L'Estatut, per la via més lenta

PalmaFa quaranta anys, el 16 de desembre del 1981 –un dimecres–, el projecte d’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears arribava al Congrés dels Diputats per a la seva tramitació. No tan sols havia estat objecte d’una gestació molt complicada, sinó que, contra el previst en un principi, anava per l’anomenada ‘via lenta’, l’article 143 de la Constitució, a diferència de les autonomies ‘de primera’ –Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia–, aquestes pel 151. Però és que, a més, passaria encara més d’un any fins a la seva aprovació, al furgó de coa de les quatre darreres comunitats a accedir a l’autonomia.

La primera passa cap a l’autogovern s’hauria de datar el 4 de juny del 1977, onze dies abans de les primeres eleccions democràtiques des del 1936, quan la pràctica totalitat de les forces que es presentaven a aquells comicis –fins i tot Aliança Popular, llavors procedent del franquisme reformista, si bé amb algunes puntualitzacions– signaren, a Palma, el Pacte Autonòmic, que reclamava “el reconeixement constitucional del dret dels pobles de les Illes a autodotar-se d’un estatut” –amb vista a la futura Constitució, la del 1978–, “una autonomia de contingut polític”, amb “institucions polítiques” –no una mera descentralització–, que seria objecte d’un plebiscit i amb la possibilitat de “mancomunar-se o federar-se” amb altres territoris –tothom pensava, és clar, en Catalunya i el País Valencià.

A instàncies de les formacions de les Pitiüses, s’hi afegiren dos punts més: la subsidiarietat –el govern comú “no ha de tenir més competències que les que li deleguin” els consells insulars, i la representació “paritària” al futur parlament, “de manera que cap illa pugui imposar a les altres una decisió”.

En cap cas hi podia haver Estatut, però –tot i que cadascuna de les principals forces polítiques redactà la seva proposta–, fins que no hi hagués una Constitució, que marcàs com s’havia d’accedir a l’autonomia; una reclamació inseparable de la democràtica a un bon nombre de territoris –i també a les Balears, si ho jutjam per la posició favorable dels parlamentaris elegits el 1977. Mentrestant, com a la resta de l’Estat, s’hi establí un règim preautonòmic, el Consell General Interinsular, presidit pel senador Jeroni Albertí, d’Unió de Centre Democràtic (UCD).

Autonomies de ‘primera’ i ‘segona’

La vella Diputació Provincial fou dissolta i substituïda pels consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera, elegits el 1979. El 1980 es creà l’anomenada Comissió dels Onze –pel seu nombre d’integrants–, proporcional als vots aconseguits pels partits representats, per a la redacció de l’esborrany d’Estatut: el 30 d’abril del 1981, els seus principals representants, Rafael Gil Mendoza –UCD– i Gregori Mir –PSOE– lliuraren el document al president Albertí.

La Constitució del 1978 establia dos possibles camins per accedir a l’autonomia. L’article 151, la ‘via ràpida’, preveia el referèndum com a manera que els ciutadans de la futura comunitat aprovassin la proposta, i per aquesta ruta transitaren les anomenades ‘nacionalitats històriques’ –terme que aixecà abundants suspicàcies: no teníem història, la resta?; és a dir, les que ja l’havien celebrat en temps de la II República: Catalunya, el País Basc i Galícia –si bé en aquesta no s’havia posat en pràctica. L’esquerra forçà una votació a Andalusia, perquè també se situàs entre les autonomies ‘de primera’.

Les comunitats del 151 gaudirien, així mateix, d’un ventall més ampli de competències.

A més, l’article 152 determinava que, amb aquesta fórmula, les entitats així constituïdes disposarien dels seus propis poders: assemblea legislativa, consell de govern i tribunal superior de justícia. La ‘via lenta’ de l’article 143 no preveia aquestes institucions de manera explícita i imposava a les autonomies així establertes un termini de cinc anys, més la reforma del seu Estatut, per poder accedir a les competències de les ‘nacionalitats històriques’.

Resultava obvi, d’acord amb el pacte signat a Palma el 1977, que les Balears, l’antic Regne de Mallorca, amb autogovern fins al 1715 –i a Menorca, uns decennis més–, havien de ser una comunitat ‘de primera’. Era l’article 151 el que responia a les exigències de l’acord: “institucions polítiques” i celebració de plebiscit. Pel que feia a la mancomunitat o federació amb catalans o valencians, calia oblidar-se’n: la prohibia, expressament, l’article 145 de la mateixa Constitució.

Però, mentrestant, es produí l’intent del cop d’estat del 23 de febrer del 1981, i les dues principals forces polítiques –UCD i PSOE– consideraren que s’havia de ser més previngut, amb tants de canvis en tan breu termini. A l’executiva socialista, assegura Joan March, ex secretari general del PSOE de les Illes, a Memòria Viva (Promomallorca), “ens digueren que la principal preocupació dels militars (...) era el tema autonòmic i que, per tant, calia anar amb molta prudència. Per tant (..) la redacció de l’Estatut va ser una conseqüència directa del 23-F”. El juliol del 1981, a l’àmbit balear, les dues forces aprovaren anar pel 143, i l’agost següent així ho decidí el Consell General Interinsular, al qual disposaven d’àmplia majoria.

Quedava, però, una altra exigència del 143: que la iniciativa fos avalada per “les dues terceres parts dels municipis, la població dels quals representa, almenys, la majoria del cens electoral de cada província o illa”, la qual cosa significava que, per exemple, Formentera podia vetar la proposta i, si així era, s’havien d’esperar cinc anys per tornar-la a posar en marxa. Un informe de la UCD balear assegurava que s’havia d’entendre ‘illa’ com l’espai d’acció d’un consell i, per tant, interpretar les Pitiüses com un únic territori.

El disputat vot de Sant Antoni

I, justament, era de les Pitiüses d’on podien arribar les dificultats, perquè aquí l’hegemonia l’ostentaven els Independents i l’Aliança Popular d’Abel Matutes. El 6 de novembre, l’autonomia balear estigué a punt de naufragar en un tens ple a l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany, que es resolgué pels pèls, gràcies al vot de qualitat del batle. El resultat fou recorregut als tribunals. Però el recurs tampoc no va fer gaire via: quan aquests s’hi pronunciaren en contra, ja s’havia constituït la comunitat autònoma i la presidia el popular Gabriel Cañellas. Així que el varen deixar córrer...

El projecte d’Estatut del 1981 deixava fora dues de les qüestions recollides al pacte del 1977: la subsidiarietat –el futur govern només assumiria allò que els consells li cedissin– i la paritat: els diputats de Mallorca serien el mateix nombre que els de Menorca, Eivissa i Formentera sumats. Això no semblava just, per la diferència de població. Si bé, al parlament del País Basc, les tres províncies ostenten els mateixos representants –25 cadascuna–, tot i que Biscaia té més d’un milió d’habitants, i Àlaba, només 334.000.

El projecte d’Estatut el va lliurar, a les portes de Nadal, una delegació de representants polítics, encapçalada pel centrista menorquí Francesc Tutzó, president de l’assemblea de parlamentaris i consellers, al llavors president del Congrés, Landelino Lavilla, del seu mateix partit. Fou acollit amb una certa fredor: semblava que Lavilla, declarava Jeroni Albertí el 2002 a El Mundo/El Día de Baleares, “estava mal assessorat sobre la realitat de les Illes i no ens va rebre amb gran entusiasme”.

La conseqüència, segons Albertí, és que l’Estatut “va anar a un calaix i no es va aprovar en aquella legislatura, pens que per manca de voluntat (...) Per culpa d’un posicionament que no crec que fos personal, sinó suggerit”. El cert és que, el 1982, abans dels següents comicis, sí que sortiren endavant, amb el vistiplau de la Cambra, les autonomies d’Astúries, Cantàbria, les Canàries, la Rioja, Múrcia, el País Valencià, Castella-la Manxa, Aragó i Navarra –l’única, entre les desset comunitats, que no es regeix per un estatut, sinó per un ‘millorament del fur’.

UCD es trobava en descomposició: els demòcrates cristians i els liberals es passaven a Aliança Popular, i els socialdemòcrates, al PSOE. Amb una situació insostenible, Calvo-Sotelo va dissoldre les Corts i va convocar noves eleccions per al 28 d’octubre del 1982, les que guanyaria Felipe González amb majoria absoluta. Així que l’Estatut balear va haver d’esperar a la següent legislatura. I no fou fins al febrer del 1983 quan fou aprovat, conjuntament amb tres més: els d’Extremadura, Madrid i Castella i Lleó. Els darrers de tots.