L’ermità de l’avinguda de l’Argentina

Palma‘Ermità’ li ho va dir el Nobel Octavio Paz i, en efecte, l’escriptor mallorquí Cristóbal Serra vivia pràcticament reclòs al seu pis de l’avinguda de l’Argentina de Palma, envoltat de llibres, alguns dels quals –tants com eren!– els perdia, i li costava de retrobar-los. Fa uns dies s’han complert deu anys de la seva mort, el 6 de setembre del 2012, i ara es commemora un segle del seu naixement, el 28 de setembre del 1922.

Al seu pis, Serra rebia els visitants cobert amb un ponxo de llana. Havia patit de tuberculosi de jove, la qual cosa li va suposar una llarga convalescència al port d’Andratx. Una condició imprescindible –aquesta malaltia– per ser “un bon escriptor”, segons assegurava Julio Cortázar a Cristina Peri Rossi, en una de les seves visites a Mallorca. Camilo José Cela, Blai Bonet, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jacob Sureda o Albert Camus també la patiren.

Serra, diu l’historiador del dret Rafael Ramis, “va viure la seva maduresa com un ermità, reclòs al seu pis de Palma, engiponant mentalment les contradiccions del cotiledó terrestre i mostrant les seves entranyes amb humor sardònic”. “No li agradava sortir i rebutjava la fama”, afegeix l’escriptor Ramón Chao, habitual de Mallorca. “Somreia com el moix de Chesire”, en diu l’escriptor Eduardo Jordá.

Com “el més rar dels nostres” el defineix l’editor Basilio Baltasar, que li va publicar la seva obra completa –Ars quimèrica– a Bitzoc. No va donar a impremta novel·les, ni poemaris, la qual cosa contribuí a la seva condició de ‘rar’. Tot i l’extensió de la seva producció, feia la impressió de ser un autor mínim: de textos breus. “Em qued amb la meva fama de ‘micròleg’. El cultiu de la micrologia m’ha permès expressar opinions poc ortodoxes”, afirmava. “Obra tan curiosa i central com variada i marginal alhora”, diu Chao.

El crític Josep Maria Nadal Suau, especialista en l’obra serriana i editor de la seva ‘antologia definitiva’, El viaje pendular (Wunderkammer), que acaba de publicar-se, el defineix com “un ésser peculiar: solitari, rebel en veu baixa, simultàniament molt ancià i molt nin. Havia llegit tots els llibres estranys que habiten les biblioteques i va escriure uns pocs textos que sempre semblaven inacabats, somniats o dibuixats al crepuscle”.

Serra, assenyala l’escriptor José Carlos Llop, “tancat a la seva ciutat natal, es tancà també en la brevetat de l’aforisme, la sensata excentricitat de l’‘aselogia’ i en la Bíblia, que és el seu llibre capital. Va interpretar el profeta Jonàs, va desxifrar novament l’Apocalipsi i va reescriure la vida de Jesús a través de les visions de Catalina Emmerick (...) Sona gegantesc, però és cert”. També és seva la primera traducció espanyola del Llibre del Tao de Lao-Tzu.

El celler Montenegro

Entre els autors més relacionats amb Serra es troben alguns altres ‘rars’ de la literatura universal, com Henri Michaux, William Blake, Léon Bloy o el visionari Juan Larrea. Nadal Suau apunta uns certs vincles entre Serra i l’algerià d’origen menorquí Albert Camus, dels quals assenyala que “es mouen sovint en registres similars. És un fet que té a veure amb la bondat i la tendresa, i també amb la doble mirada: un veu fang allà on l’altre sap descobrir el món”. El professor Perfecto Cuadrado subratlla els “curiosos paral·lelismes biogràfics” amb Camilo José Cela, “amb qui l’emparenten la malaltia i la convalescència pròdiga en lectures”, i amb Fernando Pessoa, “amb qui comparteix la seva decidida vocació d’ermità urbà”.

Els jueus eren una de les seves obsessions: “Els homes més calculadors de la terra, els més llestos, i també els més pràctics”, va escriure. Ramon Llull, a qui Serra atribuïa –sense gaire fonament– orígens jueus, era un dels seus grans referents. L’escriptor Pere Gimferrer reconeix que li va transmetre, a Mallorca, el seu interès pel Doctor Il·luminat. Serra el qualificava com “el més gran i indiscutible mestre de la metàfora viva”.

Alfabetitzat, com la resta de la seva generació, en l’idioma oficial, Serra redactà tota la seva obra en castellà. “L’elecció de una llengua com a mitjà d’expressió no depèn de la nostra voluntat”, va deixar escrit. Però, tal vegada, afegia, l’acompanyament del seu estil era “la sal mallorquina”. Segons l’estudiós Antoni Nadal, el poeta Bartomeu Fiol –qui fou president de l’Obra Cultural Balear– “reivindica l’escriptura de Serra com a part de la cultura catalana”. Segons Fiol, “si s’accepta que els autors autòctons d’expressió no autòctona formen part de la cultura pròpia, ja ens podem donar per satisfets”.

Pel pis de Serra a l’avinguda de l’Argentina era habitual que hi passassin jovenets amb inquietuds literàries, alguns d’ells esdevinguts anys més tard personalitats de la nostra cultura. “La millor universitat que vaig conèixer, i vaig passar per tres”, assegura Llop, va ser la casa de Cristóbal Serra. “Aquell pis tenia dues biblioteques: la de Serra i Serra mateix, que era una altra biblioteca, com fou Borges”.

L’altre escenari habitual de Serra, avui desaparegut, era el celler Montenegro, al carrer de Palma del mateix nom. L’escriptor Enrique Vila-Matas recorda haver-lo acompanyat “alguns migdies” del 1985. “Era barat i hi havia bon menú” i Serra, relata, tenia el costum de repartir amb els parroquians “un pa rodó tot just sortit del forn del seu barri”. Jaume Garau, de la Universitat de les Illes Balears, narra que, amb el filòleg Joan Alegret, compartiren algunes vegades taula amb Serra al mateix local: “Hi havia, a una de les seves grosses cubes, un dibuix d’una cabra i un manuscrit de Serra que tractava d’ella”. Sovint, aquests dinars es completaven amb un cafè provençal, “això és: allargat amb aigua freda”, al bar Bosch, segons el periodista Emili Manzano.

Tot i el seu suposat aïllament, Cristóbal Serra va participar en un bon grapat d’aventures col·lectives a la Mallorca de la segona meitat del segle XX. Segons Garau, assistia a unes tertúlies “al soterrani d’una llibreria, ja desapareguda, que hi havia per la zona del carrer de Bonaire”. Cap al 1991, amb Luis Fernández, Francesc Cubells i Bernardo Martí, varen crear el grup Uyal, “forma dialectal d’’ullal’”, amb la intenció de publicar una col·lecció de textos escrits en castellà a Mallorca, una iniciativa que no arribà a prosperar.

Els esperits de Borges i Unamuno

L’escriptor Antoni Serra recorda que tots dos fundaren el ‘Club dels absurdistes’, “amb seu a la llibreria Atlante, que aleshores ell dirigia”, al carrer de Sant Feliu de Palma. També feien tertúlies, a les quals assistia Robert Graves. “Vivia obsessionat per l’escriptura, escrivia tothora, dia i nit (...) No poques vegades em trucava a casa, fins i tot a les dues o a les tres de la matinada, per llegir-me’n un fragment”.

L’escriptora Rosa Planas, aleshores estudiant, va participar en una altra iniciativa serriana, el grup El Dardo Ardiente, en companyia d’escriptors i periodistes com Joan Bonet, Carlos Garrido, Pere Bosch, Paco Monge, Fernando Corugedo i José Luis de Juan, entre d’altres. Es publicaren vuit números de la seva revista.

Un altre col·lectiu entorn de Serra va ser, segons l’escriptor Jesús Ferrero, la Societat de l’Ase Vermell, “fundada per Cristóbal Serra als jardins penjants de Formentor”. L’ase va ser el seu animal emblemàtic. Suggeria que eren ossos d’ase els del sepulcre de Sant Jaume, a Compostel·la. Va crear una ‘càtedra d’aselogia’, a la qual proposà a Chao afegir-se com a membre honorífic.

“Sense l’ase, no hauria existit cap civilització mediterrània”, afirmava Serra en una entrevista amb Víctor Amela a La Vanguardia, el 2009. “He reflexionat més sobre l’ase que sobre qualsevol altre assumpte”. A la periodista i escriptora Llucia Ramis li confessava: “Una vegada vaig tenir la paciència de llegir-me la Bíblia subratllant totes les vegades que hi apareixia l’ase, i em sortiren cent cinquanta vegades”. I a la periodista Cristina Ros, en una entrevista publicada a Diario de Mallorca, li deia: “Els ases mouen les orelles cada vegada que els filòsofs diuen beneitures”.

Llop relata que Serra experimentava, segons li havia dit, “contactes grafològics amb els morts”: escriptors desapareguts que s’apoderaven de la seva mà i que l’utilitzaven per escriure. Entre ells, alguns dels seus favorits, com Ramón Gómez de la Serna o Giovanni Papini, que li hauria desaconsellat la seva biografia del papa Celestí –“creia que estava inspirada per Déu, ara sé que ho estava pel Dimoni”, li hauria advertit. També se li aparegueren Borges, Unamuno, Juan Larrea i Quevedo, que “ho feia entre insults i improperis”. Finalment, l’esperit de Franco –sí, el dictador– li ordenà que cremàs aquells papers, cosa que va fer.

El darrer –i infreqüent– acte públic de Cristóbal Serra, sis anys abans del seu decés, va ser la seva investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears. Garau narra que, el 2000, ja havia presentat la seva candidatura. Però no fou fins al 12 de gener del 2006, sis anys abans de la seva mort, que es va fer efectiu l’acte de proclamació. Serra va plantar una figuera. I a la seva lliçó magistral, afirmava: “Un artista no es mesura pel seu èxit, per la difusió material de la seva obra (…). Els solitaris, els aïllats, són els més autèntics comunicants”.