Amb l’Església hem topat

Palma“Durant set-cents anys, des de la conquesta del rei Jaume I, l’Església mallorquina va ser el baluard més ferm, i encara inexpugnable, de la llengua i de la identitat del poble de Mallorca”, s’afirma al llibre de Miquel Julià Clarobscurs. L’Església dels mallorquins (Ed. Documenta Balear). Certament, l’Església catòlica fou un veritable poder, i aquest poder el va fer servir per situar-se com a darrer bastió del català, la llengua dels seus fidels, contra les envestides del centralisme. Des del Concili de Trento, al segle XVI, fins a les darreres declaracions del bisbe menorquí de Mallorca, Sebastià Taltavull, en favor de la llengua i la cultura pròpia. Ho recordam amb ocasió de celebrar-se aquest proper dimecres 21 de febrer, el Dia de la llengua materna. No debades, l’Església es diu ‘mare’ a si mateixa.

Va ser el Concili de Trento el que establí la llengua “vulgar” com a eina per comunicar-se amb els creients i per a les seves pràctiques religioses. “Ha quedat”, segons assenyala l’historiador Josep Amengual, “com a punt de referència per defensar una pràctica tan natural com és la predicació i la catequesi en la llengua del poble”. Els sínodes o reunions de la diòcesi aplicaren aquestes directrius. I això és rellevant, perquè Trento va marcar la doctrina catòlica fins al Vaticà II, pràcticament als nostres dies.

L’intent de castellanització de l’Església illenca el remunta Miquel Julià ja a la primera meitat del segle XVI, quan els reis proposaren bisbes que no sabien català, així com propiciaren la vinguda de religiosos de parla castellana. Però, de vegades, els sortia el tir per la culata. Sant Alonso Rodríguez, tot i ser de Segòvia, va reprendre un predicador valencià “per haver predicat en castellà a l’església de la Misericòrdia de Ciutat davant un públic de parla mallorquina”, cosa que era absurda: “La fermesa (...) de l’Església en l’ús de la llengua pròpia aconseguia la total integració dels immigrants”, narra Julià.

El mateix podem dir del bisbe de Mallorca Juan de Santander, que era de Castro Urdiales (Cantàbria), si bé un lloc fronterer amb el País Basc i, per tant, sabia què era això d’una llengua vernacla. El 1636, anunciava, en català, “una breu explicació de la Doctrina Christiana, i misteris de la Fe; peraque, per elles los parachos [rectors] procuren instruir, y ensenyar los parroquians”. Aquesta era, segons Amengual, “una primera traducció del catecisme, destinat als rectors de les parròquies”.

Els pitjors temps per al català arribaren, per descomptat, al segle XVIII, amb la Nova Planta i els primers Borbons. El 1768, Carles III no només imposava l’ensenyament en castellà, sinó que, sabedor del pes de l’Església, l’exhortava a “la seva exacta obediència i diligència en estendre l’idioma general de la nació per a la seva major harmonia”. Segons Amengual, el llavors bisbe, Francisco Garrido, “consultà el capítol de la Seu” de Mallorca “sobre l’aplicació” d’aquesta ordre, i “va rebre una resposta quasi evasiva”, molt típica del tarannà illenc. A la Menorca encara britànica, els capellans contribuïen a la cultura amb personalitats com Josep Sanxo, “historiador i naturalista, molt fidel als valors il·lustrats i a la llengua catalana”, com el defineix la filòloga Josefina Salord.

El ‘best-seller’ en català

La ‘guerra’ pel català va arribar el 1772 amb la designació d’un nou bisbe, Juan Díaz de la Guerra, que feia honor al seu llinatge, encaparrotat a fer complir les directrius de Madrid. S’havia de redactar en castellà tota la documentació i s’havia de fer servir als sermons. Segons Miquel Julià, hi hagué fidels que, “en protesta, abandonaren els temples”, i un capellà “va ser reclòs a la Missió per haver predicat (...) un sermó doctrinal en mallorquí a la Seu”.

Aquí sí que va ficar la banya el capítol. Feien servir un argument irrefutable: que els fidels no entendrien allò que se’ls predicava. Era necessari, deien, que “els qui escolten i concorren als sermons els entenguin perfectament”, perquè “l’experiència ha fet constar que són molts pocs els concurrents que comprenguin bé la frase i sentit del castellà”. El capítol va portar l’assumpte al Consell de Castella i aquest va permetre que es continuàs fent us de “l’idioma natural”, com li deia el Consell mateix. Amb l’excepció de la Seu, on “acudia la gent culta i educada que, per tant, entenia el castellà”. Però fins i tot els canonges es donaren per vençuts, ja que alguns d’ells, apunta Amengual, “havien estat afavorits pel bisbe”.

Se suposa que els bisbes, i més si eren d’idees il·lustrades o liberals, serien un bon instrument del centralisme. Però, a Mallorca, varen punxar en os. El molt progressista bisbe Bernat Nadal, qui arribaria a ser president de les Corts de Cadis, no va fer ni cas de les consignes de la monarquia. El 1801, va fer publicar, en català, un Catecisme de la Doctrina Cristiana, de “significat especial”, segons subratllen els seus biògrafs Pere Fullana i Valentí Valenciano, “pel que fa a la recuperació de la llengua”. Els redactors del Catecisme foren Antoni Evinent, rector de Llucmajor, i Antoni Roig, el seu homòleg de Felanitx. Aquest text fou un veritable best-seller de l’Església balear, amb divuit edicions exclusivament en català. La darrera, el 1937, ja a la Mallorca del primer franquisme.

A mitjan segle XIX, relata Amengual, “a Mallorca tota la literatura era en castellà”, amb l’única excepció d’uns pocs autors que conreaven “la producció de caràcter popular” i, un pic més, “els catecismes i alguns llibres piadosos”. Julià fa referència a “centenars o milers de rectors, vicaris o catequistes, els quals, amb molta dedicació, esforç i enginy, aconseguiren amarar la infantesa i la població de doctrina i de fórmules catalanes per expressar-la”. Fent servir recursos tan genuïns com les ‘gloses’ o les ‘cobles’, cas de la traducció catalana del catecisme de Diego Ledesma, del 1732.

El bisbe contra el ministre

El 1897, es va produir un fet decisiu per a la defensa del català: l’elecció com a bisbe de Mallorca de Pere Joan Campins, qui va designar com a vicari general Antoni Maria Alcover, el creador del Diccionari català-valencià-balear i recopilador de les Rondalles. Julià relata que Campins va fer redactar a Alcover, Miquel Costa i Llobera i al futur bisbe Josep Miralles un Compendi de la Doctrina Cristiana “sobre la base del catecisme de Nadal”, que fou publicat el 1899. També va fer servir el català a les seves pastorals, va crear al seminari una càtedra de llengua i literatura mallorquines –“la primera de tot el segle XIX” als territoris de llengua catalana–, i va donar suport al Diccionari impulsat pel seu vicari, la primera reunió del qual es va fer al palau del bisbe.

El novembre del 1902, començava una nova batalla entre l’Estat centralista i l’Església mallorquina. Un reial decret del ministre d’Instrucció Pública –Educació– Romanones imposava l’ensenyament del catecisme en castellà. No fer-ho així, afirmava, “obeeix a una impròpia interpretació” de les competències del bisbe i “fora vana il·lusió creure que l’ensenyament de la doctrina cristiana en llengua distinta del castellà no hauria de redundar forçosament en lamentable desconeixement de l’idioma nacional, amb greu mal dels alts interessos de la Pàtria”.

Però Romanones va topar, ell també, amb l’Església. El bisbe Campins, assessorat pel seu vicari, adreçà una carta al Govern, demanant la retirada del decret. De fet, en aquell període de governs inestables, el gabinet va caure el mes següent. I el nou executiu va treure una nova ordre que, com diu Julià, “llevà foc al reial decret esmentat”.

A Eivissa, va ser amic i col·laborador d’Alcover Vicent Serra i Orvay, sense la contribució del qual “no pot fer-se la història de la llengua catalana a Eivissa”, segons el filòleg Marià Torres. A Menorca, amb els bisbes Manuel Mercader i Joan Comes, entre el 1876 i el 1896, “l’Església menorquina tornà a connectar amb la catalanitat cultural, línia que mantindria, no exempta de contradiccions, en les primeres dècades del segle XX”, explica l’historiador Miquel Àngel Casasnovas,

Les ànsies castellanitzadores es multiplicaren des del 1923 amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera, qui, un pic més, havia de topar amb un capellà illenc. Era Josep Miralles, col·laborador de Campins i qui havia animat el seu company de seminari Alcover a escriure en català. Aleshores, era bisbe auxiliar de Barcelona. Narra el filòleg i historiador Josep Massot que el dictador el va sondejar sobre “la qüestió del català a l’Església”, ja que ell volia que es fes servir el castellà. A aquest suggeriment “replicà el bisbe que no s’havia de tractar l’assumpte, ja que no hi havia problema. Insinuà el general que se l’havia d’ajudar en la seva obra d’espanyolització”, però Miralles el va tallar en sec: “No s’ha de tractar tal qüestió”.

Miralles, ja bisbe de Mallorca del 1930 al 1947, fou objecte de crítiques ferotges de l’escriptor Georges Bernanos pel seu suport al cop d’estat del 1936. Però també ell va mantenir la resistència secular de l’Església illenca. Al butlletí oficial del bisbat, el 1937, parlava d’aquells que “sense autoritat s’han permès” d’adreçar-se als capellans “imposant normes sobre les llengües” en què predicar, recordant que només el sínode ho podia establir. Quan el llavors impressor Francesc de Borja Moll li va comunicar que li havien prohibit publicar el catecisme en català, el bisbe li respongué: “I qui són ells per prohibir-me el catecisme? Tiri endavant, i no es preocupi: jo responc de tot”. I sí, es publicà: també el totpoderós franquisme havia topat amb l’Església.