L'esplendorós passat sabater de Llucmajor

Palma"La indústria del calçat forma part de la memòria sentimental de moltes famílies llucmajoreres, que hi treballaren durant el més d’un segle de la seva existència. Avui ja no queda res d’aquell món. Les seves emblemàtiques fàbriques han estat esbucades per encabir-hi blocs de pisos”. És el lament de l’historiador Antoni Vidal Nicolau. El 2011 fou l’encarregat de llegir el pregó de festes del seu poble amb el títol La fabricació de calçat de pell a Llucmajor. Els orígens de l’expansió industrial (1870-1936). Vidal recorda que Llucmajor fou l’únic municipi sabater de la Part Forana de Mallorca, que no es trobava a la comarca del Raiguer, amb una forta tradició en el sector. 

Darrere d’aquesta excepció hi hagué, en part, la influència de Menorca, l’altre gran epicentre de la indústria del calçat a les Balears. “A l’illa veïna –afirma l’investigador–, començaren a aferrar soles la primera meitat del segle XIX. Fou de la mà d’un empresari ciutadellenc acabat d’arribar del seu periple com a emigrant a Cuba, on havia regentat ja un taller de sabates. Altres emprenedors menorquins seguiren el seu exemple i muntaren més tallers per exportar-ne la producció a l’illa caribenya”.

Al darrer quart del segle XIX, ben atent a tot aquell tragí comercial, hi havia un llucmajorer, Joan Mir Thomàs. “Era –continua Vidal– un pilot mercant de les companyies navilieres que unien Barcelona amb diverses ciutats cubanes. De seguida informà el seu amic Joan Catany Salvà, de Can Jaquetó, sobre les grans possibilitats que tenia aquell incipient negoci. Catany, que es dedicava al comerç a l’engròs de bestiar, no dubtà a fer-li cas, de manera que es posà a fer sabates per poder-les exportar al Carib”. Aquella nova finestra al món també seria aprofitada per altres petits tallers que existien a Llucmajor des de principi del segle XIX: “Foren impulsats per pagesos que fugien d’unes terres molt seques. En canvi, Santanyí, amb una climatologia molt semblant, no seguí el mateix camí, segurament perquè no estava tan a prop de Palma. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) tenim documentats llucmajorers que enviaven a la Península capses de sabates per a l’exèrcit espanyol”.

El ‘boom’ sabater

A partir de 1880, arran de les bones relacions comercials establertes amb Cuba, Llucmajor visqué un autèntic boom de tallers de sabates. “Molts dels seus treballadors –assegura l’investigador– provenien principalment dels molins, els quals s’havien començat a mecanitzar. Les dades del padró d’habitants de l’època són bastant eloqüents: mentre que el 1854 hi havia anotats 35 sabaters, el 1887 la xifra ascendia a 178”. Al costat dels sabaters hi havia les repuntadores, les dones encarregades de cosir els trossos de pell. En els tallers imperava el treball manual, sense màquines. Es feia feina a escarada, és a dir, cobrant per peça. La pell s’importava de la Península o de l’estranger i prèviament era tractada en adoberies de Palma.

El 1895 l’esclat de la Guerra d’Independència de Cuba fou un cop molt fort per a la indústria del calçat balear. En suspendre’s les comandes, molts tallers hagueren de tancar. A Llucmajor, el sector tornaria a treure el cap a partir del 1904. “Llavors –apunta l’historiador– s’havia trobat una alternativa al mercat perdut de l’illa caribenya: la Península. Encara predominava el taller mitjà, d’uns 25 operaris, i el petit, de prop de deu, que continuava convivint amb el treball domiciliari”.

Des del 1901 els sabaters llucmajorers ja tenien el seu propi sindicat, La Recompensa del Treball. El 1905 es constituïa l’Agrupació Socialista del poble, que fins a la Segona República no aconseguiria ser una alternativa a la dreta tradicional. L’altra pota de l’obrerisme local seria la cooperativa de consum La Nova Vida, fundada el 1908. A partir de 1910, davant l’èxit de les comandes, alguns empresaris incrementaren la producció de sabates amb la construcció de grans fàbriques, que ja començaren a treballar parcialment amb màquines.

El 1916, l’any que Llucmajor aconseguí el títol de ciutat, el municipi abraçava la modernitat amb l’arribada del tren, que permeté transportar capses de sabates amb més rapidesa i seguretat fins al port de Palma. La flamant ciutat del Migjorn ja estava així en condicions de competir amb la resta de nuclis sabaters del Raiguer, que, des de 1875, gaudien de la primera línia ferroviària a l’illa, la de Palma-Inca. “La nova infraestructura –diu Vidal– feu que empresaris de Ciutat entrassin en el sector o bé obrint noves fàbriques a Llucmajor o bé associant-se amb altres empresaris sabaters del poble”.

Entre 1925 i 1928, tanmateix, una nova crisi colpejà el sector. En quedar sense feina, molts sabaters es posaren a picar pedra al fort d’Enderrocat. D’altres partiren a fer les Amèriques. Un cop superat el sotrac, les fàbriques més importants ja mecanitzaren tot el seu procés de producció. Entre elles hi havia Can Reus, Can Munar, Casa Rendilla i Can Clar. “És difícil –assegura l’investigador– establir el nombre exacte de fàbriques i tallers que hi arribà a haver. A més, n’hi havia que oficialment eren de quatre treballadors i que en realitat eren de 50. El que és segur és que Llucmajor, sense deixar de banda l’agricultura, mai no arribà a superar els nivells de producció d’Inca, que fou la gran capital de la sabata a Mallorca. Tampoc no tingué mai empresaris del calçat tan importants”.

Obrers moderats

Durant les dues primeres dècades del segle XX els sabaters de Llucmajor es caracteritzaren per mantenir una actitud moderada, lluny de qualsevol radicalització. “No tenien res a veure –ressalta Vidal– amb els seus companys de sindicat de Palma, que vivien immersos en disputes amb l’empresariat, vagues reivindicatives i dissensions internes. En canvi, els llucmajorers comprengueren que la consolidació del moviment passava per l’assoliment de petites millores. De fet, esdevingueren tot un model per a Mallorca en emmirallar-se en l’obrerisme de la socialdemocràcia alemanya d’aquells temps”.

L’esperit pactista dels sabaters llucmajorers es pogué constatar durant la Primera Guerra Mundial. En reduir-se les comandes, acordaren amb els empresaris una retallada dels seus salaris. El 1917 fins i tot el sindicat de sabaters de Palma va rompre relacions amb el dels seus companys del Migjorn perquè consideraven que aquest últim havia signat un acord salarial del tot inacceptable. “En qualsevol cas –hi insisteix Vidal–, el moviment obrer de Llucmajor no va ser capaç de traslladar a l’àmbit polític la mobilització que aconseguia en el terreny sindical. A les eleccions municipals de 1916 els socialistes hagueren d’aliar-se amb el Partit Liberal per aconseguir un regidor”.

Aviat els poders fàctics començaren a presentar una alternativa a la ideologia socialista. Entre ells hi havia l’Església, els partits monàrquics, els grans propietaris agrícoles i els empresaris dels tallers de calçat. La veu cantant la portà el rector Andreu Pont, natural de Manacor. Després d’haver-se format a Bèlgica, França i Alemanya, fou destinat a l’Uruguai i l’Argentina, on se’l considera un dels principals ideòlegs del catolicisme social. “Per això –recalca l’historiador– el 1908 fou traslladat a la parròquia de Llucmajor amb la missió de frenar l’avenç de la influència socialista. A l’Església li molestava sobretot que els socialistes fomentassin els casaments civils”.

El declivi

El declivi de la indústria del calçat a Llucmajor s’inicià als anys seixanta amb el boom turístic. “Tal com passà a Inca, aquí molts empresaris –apunta l’estudiós– tampoc no dubtaren a diversificar la seva inversió, de manera que es posaren a construir hotels a l’Arenal. Llavors animaren els seus empleats sabaters a anar-se’n a fer feina amb ells. Després d’aquell degoteig de baixes, el 1973 es produí la crisi internacional del petroli, que acabà d’enfonsar el sector de les soles”.

Vidal, de 54 anys, encara recorda els drames que, al llarg dels setanta, suposà en moltes famílies llucmajoreres el progressiu desballestament de la indústria del calçat: “Senties dir ‘aquella fàbrica ha tancat’. I al cap de pocs mesos tornaves a sentir dir ‘aquella altra, també’. Tanmateix, passada la crisi del petroli, molts antics sabaters s’acabarien recol·locant a l’hoteleria”. Fou així com la fesomia del poble canvià per sempre. En l’imaginari col·lectiu quedarien gravades les riuades de treballadors, que a les dotze del migdia, en sentir les sirenes de les fàbriques, sortien als carrers per anar a dinar. Tornaven als seus llocs a les dues i no en tornaven a sortir fins a les sis de l’horabaixa.

L’historiador lamenta que tot aquell potent teixit industrial s’abandonàs al servei del monocultiu turístic: “Podríem haver seguit el model de Menorca, que va saber mantenir el sector del calçat amb els hotels. Amb la marca Mascaró al capdavant, Menorca s’espavilà per competir en qualitat amb la resta de nuclis sabaters de la Península i de l’estranger. Llucmajor, però, no tingué capacitat de reacció per adaptar-se als nous temps”.