sempre estigueren eternament agraïts al déu Dionís per haver-los portat des d’Orient una beguda tan desinhibidora.
La coneguda com a “sang de Dionís” va tenir un protagonisme especial en els simposis. El que avui és una reunió de professionals diversos, a l’antiga Grècia era una reunió privada de bevedors –només d’homes– que es feia després de l’últim àpat del dia. La ingesta de vi afavoria la dialèctica i esperonava l’enginy, tal com reflectí el segle IV aC Plató a la seva obra El convit. Calia, però, fer-ne un consum civilitzat. No debades, la borratxera estava mal vista, ja que s’associava a un estat de bogeria delirant. Per evitar aquest perill, l’alcohol sempre era rebaixat amb aigua.
La importància que antigament es donava al vi també queda reflectida al Nou Testament. A l’episodi de les bodes de Canà, en quedar-se els amfitrions sense la preuada beguda, Jesús es veu obligat a fer un miracle: converteix en un excel·lent vi l’aigua de sis grans gerres. I a l’Últim Sopar el fill de Déu apareix alçant una copa de vi i dient: “Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom en remissió dels pecats”.
Lluny de la tradició judeocristiana, els romans saberen valorar bé els efectes psicoanalítics del vi. Ho feren al crit d’In uino ueritas, amb el qual insistien que només sota els efectes de l’alcohol aflora el nostre vertader subconscient. Des del caput mundi també es considerà el vi com una porta cap a la felicitat amb sentències com bonum vinum laetificat cor hominis (‘el bon vi alegra el cor de l’home’). Els qui estaven privats d’aquest plaer eren els abstemis, és a dir, les persones que s’abstenen de beure vi, també conegut en llatí com a temetum. Les dones romanes casades estaven obligades a ser abstèmies. Es donava per fet que, si bevien, podien perdre el control i cometre fàcilment una infidelitat. Per tenir-les controlades, els homes exercien sobre les seves esposes l’ius osculi (“dret de besada”). Si, en besar-les, comprovaven que havien begut, les podien castigar amb una pallissa o fins i tot amb la mort.
A final del segle XIX, Baudelaire, el poeta maleït del romanticisme francès, parlà meravelles del vi. Així comença el petit poema titulat Embriagueu-vos, del seu poemari L’espleen de París: “Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos”.