L'escàndol del gran cirurgià de l’engany a Barcelona

A Barcelona el coneixien com el Bello Paolo. Era carismàtic. Seductor. Persuasiu. Hi havia qui també l’anomenava el Petit Frankestein. Pel que va fer dins del quiròfan. Paolo Macchiarini va ser cap del servei de cirurgia toràcica de l’Hospital Clínic de Barcelona durant quatre anys, fins que l’1 de desembre del 2009 es va rescindir el seu contracte. Va marxar a Florència, on va passar poc temps, i després va anar a l’Hospital Karolinska d’Estocolm, un dels més prestigiosos del món, i posteriorment a Krasnodar, a Rússia. El documental El gran cirujano del engaño de Netflix descriu l’acarnissament terapèutic que Macchiarini va dur a terme amb diversos pacients d’aquests països. Molts d’ells van morir agònicament i, finalment, un tribunal suec el va condemnar a dos anys i mig de presó per agressió greu a tres pacients als quals va trasplantar una tràquea de plàstic banyada amb cèl·lules mare. L’italià, però, va travessar línies vermelles fora dels hospitals: va iniciar una relació sentimental amb la mare d’un dels joves que van morir al seu quiròfan.

A través d’una cinquantena de testimonis, l’ARA ha reconstruït els quatre anys que Macchiarini va ser a Barcelona. A partir de les converses amb metges, infermeres, responsables de gerència i direcció mèdica, caps de servei, tècnics, polítics... aquest diari ha pogut establir la manera d’actuar d’aquest metge. El cirurgià italià operava pacients als quals no els era indispensable entrar a quiròfan. Moltes persones van agonitzar després de les seves cirurgies i van acabar morint. Va operar una noia sense l’autorització dels organismes pertinents. Va realitzar intervencions sense prou base científica i va arribar a falsificar informes. A més, va sostreure teixits de l'hospital per operar a la clínica privada i va tractar malament part del seu equip.

Quatre anys després d'arribar a Barcelona, Macchiarini va marxar per la porta del darrere del Clínic. Sense fer soroll. Això va permetre que seguís amb la seva carrera, convertit en un dels cirurgians més famosos i prestigiosos del món. En part, per una presumpta operació a la capital catalana que no va arribar a fer mai. A ell se li va atribuir el primer trasplantament de tràquea, l’any 2008: un dels deu majors avenços mèdics de l'any per a la revista Time. En realitat, no va trasplantar cap tràquea, sinó un bronqui. I l’operació no va acabar bé. Tot i que el Clínic, al cap d’uns mesos, la va vendre com un èxit internacional, la pacient va haver de ser intervinguda un altre cop dues setmanes després d'haver entrat a quiròfan.

Enlluernats

El van conèixer en un congrés i en van quedar fascinats. Per això, el novembre del 2004 Macchiarini va ser un dels quatre candidats que van presentar-se a la plaça de cap del servei de cirurgia toràcica del Clínic. L’italià, fent gala de la seva capacitat de convicció, va presentar un projecte ambiciós –que incloïa un pla estratègic en què tot s’ampliava– davant dels vuit membres del comitè de nomenament de comandaments. El doctor Josep Lluís Pomar era un dels seus avaladors, però Macchiarini comptava amb l’aprovació d’altres figures destacades, com el doctor Joan Rodés. Tots ells entenien que el seu fitxatge podia representar un impuls enorme per a l’hospital. Poc abans que el comitè avalés la seva incorporació, que requeria cinc dels vuit vots, el cap de pneumologia, Antoni Torres, va rebre una missiva del seu homòleg a l’Hospital de Hannover, d’on provenia l’italià, advertint dels riscos del fitxatge. "El dia abans, Torres va venir al despatx i em va dir «no el contracteu»", recorda un dels membres del comitè. Però no van aturar-ho: el procés de selecció va tirar endavant i, a més, tot i l’advertència que Torres va traslladar, algun dels seus avaladors va aplacar qualsevol dubte: "Nosaltres responem per ell".

I és que Macchiarini enlluernava. Per la confiança que transmetia, però també perquè tenia una gran formació –s’havia acabat de formar sota la batuta del professor Philippe Dartevelle a París–. "Des del punt de vista tècnic era brillant, va fer cirurgies que no havíem vist mai", admeten la majoria de les fonts consultades. Macchiarini va fer el salt ràpidament a la clínica privada i a la Universitat de Barcelona. Tot i això, hi va haver gent que el va clissar i se li van barrar les portes de l'Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps), vinculat al Clínic. "Volia fer recerca, però ens va causar mala impressió: com a investigador era un desastre. Hi ha uns mínims, uns protocols, una base científica, i ell no ho complia", diu una veu autoritzada de l'Idibaps.

El seu aterratge a Barcelona va suposar el que el cirurgià ja va vaticinar davant del comitè que el va escollir. "Ens va assegurar que vindria mig món al Clínic", recorda un dels membres. Dit i fet. "La feina va pujar de forma brutal, va ser una bogeria", diu una persona del departament. El Clínic, en la seva resposta a les preguntes d’aquest diari –va trigar dos mesos a cursar la petició– nega l’increment i assegura que el 2005 hi va haver 572 intervencions, una menys, per exemple, que el 2002. Com que moltes cirurgies eren agressives i no sortien bé, hi va haver també un índex de reintervenció molt alt. En canvi, al Barnaclínic, la branca privada vinculada a l’hospital, l’any 2005 es van donar d'alta 17 pacients i Macchiarini va fer 8 cirurgies, mentre que el 2007 van ser 46 i 17, respectivament.

Alemanys, russos i persones del Pròxim Orient van començar a desfilar pel Barnaclínic, a canvi de quantitats molt elevades de diners. Algunes factures superaven els 100.000 euros i Macchiarini se n’enduia una part substancial. "Molts pacients no contactaven amb el Clínic o el Barnaclínic, sinó que els portava ell directament. El que li pagaven era brutal. Abans els metges et deien «jo en vull cobrar 80.000, fes-t’ho com vulguis». Ara està més harmonitzat segons l’especialitat", detalla una alt càrrec. I com arribaven? En part, per la fama mundial que començava a tenir Macchiarini, que es passava llargs períodes de temps viatjant per hospitals de tot el món, però també perquè és molt habitual que aquests grans especialistes s’enviïn pacients a canvi de comissions. "Tots s’enduen entre un 15% i un 20%. Només n'he vist un que no en demanés", admet un cirurgià de renom coneixedor del cas.

Alguns pacients van estar molts mesos ingressats. Desenes de milers d’euros per a famílies que van arribar a hipotecar la casa per posar-se en mans del prestigiós doctor. Quan no els quedava res, alguns canviaven d'edifici. "Al matí rebien l’alta del Barnaclínic i a la tarda entraven per urgències a la part pública", expliquen diversos testimonis. Això sí, asseguren que, tot i que alguns pacients "passaven per davant", mai es va "deixar d’operar cap malalt" per intervenir "els que venien de fora" a través de la privada.

Esperança

Molta gent aterrava a Barcelona pel missatge optimista que Macchiarini els donava. "No pots donar esperança a gent que no la té, s’aprofitava de la debilitat de la gent, una persona faria el que fos per salvar-se", diu un responsable del Clínic. Molts cops eren pacients que venien d’altres centres de tot el món on els deien que era inviable operar-los. Macchiarini, en canvi, els oferia una "innovació total", coses que "només podia fer ell", recorda una infermera. "Coses que altres cirurgians deien que eren inoperables, ell les feia. Es creia que estava per sobre del bé i del mal, es considerava un Déu", afegeix un membre de la direcció.

Dos dels conceptes més repetits entre els testimonis recollits són "l’acarnissament terapèutic" al qual Macchiarini sotmetia els pacients i el problema de les indicacions. És a dir, plantejar-se si la cirurgia convé. Moltes vegades les intervencions que escollia el doctor italià no estaven justificades. "Complicava la vida a gent que podia viure amb les seves limitacions", argumenta un facultatiu. "El 2006 els protocols de la casa estaven molt definits, hi havia base clínica, va fer coses que no quadraven amb els criteris de la casa", lamenta un altre responsable d’àrea. "Buscava gent per poder fer els seus avenços", relata amb "decepció" un dels seus pacients.

A totes les fonts consultades els ve al cap algun pacient que els va marcar. Una infermera recorda la història d’una jove russa que tot just passava la vintena. Tenia un melanoma que s’havia estès per tot el cos. "Ell l'hi va pintar tot bonic, però el postoperatori va ser brutal, va morir abans del que li corresponia", explica. Probablement la noia hauria mort, però si no hagués entrat al quiròfan hauria pogut viure més temps. L’altre cas és el d’un pacient alemany a qui Macchiarini va treure un pulmó. L’equip d’infermeria havia d’omplir tota la cavitat toràcica amb compreses perquè no s’ofegués. Quan havien de fer-li la cura, havien d’endollar directament l’oxigen al forat de la tràquea. "Eren autèntiques barbaritats, salvatjades", apunta una altra infermera. Una idea que també comparteixen la resta de cirurgians consultats. "Va arribar a la direcció que feia acarnissaments terapèutics, operava gent moribunda que no tenia cap perspectiva de sobreviure", admeten des de la cúpula del Clínic.

Fins a tres testimonis amb coneixement directe de com funcionava el servei de cirurgia toràcica apunten que la xifra de mortalitat de Macchiarini girava entorn d’un 20%. L’hospital la rebaixa i assegura que durant aquella època la mitjana esperada era d’entre un 3,5% i un 4%, i que el 2005 la xifra de tot el servei va enfilar-se al 4,6% i després va baixar per sota del 3% –tanmateix, el centre no ofereix dades específiques del cirurgià italià–. No obstant això, un dels metges residents, a tall d’exemple, sosté que va arribar a signar cinc defuncions en un sol cap de setmana. "Jo fins que no vaig marxar del Clínic em pensava que una broncoplàstia suposava la mort, perquè era el que hi havia vist", conclou.

Joves residents que van estar sota la seva batuta relaten com els havia arribat a demanar que mentissin en els informes operatoris i que hi posessin que la pacient estava bé tot i que hi hagués hagut complicacions. Diverses fonts assenyalen que Macchiarini va canviar els circuits interns de les persones operades, que van passar d’estar sota supervisió de pneumòlegs intensivistes a dependre de residents "que no estaven preparats" per assumir aquella feina de controlar gent en estat crític. Això, a banda de crear angoixa als treballadors i tensió entre departaments, li servia per tenir sempre els pacients sota control i que no s’escapés cap informació a l'exterior.

L’ambient dins del servei era dolent. Hi va haver tensió, maltractaments, baixes per ansietat i enfrontaments. A un membre de l’equip, per exemple, li va prohibir baixar a quiròfan durant sis mesos perquè havia lliurat una guàrdia per motius personals.

El principi del final

L’any 2008 tot es va precipitar. L’èxit de Macchiarini va suposar la seva pròpia tomba. El novembre del 2008 tots els mitjans informaven del primer trasplantament de tràquea del món. Una operació exitosa a una jove colombiana anomenada Claudia Castillo que havia dut a terme el doctor Paolo Macchiarini. En realitat, aquella intervenció que el Clínic va vendre com a històrica i pionera no va ser tal. No hi va haver un trasplantament de tràquea, sinó que es va fer servir una tràquea d’un cadàver per substituir un bronqui de la pacient (posteriorment, a Suècia, va utilitzar tràquees sintètiques). Castillo va entrar al quiròfan el 12 de juny, cinc mesos abans que aparegués a la premsa internacional. La tràquea es va descel·luralitzar i en un laboratori del Regne Unit es va regenerar amb cèl·lules de la mateixa pacient. Però és que, a més, no va anar bé. Es va infectar, va col·lapsar i el 26 de juny se li va fer una broncoscòpia i se li va col·locar un stent Dumon, un tub buit de silicona, una pròtesi intratraqueal, per ajudar-la a respirar. L’operació era fallida.

Castillo, que ha declinat parlar amb l’ARA, tenia tuberculosi. Malgrat que patia limitacions a causa dels problemes al bronqui, no estava en una situació crítica. En canvi, en els seus informes Macchiarini va sostenir que tenia una "molt deficient qualitat de vida" i que era impossible "aplicar altres alternatives terapèutiques". Un fet que posen en dubte els doctors amb els quals ha parlat l’ARA i que també van tractar la pacient.

Macchiarini va publicar el 2008 un article a la prestigiosa revista The Lancet en què explicava els èxits de la intervenció i assegurava que l’única "opció convencional" era la pneumonectomia (extirpació del pulmó), un procediment que implicava "altes taxes de mortalitat", però a partir del "treball preclínic exitós" que havia fet ell, la millor alternativa era la "resecció" del bronqui i la substitució per una "tràquea humana de bioenginyeria". Al cap de cinc anys, el gener del 2014, en un nou article, el metge informava que el seguiment a la pacient demostrava que la intervenció havia anat bé. Era fals. Aquell mateix any, Castillo havia tornat al Clínic després de passar per diversos centres. I el 2016 se li va extirpar un pulmó. El març del 2019, fora de termini, el Clínic va enviar dues cartes a la revista. En la segona, del llavors cap del servei, Laureano Molins, s'explicava l’estat de la pacient i es detallava els fets que Macchiarini havia omès: com, per exemple, que pocs dies després de ser intervinguda havia necessitat que se li col·loqués un stent Dumon. The Lancet, que va publicar la segona carta de Molins, assegura que el Clínic "no va demanar mai" que els articles fossin retractats. Va ser el setembre del 2023, a partir d'una investigació de les autoritats sueques, que The Lancet va retractar els dos articles de Macchiarini perquè contenien "invencions i falsificacions".

Per afegir encara més gravetat al cas, l'operació no tenia l'autorització de l'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT). Macchiarini havia de presentar tota la documentació per tirar endavant un assaig clínic, amb tota la recerca i base científica degudament detallada, però mai el va completar. En canvi, el 17 d'abril, dos mesos abans d'operar Castillo, va obtenir una autorització del mateix Clínic –avalat pel Comitè Ètic d'Investigació– i de l'Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) per fer un ús compassiu, és a dir, un permís de "caràcter puntual i únic" que es dona quan es considera que no hi ha cap més alternativa mèdica. Aquesta autorització l'hauria d'haver avalat la Comissió de Trasplantaments del Consell Interterritorial de l'ONT, però no va rebre cap petició. "La qüestió és si l'ús compassiu estava justificat", es qüestionen diverses fonts. El Clínic sosté que tenia l'autorització de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS), però aquesta nega que hi intervingués: era un afer que pertocava a l'ONT.

De fet, dos testimonis assenyalen que l'ús compassiu va arribar a última hora. "Ens van avisar que havia fet l'operació i aquella mateixa tarda vam fer un ús compassiu per cobrir el pacient i l'hospital", sosté un alt càrrec de l'OCATT que recorda que la tràquea s'havia facilitat per tirar endavant un assaig clínic. "Es va saltar les normes. Es va parlar amb la direcció mèdica i es va exigir més cura amb els procediments", reconeixen des de la cúpula del Clínic. Aquestes dues versions, però, no coincideixen amb les explicacions oficials de l'OCATT i l'hospital, així com amb la resolució de Salut a la qual ha tingut accés l'ARA, que assenyalen que l'autorització es va donar dos mesos abans de la intervenció.

El trasplantament de pulmó

L’altre cas determinant va ser el d’una pacient de 17 anys, i que la portava un altre doctor de l’àrea de pneumologia. Macchiarini va convèncer la família de la noia perquè s’operés. Diversos testimonis assegueren que ho va fer per aconseguir que la Generalitat autoritzés el Clínic a poder fer trasplantaments de pulmó, un dels grans objectius que perseguia el centre però que la Generalitat va denegar. "La noia va estar amb circulació extracorpòrea a l’UCI cardíaca durant molts dies, això deteriora molt els glòbuls vermells, les plaquetes, la sang... La màquina et destrossa", explica un treballador del Clínic que ho va viure de prop. "No la podien despertar, estava connectada per mantenir-la en vida, amb tot el tòrax obert, era un desastre", afegeix una persona que va intervenir-hi. El departament de Salut, a través de l’OCATT, va denegar el permís i va fer que un equip de l'Hospital Vall d’Hebron, l’únic centre acreditat per fer aquesta operació, anés al Clínic per intentar salvar la vida de la jove, que tenia una hipertensió pulmonar. El doctor José Antonio Maestre va fer la intervenció. L'endemà la noia va ser traslladada al Vall d’Hebron, on va acabar morint al cap d’uns dies. "Va morir per les infeccions, perquè va estar oberta molts dies", conclouen. "Va ser un problema d’indicació, cosa que va passar en molts casos. L’operació no estava indicada. Aquest tema va ser la gota que va fer vessar el got, perquè va sortir fora de l’hospital", diu un cap d’àrea.

Robatori de teixits

En l’etapa final de Macchiarini al Clínic es va tenir la sospita que una tràquea va sortir del centre sense autorització. El departament de Salut va fer una inspecció que va culminar amb dos expedients sancionadors. "S’aprecia l’absència i manca de traçabilitat de 2 dels 10 espècimens de teixit traqueal que havien estat obtinguts durant l’any 2008", diu l’expedient. La inspectora va requerir informació al doctor italià, que era responsable del banc de tràquees, però no va obtenir resposta. "Entenem, doncs, que el penúltim teixit és sostret pel doctor Macchiarini per portar a terme el segon trasplantament (no autoritzat) a les instal·lacions de la clínica Dexeus", sosté l’expedient, que parla d’actuació "negligent" i ho considera una falta greu que va suposar una multa de 9.000 euros. La Dexeus, que ha evitat donar resposta a l’ARA, va ser sancionada amb 5.000 euros per haver fet l’implant a les seves instal·lacions sense autorització i perquè a la història clínica no constava el consentiment informat de la pacient. Es tractava d'una dona, D.D., a qui el 15 d'octubre del 2009 Macchiarini va practicar una resecció traqueal i un empelt de teixit traqueal amb cèl·lules mare, i que quatre dies després va requerir una nova intervenció. Uns mesos abans, al març, el Clínic va rebutjar una segona "proposta de trasplantament" perquè el cirurgià va canviar "la tècnica de preparació de l'empelt" i "faltava evidència experimental un cop avaluat el primer trasplantament", el de Claudia Castillo. El Clínic començava a veure els enganys de Macchiarini.

Insostenible

El 2009 el doctor Álvar Agustí va assumir la direcció de l’Institut de Cirurgia Toràcica i Pneumologia, que englobava el servei que liderava Macchiarini. "Agustí va començar a parlar amb tothom i va veure que no podia ser. Un metge, a més, li va presentar una sèrie de casos en què hi havia mala praxi, 8 o 10 històries clíniques en què es veu que operava gent que no tocava", explica una figura destacada dins del departament.

El Clínic defensa que mai van rebre denúncies o reclamacions sobre males pràctiques de Macchiarini. De fet, en un expedient, el centre argumenta que les "desavinences i desacords" que va tenir amb la direcció mèdica van fer que es rescindís el seu contracte l’1 de desembre del 2009.

"Hi va haver una sèrie d’avisos i la institució no va estar alerta", assumeix un excap de servei. El psiquiatre Joan de Pablo, que va veure molts pacients de Macchiarini, parla de trets "narcisistes i psicopàtics" del facultatiu, dos qualificatius repetits per molts testimonis. El discurs "fantasiós" i sovint ple de "falsedats" anava acompanyat d’una "gran capacitat de seduir" que va fer que "persones de vàlua indiscutible com els dirigents del Clínic" fossin "enganyades".

"No es van voler veure els perills. Als que van prendre la decisió de portar-lo els deixava amb el cul en l’aire", assumeixen des de la cúpula. Per això, Macchiarini va marxar per la porta del darrere. Tanmateix, els responsables d'aquella època sostenen que "al Karolinska ho van saber tot". De fet, una delegació del Clínic va estar sopant a casa del llavors CEO de l’hospital suec i li van explicar fil per randa tot el que sabien del cirurgià, que ja havia tingut problemes amb la justícia a Itàlia. "Gràcies per la informació, però és un geni", va ser la resposta que van rebre els metges catalans quan van advertir sobre la "falta de rigor" de Macchiarini. Quatre anys després d’aquesta trobada a Estocolm, tres metges del Karolinska van acusar l’italià de falsejar dades. La direcció del centre suec, tot i haver d’admetre certs errors, va renovar-lo i va acabar fent fora els cirurgians que havien destapat el frau. Fins que un documental de la SVT, la televisió pública del país, va revelar proves noves: Macchiarini no havia fet assajos previs amb animals per poder fer els trasplantaments amb les tràquees sintètiques. Un escàndol que va fer dimitir la cúpula del prestigiós hospital d'Estocolm, i a Macchiarini se li va rescindir el contracte. Era massa tard. Pel camí, molts pacients havien perdut la vida.

Ara haurà de complir una pena de dos anys i mig de presó a Espanya. L’Audiència Nacional ha acceptat la petició de Macchiarini d'entrar en un centre penitenciari espanyol –català, segurament–, ja que el cirurgià resideix a Cabrils, on viuen també la seva dona i fills. Per consell dels seus advocats, Macchiarini ha evitat parlar amb l'ARA.