Rafaela Pimentel: "L'enemic no és el migrant, sinó el sistema capitalista, patriarcal i racista"

PalmaEl discurs Rafaela Pimentel (República Dominicana, 1960) confronta directament el sistema capitalista, masclista i racista. L'activista, membre del sindicat Sintrahocu (Sindicato de Trabajadoras del Hogar y los Cuidados), denuncia com aquesta estructura es manté, segons ella, gràcies a la feina precària de dones i migrants. Pimentel ha tornat a Palma aquest dimarts –ja va ser aquí el novembre, a les jornades Altres Veus– per participar en la V Jornada STOP Racisme de Cort.

Com es combat el discurs que les persones migrants venen a "robar-nos la feina"?

— S'ha de combatre fent-nos conscients que hi ha una societat racista. Encara veim l'amenaça de l'altre, quan hi ha mancances, quan t'afecten la sanitat pública i volen privatitzar certs serveis [com les cures], veus que les persones migrants el que feim és una aportació fent aquestes feines. Per exemple, si te'n vas de ca teva, te'n vas a fer feina, a estudiar, i deixes una persona [migrants] a casa teva, cuidant els teus fills o ta mare, no pots dir que aquesta persona és mala persona i que ve a robar. No pots dir que és una amenaça.

El seu discurs es basa que l'enemic és un altre.

— Cal veure que això prové d'un relat del sistema capitalista, masclista i racista. Aquest és l'enemic, no el migrant. Hem de desmuntar aquest patriarcat i aquest racisme que tenim incrustat a la societat. De la mateixa manera que hem de desmuntar el capitalisme: no té per què comprar les nostres vides perquè estem treballant per ell, a costa de nosaltres. La realitat és que si jo pogués cuidar ma mare, la cuidaria. I, si no, hauria de tenir una ajuda per fer una part de la cura, o si no ho vull fer, hauria de tenir dret a les cures.

També diu que si vosaltres, les treballadores de la llar, aturau, seria una hecatombe.

— Clar. Si aturam les persones migrants, aquí no hi hauria ni taronges, ni res de fruita, ni menjar... En la gran majoria dels casos, som els qui feim la feina de sostenibilitat de la vida. Tanta sort que les persones autòctones diuen que no recolliran patates per dos duros. Per això ho feim molta gent, perquè no tenim cap altra manera de guanyar-nos la vida i perquè les persones migrants que no tenen papers a veure com diuen 'jo no recolliré patates per un euro al dia'. El sistema s'aprofita d'això, saben que hi ha aquesta mà d'obra barata, amb por, necessitats... que els fa cada cop més rics, més poderosos.

Hi ha discursos que consideren que els migrants estan en deute amb els països acollidors. Però aquests, majoritàriament occidentals, no ho estan també amb els de procedència d'aquestes persones, pels espolis d'anys anteriors?

— La modernitat d'aquesta societat és a costa de tot això. Volem tenir un mòbil d'alta gamma, però d'on surt això? Com diu Yayo Herrera, s'està acabant l'existència d'aquest planeta. I no ens ho estam prenent seriosament. Cal veure què feim amb el poc que tenim encara.

Els migrants mantenen el sistema, i les dones, també. En paraules vostres, han aconseguit que les dones s'encarreguin de les cures "per amor". Com hem arribat a aquest punt?

— El patriarcat ho ha tingut claríssim. El sistema ha fet que les dones feim feines de sostenibilitat de la vida i les feim per amor; no per doblers, ni per doblers, ni per drets. Quan hi ha hagut avenços en matèria d'igualtat, ens han ficat dins la lògica de cuidar. Per exemple, dins la feina remunerada, qui cobra menys? Les dones. I clar, si cobres menys en una empresa i deixes la teva família sense cuidar i dius 'no em val la pena, millor estic a casa, per no haver de pagar una altra persona'. O tot el tema de les maternitats. Tu atures, i quan tornes veus que si tens fills hi ha complicacions. Es fan pegats amb la conciliació, però res més. Si els homes haguessin estat ficats en les cures i tasques de la llar, s'hauria avançat fa estona.

Fruit de la vostra lluita va néixer Sintrahocu. Quins són els principals reptes ara mateix?

— L'objectiu del sindicat és organitzar-nos les treballadores de la llar i que lluitem pels nostres drets. Que es posi al centre la vida de la gent. I des d'aquí acompanyar les persones que decideixen denunciar per vulnerabilitat de drets, tant laborals com humans. I després ens hem organitzat també perquè siguem nosaltres les que anem a les meses de negociació. Els sindicats grans ni han fet gaire cosa per nosaltres ni ho faran. No tenen per què estar negociant amb el govern o les patronals. Volem tenir contactes dignes, que hi hagi una llei d'estrangeria que es derogui, que hi hagi un reconeixement de la feina que feim i que la gent decideixi si vol ser interna o externa, però tenint resolts temes com el dret a l'habitatge o a la sanitat.

A les Illes, és possible la presència del sindicat?

— Cal organitzar-se. No ens regalaran res. Si les que estam fent la feina no ens organitzem, ho tindrem complicat. Però crec que hi ha maneres i eines. Cal parlar amb l'amiga, amb la companya. Encara que sigui per prendre un cafè. De la mateixa manera, cal informar-se, perquè la informació és poder. Quan t'informes i coneixes els teus drets, passes a la següent fase, que és lluitar-los. Els inicis són organitzar-nos, donar-nos suport. És cert que aquí, a les Balears, encara no hi ha aquest teixit.

En matèria normativa o legislativa, quines han estat les principals fites?

— Per una banda, la ratificació del conveni 189. L'OIT (Organització Internacional del Treball) el va fer perquè les treballadores de la llar tinguessin una millora en aquest treball. Feia 15 anys que el lluitàvem, fins que l'any passat vam aconseguir-ho. Hi ha una articulació. Això va ser una gran fita. Ara està ratificat, però cal esperar un any per a la seva implementació. Per altra banda, el 6 de setembre vam obtenir un reial decret que és on vam aconseguir la prestació per desocupació. Les treballadores de la llar no teníem dret a l'atur. Això era una de les coses més cruels. Ara ja han de cotitzar per nosaltres, i amb això ara ja han sortit veus que diuen que les famílies han de pagar molt. Però com no vols pagar 30 o 40 euros perquè la treballadora de la llar pugui tenir el dret que tu tens? És il·lògic. I que les cures no són gratuïtes, són una feina. És una cosa que no pots tenir per amor.

En canvi, el repte més important ara és la llei d'estrangeria. Per què?

— L'objectiu és que s'accepti aquesta ILP, que tantes persones han signat per nosaltres, i que els polítics i les polítiques facin front a aquesta gran qüestió. Aquesta és una de les coses que tenen saturat aquest sistema i que fan que les persones migrants estiguin durant tres anys invisibilitzades, al mateix temps que estan treballant. Això és una gran hipocresia. I aquesta hipocresia l'hem vista sobretot amb el tema d'Ucraïna. Veim com sí que es pot fer, mentre que moltíssimes dones llatinoamericanes hem patit moltíssim amb la reagrupació familiar. Quantes dones van deixar els seus fills a Llatinoamèrica i els han tornat a veure després de 20 anys, que ni han pogut tramitar la nacionalitat. Jo, per exemple, he fet feina aquí 30 anys i ens ho van posar molt difícil perquè ma mare pogués tenir una targeta sanitària. Ara s'ha vist amb la situació de les persones ucraïneses, que tenen aquest dret, i han de ser acollides. No obstant això, veim cada dia morts a la mar, i ningú fa res.