L'especulació arriba als barris: "Tot està gentrificat o a punt d'estar-ho"

PalmaGener de 2018. Mario Vega compra un habitatge al barri de la Soledat, una planta baixa molt a prop del carrer de Manacor. “En vaig pagar 145.000 euros. No trobava res a Palma perquè, amb el meu sou, els bancs ja no donaven més que el 60 o el 65% [del valor de l’habitatge], i jo no tenia pràcticament res estalviat. Vaig haver de fer un crèdit personal per la diferència. Avui, me n’ofereixen 300.000, i això que he pogut reformar-la molt poquet”, explica. Què ha passat perquè es disparin els preus? Els darrers anys, aquest fenomen té lloc a barriades de Palma com la Soledat, el Rafal i Son Oliva, i a ciutats com Inca, on els preus eren “bastant assequibles”, segons recorda l’experta en gestió immobiliària, Natalia Bueno.

La resposta és senzilla: “El col·lapse de preus al centre de Palma i a la resta d’illes ha fet que tant els especuladors com els qui necessiten un habitatge hagin anat a qualsevol lloc on, com a mínim, es poden plantejar una compra”, explica el geògraf i professor Ismael Yrigoy –aquest expert de la UIB, actualment fa classes a la Universitat de Santiago de Compostel·la. Aquesta és la radiografia de com la taca d’oli de l’increment de preus, que “és l’avantsala de la gentrificació”, segons el mateix Yrigoy, s’ha anat escampant fins a llocs on fa només cinc o sis anys “era impensable”. “Ara absolutament tot està gentrificat o a punt d’estar-ho, és molt fort el que passa a les Balears”, lamenta Natalia Bueno.

Les dades acompanyen el que expliquen els especialistes. Segons el portal Idealista, al barri on va comprar Mario, la Soledat, el metre quadrat es venia a 1.293 euros l’any 2016. Vuit anys després, el preu ha pujat un 90%, és a dir, pràcticament s’ha duplicat. “Hi ha dos processos. D’una banda, inversors que cerquen rendibilitats més grans, que ja difícilment les trobaran al centre de Palma i molts indrets de les Illes: El preu és tan desmesurat, que pensen que serà molt difícil aconseguir marges elevats”, explica Yrigoy. L’altre boom d’aquestes zones, considerades perifèriques i poc atractives per a milers de residents, prové “de joves que no poden comprar res més i volen quedar a Palma, i també d’immigrants que han intentat adquirir una propietat després de comprovar que el preu del lloguer és insuportable”. “Tot plegat ha fet que barris on no volia anar a viure bona part de la població, ara siguin objecte del desig”, afegeix Yrigoy.

El procés s’ha repetit de manera clònica a les barriades del Rafal i Son Oliva, per no parlar de Pere Garau, on “fa molt de temps que hi han arribat els inversors”. “És un procés terrible, marcat per una demanda inesgotable per part dels estrangers, que està dibuixant una emergència que mai no havíem conegut a les Balears. Això marcarà tota una generació, que no podrà comprar mai una propietat, ni tampoc viure de lloguer a un preu assequible”, adverteix el geògraf.

Expulsió de ciutadans

Que el preu de l’habitatge es dupliqui en vuit anys “és un fenomen inassumible per a una societat”, assegura Natalia Bueno. “Tendrà conseqüències a tots els nivells. De moment, tenc clients a la meva agència que directament em demanen que els cerqui propietats a fora. Per exemple, tenc el cas d’uns jubilats. Ell és arquitecte, tenen una bona jubilació, i se’ls acaba el contracte de lloguer. Se’n van a la Península, després de vint anys a Mallorca. Amb pena, però és que no hi poden fer absolutament res. Els preus no són per a la classe mitjana”, relata.

Aquesta expulsió també s’estén a professionals en actiu, “sobretot els que tenen xarxa familiar a la península i que principalment són funcionaris que no volen compartir pis, i amb el seu sou ja no poden pagar”. “A la primera ocasió de trasllat se’n van, perquè saben que aquesta escalada de preus no tornarà enrere, i tampoc esperen una pujada salarial que els permeti viure amb un mínim de dignitat. La manca de mà d’obra en el sector públic –a àrees com justícia i policia– i també en el privat, serà una realitat creixent”, assegura Yrigoy.

A la Soletat no només hi varen comprar propietats els treballadors a la recerca d’una darrera oportunitat de tenir ca seva, com Mario. Ja hi ha un degoteig d’operacions que les immobiliàries han detectat i que les duen a terme ciutadans del nord d’Europa, principalment. “Al meu carrer sé que hi ha comprat almenys un suec i, just al cap de cantó, un francès. El segon m’han dit que ho vol per arreglar i llogar, i el primer no ho sé, perquè de moment ho tenen tot tancat”, explica Mario. “De tota manera, segons el carrer encara hi ha al barri un ambient que no sé com definir, però que no sempre convida a passejar-hi”, explica.

“Les barriades menys atractives d’entrada o els pobles encara sense explotar són un lloc on pots aspirar a treure més rendibilitat si el que vols és especular”, apunta Natalia Bueno. “A altres llocs més glamurosos el preu de sortida, si vols fer la pilotada, és molt alt. Basta observar Son Vida, on el preu del metre quadrat ja ni puja. En canvi, la taca de l’especulació i la gentrificació s’enfila cap a les barriades i els pobles d’interior”, assegura Ismael Yrigoy, qui considera que “Inca n’és un gran exemple”. “Fins fa poc tenia un preu molt assequible. Ara no és Palma, però déu-n’hi-do”, exclama. En concret, el metre quadrat ha pujat un 70% a la capital del Raiguer entre 2016 i 2024, i avui dia supera els 2.000 euros.

Un fenomen arreu de les Illes

La pujada de preus de l’habitatge i les compres especulatives a zones on fa només uns anys ningú es plantejava viure, es repeteixen arreu de les Illes. A Eivissa no hi ha res barat, però Sant Antoni de Portmany oferia, fins fa relativament poc, algunes propietats a 2.000 o 2.500 euros el metre quadrat. Avui, segons les dades d’Idealista, la xifra s’ha enfilat fins a prop dels 6.000 euros el metre quadrat. Entre 2016 i 2024 l’increment ha estat del 136%. “A Eivissa no s’hi pot viure si no tens propietats que hagis heretat, i tendrem un problema molt greu de mà d’obra que ningú no vol assumir. Hem fet d’això un negoci molt lucratiu per a uns quants, però en pagarem les conseqüències”, comenta Marià, un agent de la propietat immobiliària que demana que no figuri el seu llinatge al reportatge per motius professionals.

Menorca tampoc no s’escapa. A Ciutadella els preus ja s’acosten als 3.500 euros el metre quadrat i tampoc ja no hi ha diferències. I això que la gentrificació és molt més recent. Fa només tres o quatre anys, a la perifèria de la ciutat es podien trobar pisos i fins i tot cases a preus assequibles, tant per llogar com per comprar. Ara, baixar dels 1.000 euros de lloguer és pràcticament impossible, segons informa David Marquès. Per aquest motiu, la funció de refugi que a Mallorca han fet algunes barriades a Palma i ciutats com Inca, a Menorca ho han assumit pobles com Alaior, on els preus del metre quadrat pràcticament s’han duplicat entre 2016 i 2024 (+92,5%).

Una de les estratègies que han anat desenvolupant els treballadors immigrats per tenir un habitatge és compartir pis. “És l’única manera de poder-se defensar. Cada matrimoni a una habitació i els fills, al menjador”, explica Ismael Yrigoy, qui ha fet un estudi sobre aquest procés mitjançant entrevistes a diferents grups de població. “Estam davant d’un procés de precarització que els protagonistes tenen molt clar. Venen aquí a fer feina, han de mantenir la família, viuen compartint i, a sobre, intenten enviar una mica de doblers a ca seva. A mitjà termini es produirà un èxode perquè ningú vol viure així”, explica. “La pilotada d’uns quants està provocant l’empobriment del gran gruix de la població. Ens ho hem de fer mirar”, sentencia el geògraf.