L'esperit de les festes passades (i estantisses)

PalmaEl balcó d’un primer pis, assetjat per un embull de cables dels quals pengen, enceses, unes esmusses bombetes blanques i verdes (ho heu llegit bé, dels colors del Betis). Unes curioses instal·lacions de forma cònica, distribuïdes a les places de pobles petits i grans de les Balears i Pitiüses, que representen avets fets de llums blaus (tots sabem que l’avet és un arbre típicament mediterrani). Els immarcescibles rètols de llums que es posen a les entrades d’alguns pobles i que diuen “Bones festes” amb lletra de cal·ligrafia enllaçada. La densa obscuritat que envolta aquests rètols quan, un capvespre d’hivern amb pluja, el vent els engronsa sense ningú que els miri i només se sent una frontissa que gisca, un so metàl·lic al carrer desert. L’explosió, la cascada, el big-bang, o com s’hagi de dir, dels llums a la façana d’El Corte Inglés de les Avingudes de Palma. El malaurat, ostentós i sòrdid avet (una altra vegada) amb totes les bombetes led del món, entaforat al mig del parc de les Estacions. Un altaveu solitari, enmig d’una plaça de poble per la qual només passa de tant en tant algun transeünt, emetent tota l’estona nadales cantades per unes veus que intenten imitar el cant flamenco, distorsionades amb autotune. Un panell de llums damunt el portal d’un ajuntament que s’apaguen i s’encenen com un semàfor: quan es posen vermells es veu la imatge del Pare Noel amb el trineu estirat pels rens, i quan canvien a vermell, la dels Reis d’Orient que van seguint l’estel, encamellats (mai més ben dit) damunt els seus camells.

Una ràfega de llums làser de diversos colors, els mateixos que es fan servir a les pistes de ball d’algunes discoteques a certes hores de la matinada, recorrent la rampa d’accés d’un pàrquing per desitjar les bones festes als cotxes que hi entren i en surten (als cotxes, més que a les persones que hi van dins). Cotxes d’empresa, autobusos i vagons de tren coberts amb vinils de publicitat nadalenca. Caixeres i empleats de supermercats disfressats amb una gorra vermella, de vegades amb un cascavell. Repartidors d’empreses de missatgeria amb camises nadalencament estampades. I no farem recompte ara del bombardeig massiu d’imatges al·lusives a Nadal als canals de tele, a les emissores de ràdio, a les xarxes socials, als cercadors d’internet i a tot arreu. Ni farem ara qüestió dels locutors i locutores que s’encaboten a dir “els nadals”, en lloc de Nadal, i maten un colibrí cada vegada que cometen aquesta perversió.

Tot això forma part de l’esperit nadalenc, se suposa, juntament amb aliments com el pernil, els gambots i, a Mallorca, la porcella, que enguany diuen que no n’hi haurà per a tothom qui en vulgui. L’esperit nadalenc ha donat un repertori inacabable d’obres mestres de la música, la pintura, la literatura, el cinema o el teatre, a les quals ha servit de tema, pretext o inspiració. Però al mateix temps, és la font inesgotable d’un kitsch especialment ensucrat, llepat i caspós, i amb més capacitat de producció. El mal gust de Nadal és superior, en atreviment i capacitat d’obturació dels sentits del personals, a qualsevol altre mal gust, amb l’excepció, si de cas, dels que tenen a veure amb l’estiu i amb el futbol. En casos com enguany, quan la campanya de Nadal coincideix amb un mundial de futbol, el mal gust assoleix cotes exorbitants i ufanoses (vegeu, a Catalunya, l’apartat de caganers, amb una multiplicació de figures futboleres que no afecta tan sols els jugadors, sinó també els entrenadors i fins i tot els àrbitres).

Asil estètic

Les festes nadalenques també permeten dutxes escoceses que combinin sobtadament la bellesa amb el gust quico més ferotge. Així, un pot sortir de contemplar els betlems de les caputxines (una meravella històrica i etnològica que podem visitar cada any al monestir de la Puríssima Concepció de Palma, gràcies als desvetllaments, també històrics, dels historiadors Jaume Llabrés i Aina Pascual, i que no puc evitar que sigui la meva visita preferida dins la més que recomanable ruta de betlems ); caminar a través de les parades del mercadet de la Rambla (són com són, però es fan estimar); aturar-se a veure com juguen els infants als cavallets davant la Misericòrdia, i tot això és bell, reconfortant i ple, en efecte, d’esperit nadalenc en el millor sentit de l’expressió. Però de manera sobtada, ai las, la mateixa persona pot caure dins el tram que puja pel carrer dels Oms i arriba fins a plaça d’Espanya, una espècie de túnel de la por nadalenca que desemboca en una explosió literal de xurros i oli, no apta per a tots els ulls i, encara menys, per a tots els olfactes ni estómacs. Per sort, el mateix carrer dels Oms continua oferint el refugi de Can Vinagre, també dit bar Espanya, on un pot demanar asil estètic i una tassa de xocolata o de cafè.

Que els esperits bons de Nadal ens guardin del mal esperit de les festes estantisses: la seva presència és clarament inevitable, però almenys tenim agafadors per protegir-nos dels estralls que causa arreu. L’esperit nadalenc no ens farà millors, ni ens donarà salut ni fortuna, ni farà tornar guapos els lletjos ni espavilats els rucs, però ens dona l’excusa de pensar en allò que hem fet durant l’any que acaba i en allò que voldríem fer (després ja veurem fins on arribam) al llarg del que està a punt de començar. I el més important, és un motiu afegit per celebrar la memòria dels que no hi són, dels que van morir o no van arribar a néixer. No és poca cosa.