‘L’església de vidre’ de la ‘ciutat del pecat’
A l’Arenal, l’epicentre del turisme d’excessos, s’hi erigeix el temple avantguardista de la Porciúncula, inaugurat el 6 d’octubre de 1968, vuit mesos després del misteriós assassinat del seu arquitecte, Josep Ferragut, una de les primeres veus crítiques amb els especuladors del ‘boom’ turístic
PalmaL’ avui promocionada per l’Imserso com ‘l’església de vidre’, a la Porciúncula, havia de ser una de les obres més destacades de la seva carrera com a arquitecte. Josep Ferragut Pou, però, no estigué a temps de veure-la acabada. Morí el 21 de febrer de 1968, vuit mesos abans de la seva inauguració. Tenia 56 anys. El seu cadàver va ser descobert per un pastor en un descampat del camí vell de Bunyola. Presentava la cara totalment desfigurada. La Guàrdia Civil apuntà que el mataren d’un cop de pedra a mans de dos joves delinqüents a qui suposadament l’arquitecte havia sol·licitat els seus serveis homosexuals. En l’informe policial Ferragut fou descrit com un “invertit sexual” [terme emprat aleshores per als homosexuals], que practicava la seva “aberració amb la màxima discreció”.
Els dos sospitosos de l’assassinat acabaren detinguts. Eren exconvictes que finalment quedaren en llibertat. La família de l’arquitecte sempre rebutjà que aquell hagués estat un crim sexual. Estaven convençuts que darrere hi havia gent poderosa de la incipient indústria turística, que Ferragut tant havia criticat. Així ho apuntà un detectiu privat que contractaren i que al cap d’un temps deixà d’investigar per por a represàlies.
Tot i denunciar en premsa els “desgavells urbanístics” del boom turístic, el palmesà també treballà per a la coneguda ‘gallina dels ous d’or’. Construí, per exemple, l’hotel Torrenova a Calvià (1954), el Morocco a Palmanova (1961) i un bloc d’apartaments a Lago Esperanza a Alcúdia (1965). El 1967, en una entrevista al diari Baleares, fou qüestionat per la seva aparent incoherència. “A pesar –es defensà– d’haver construït una sèrie d’hotels i haver planejat unes quantes urbanitzacions, encara no tinc participació en cap d’ells”. El cert és que, com a arquitecte municipal, Ferragut impulsà la protecció de diverses zones estratègiques d’Alcúdia i de Pollença, la qual cosa li generà moltes enemistats. Sempre insistí que calia salvar el paisatge mallorquí “de l’egoisme dels urbanitzadors”. Hi ha una anècdota que reflecteix prou bé com d’incòmoda era la seva figura. Pere Garau, l’arquitecte municipal que el va substituir a Pollença, un dia va sentir a peu d’obra: ‘Amb aquest hem de fer el mateix que férem amb Ferragut”.
Assetjats pel turisme
El franciscà Pep Martorell, de 84 anys, recorda molt bé el dia que rebé la notícia de la mort del prestigiós arquitecte el 1968. Aleshores feia de professor de Filosofia a la Porciúncula. “Va ser –diu– un cop molt fort. Tots ens preguntàrem què passaria amb les obres de l’església que estava dirigint. Ben aviat, però, la seva mà dreta, David Torres, s’hi posà al capdavant”. Ferragut havia rebut aquell encàrrec quatre anys abans a instàncies d’Antoni Bauzà Gayà, aleshores ministre provincial del TOR (Tercer Orde Regular) a Espanya. La idea era consagrar una església a la Mare de Déu dels Àngels, a imitació de la que ja hi havia a Assís, la ciutat italiana on al segle XII nasqué sant Francesc, el pare fundador del moviment franciscà. “La infraestructura –apunta Martorell– fou sufragada amb doblers que el pare Bauzà havia recaptat durant la seva estada als Estats Units. Un cop a Mallorca, el banquer Joan March [mort el 1962] li havia dit on havia d’invertir-los per fer-los créixer”.
El recinte de la Porciúncula, situat a mig quilòmetre de la platja, ocupa un pinar de 33 quarterades. Fou construït el 1915 sobre l’antiga possessió de Son Sunyer, que un any abans compraren els frares per fer-hi un seminari. El nom prové del topònim italià Porziuncola, derivat del llatí portiuncula (‘porció petita de terra’), en al·lusió a una esglesiola homònima d’Assís. Poc es podrien imaginar els promotors d’aquell oasi verd d’espiritualitat que quatre dècades després estarien assetjats pel ‘dimoni’ del turisme. Amb la construcció del temple de Ferragut, però, els habitants de la ‘ciutat del pecat’ de l’Arenal, epicentre del turisme d’excessos, tindrien una oportunitat per redimir-se. Curiosament, avui el carrer ‘del Jamón’, famós per les seves cerveseries, condueix, costa amunt, a la Porciúncula.
Al dictat del Concili Vaticà II
Ferragut, llicenciat per l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, era un home discret d’una gran formació intel·lectual. Abans de la seva intervenció a la Porciúncula, ja havia dirigit altres projectes religiosos no només a Mallorca, sinó també a Madrid i a València. A Palma, destaca el col·legi de Sant Francesc (1948-1952), l’església de Sant Alonso Rodríguez (1955), la de Sant Josep Obrer (1954), la de l’Immaculat Cor de Maria (1956) i la de Sant Agustí (1964). Molts dels elements litúrgics d’aquests temples també foren dissenyats pel palmesà, que defensava una religiositat ben distinta del nacionalcatolicisme estantís de l’època. En lloc de posar ciris a sants i verges, animava la gent a destinar els doblers gastats “a obres socials i sufragis, ambdues coses evidentment més útils i cristianes”.
D’esperit cosmopolita, Ferragut sempre estava molt pendent de les darreres tendències del seu àmbit professional. Ho assegura Judit Vega, historiadora de l’art i directora a les Balears de la UNED (Universitad Nacional de Educación a Distancia): “No aturava de comprar revistes d’arquitectura, que parlaven dels representants del racionalisme del moment, com el suís Le Corbusier, l’alemany Ludwig Mies van der Rohe o el brasiler Oscar Niemeyer”. Per a la parròquia franciscana, el mallorquí s’imbuí de les tesis oberturistes del Concili Vaticà II celebrat entre el 1962 i el 1965 sota el papat de Joan XXIII. “Llavors –apunta Vega– les misses es deixaren de fer d’esquena al poble i s’apostà per espais oberts que fomentassin la participació activa dels feligresos”.
Amb aquesta premissa, a la Porciúncula, Ferragut construí una nau ovalada de 700 metres plena de llum i color gràcies als enormes vitralls repartits al llarg de les 37 columnes dels seus laterals. L’obra, per a més de 400 persones, es feu amb el sistema de ciment nu, sense recobriment ni pintura, un estil conegut com a ‘brutalisme’. El sostre és una cúpula invertida que sembla que s’ha d’esfondrar. Està constituïda per 37 bigues, que, disposades de manera concèntrica, com els radis d’una roda, reposen sobre les columnes perifèriques. Les bigues, però, queden a l’aire en el centre de la nau, que és una mena d’embut al revés. “Ferragut –apunta Martorell– va haver d’anar tres vegades a Madrid per tal de convèncer els tècnics del Col·legi d’Arquitectes, els quals li deien que la volta cauria. Tanmateix, finalment va aconseguir que li aprovassin el projecte. El secret rau en el fet que les bigues estan unides entre elles per tres anells d’acer invisibles”.
Experiència mística
L’experiència mística a la Porciúncula està garantida amb els vitralls que fan de paret. Tot i que es fabricaren a Bilbao, foren dissenyats pel pintor Joan Baptista Castro, que també feu els de la basílica de Sant Francesc, al centre de Palma. Són un veritable himne visual al cosmos franciscà. La majoria van acompanyats de textos en italià antic, la llengua de sant Francesc d’Assís. L’altar és presidit per un auster santcrist, obra en bronze de l’artista tarragoní Lluís Maria Saumells. Suspès en l’aire, coronant-lo com una gran roda, hi ha un baldaquí. Davall del trespol de l’església, s’hi feu també una gran sala d’actes. I a fora, a un lateral, s’habilità la plaça de Ramon Llull com a homenatge al gran savi mallorquí, seguidor del frare fundador italià. Es construí damunt una antiga era, d’on agafà la forma circular, que es cobrí amb una cúpula de ciment armat molt rebaixada.
Quan Ferragut morí, just s’estaven començant a col·locar els vitralls de l’església. “El resultat final –recorda el pare Martorell– ens agradà molt. Enlloc havíem vist res igual”. El frare encara té ben present el dia de la consagració de l’oratori el 6 d’octubre de 1968, vuit mesos després del misteriós assassinat del seu artífex. “Hi vingué una gentada i li dedicàrem unes sentides paraules”. L’edifici causà sensació sobretot entre els nuvis: “En un cap de setmana podíem arribar a celebrar set casaments. Ara és freqüentat sobretot per la gent major de l’Imserso amb el reclam de ser ‘l’església de vidre’. A l’estiu, però, això està buit. Solem tenir només una quinzena de visitants. A vegades ens arriba algun turista borratxo”.
Judit Vega lamenta l’escàs valor que té avui entre els illencs l’església de la Porciúncula: “La coneixen molt més la gent de l’Imserso i els alemanys. Bé podria ser un dels nostres símbols, com la Sagrada Família de Gaudí a Catalunya”. No va ser fins al 2018 que Ferragut fou nomenat fill predilecte de Mallorca. L’acte se celebrà al mateix temple que 50 anys enrere aixecà, un espai de lluminós que contrastava amb la Mallorca fosca que hagué de patir. El 2021 la biblioteca de la UNED fou batiada amb el seu nom. A Palma, però, encara no hi ha cap carrer que el recordi.
Josep Ferragut tampoc no va estar a temps de veure inaugurada una altra de les seves grans obres: l’edifici d’oficines de Gesa, a l’entrada del passeig Marítim de Palma. S’hi posà el 1963, dos anys abans de començar l’església de la Porciúncula. Tenia l’encàrrec de fer una construcció d’un gran impacte visual que reflectís la capacitat tecnològica de l’empresa elèctrica mallorquina que acabaria sent engolida per Endesa. El palmesà aprofità l’oportunitat per concebre una infraestructura d’avantguarda sota les influències de Mies van der Rohe i l’arquitectura nord-americana de l’època. El resultat fou un cub de vuit plantes revestit de vidres que actuen de mirall de la badia de Palma.
Ferragut morí cinc anys després d’haver emprès les obres de Gesa. Llavors la direcció l’assumí l’arquitecte José Falcón, company seu de despatx, que en finalitzà la construcció el 1975. El 2004 el promotor català Josep Lluís Núñez comprà a Endesa la torre de vidre que ja s’havia convertit en una peça característica de l’skyline palmesà. La seva intenció era esbucar-la per fer-hi blocs de pisos de luxe. Aleshores, però, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears sol·licità al Consell de Mallorca de Maria Antònia Munar que protegís l’edifici per formar part del patrimoni arquitectònic de l’illa. La protecció s’aconseguí el 2007, però el 2012 fou anul·lada per un jutjat de Palma. Finalment, el 2014 el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) declarà l’immoble Bé d’Interès Cultural (BIC).
Mentrestant, enmig d’aquells litigis, l’obra de Ferragut havia iniciat una lenta degradació. La seva revalorització per a la societat mallorquina arribà el 2011 quan el grup Antònia Font la convertí en foto de portada del seu exitós disc Lamparetes. Ara l’Ajuntament de Palma està estudiant la possibilitat de comprar a Endesa l’icònic edifici per donar-li un ús cultural.
El de Gesa fou un dels més de 2.000 projectes que dissenyà Ferragut durant els seus prop de trenta anys de carrera professional –el seu despatx al centre històric de Ciutat arribà a tenir una trentena d’empleats. El 1960 el palmesà també s’animà a filmar amb la seva càmera domèstica un documental titulat Ciudad de Mallorca, on ja denunciava la turistificació d’una illa entregada als especuladors. El 1969, amb el ressò del seu crim un any abans, Guillem Frontera escrigué la novel·la Cada dia que calles –el d’Ariany havia estat un jove seminarista de la Porciúncula. El 2017 el realitzador Miguel Eek intentà posar llum a tant de misteri amb el documental Vida i mort d’un arquitecte. L’assassinat del mallorquí recorda molt el del cineasta italià Pier Paolo Pasolini el 2 de novembre de 1975 a mans d’un jove xaper al port d’Òstia. El seu cas també s’arxivà amb la mateixa sospita que al darrere hi havia l’statu quo que tant criticà.